“He d’admetre que hi ha quelcom que no he fet bé en l’aspecte fiscal, o judicial, o simplement de l’ètica. (...) Fins i tot, i sobretot, en el judici que jo he de fer de mi mateix. (...) He fet quelcom que està mal fet, però per què i quan”? Així s’ho demanava a ell mateix Jordi Pujol en una llarga entrevista amb l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro (Jordi Pujol. Entre el dolor i l’esperança, Proa, 2021). La conversa es va publicar 7 anys després de la famosa confessió pública de la deixa de l’avi Florenci, el dia de Sant Jaume del 2014. Aquell terratrèmol va fer emmudir mitja Catalunya, va escandalitzar els hipòcrites de sempre, va fer esclatar Convergència i va precipitar la causa contra el president de la Generalitat llavors ja enretirat, la seva esposa, Marta Ferrusola, traspassada el 2024, i els 7 set fills del matrimoni, que aquest dilluns es comença a jutjar a l’Audiència Nacional. L’acusació els demana més de 100 anys de presó per cinc presumptes delictes. Els Pujol haurien gestionat durant dècades una fortuna en bancs estrangers, especialment a Andorra, sense tributar a l'Hisenda espanyola i presumptament edificada a partir de l'herència secreta, uns 140 milions de pessetes de 1980, i que s’hauria engruixit amb operacions de corrupció durant els 23 anys de la presidència del líder nacionalista.
I doncs, què va fer malament Pujol, per què ho va fer i en quin moment? Seguint el diàleg amb Villatoro, l’home que va fundar Convergència, el partit del qual ara se'n vol declarar hereu tothom menys potser els seus hereus naturals, deixa anar unes paraules que bé podria repetir avui el president quan comenci el judici: “Si ara li faig aquest comentari, l’objectiu no és defensar-me de les acusacions de corrupció. Això ja ho vaig fer al Parlament i si cal ho tornaré a fer davant la justícia. I en sortirà el que surti. El que dic és que, per part meva, no hi ha hagut corrupció. Per altra banda està demostrat que, des que em vaig dedicar a la política a fons, des del 1974 i sobretot des que vaig ser president, no vaig incrementar el meu patrimoni; de fet, va decréixer, i bastant. El llegat o deixa que vaig ternir a disposició a l’estranger tenia un origen que tampoc no era fruit d’operacions facilitades per la política. I a més a més, no el vaig fer servir mai”.
Tot plegat, i amb un punt paradoxal, no eximeix Pujol d’haver comès un error, una taca en el sens dubte gran tapís de la seva obra política i espiritual, el que ell mateix prefereix anomenar “un esguerro”. Del qual se'n penedeix. I, per això, en l'entrevista amb Villatoro, demana perdó: “Sí, en demano perdó. Que no és ben bé indulgència a qui em pogués castigar. Sí que en demano a les persones properes a qui hauria d’haver evitat que es trobin en la situació en què es troben. I també he de demanar perdó a l’home jove que jo era fa cinquanta o seixanta anys. I al meu país. No amb ànim de rehabilitació. Simplement, perdó”.
Paga la pena reproduir avui el testimoni i la reflexió de Pujol atès que molt probablement, el seu estat de salut li impedirà de defensar-se en el judici de l'Audiència Nacional. En realitat, Pujol ha fet aquesta defensa de si mateix des del minut següent a la seva confessió, passant per fases diverses d’apartament i expiació de la culpa, durant les quals mai ha volgut trencar el lligam amb el món exterior. Pujol ha estat durant aquests anys el millor advocat de si mateix, de la seva figura política i la seva obra, la més important de la Catalunya recent, sabent que, tard o d’hora guanyaria el plet. La seva rehabilitació política creixent els últims anys, no només des de l’espai de l’antiga Convergència, i Junts, sinó també pel president Aragonès o Illa, d'ERC i el PSC, en són la prova. Una altra cosa és que la confessió, segurament feta amb l’ànim de carregar amb tota la culpa d'allò que no va fer bé, però no va fer sol, no servís per aturar la posterior tempesta judicial. Que es presentés com l'únic responsable, a la manera d'un parallamps, per evitar el descrèdit familiar, va facilitar que policies i jutges construïssin un relat acusatori, bo i les més que escasses proves aportades, en què els Pujol, tots ells, són caracteritzats com una màfia, una banda corrupta perfectament organitzada. Tant li fa que estigui per demostrar o finalment no es demostri al judici la presumpta connexió entre adjudicacions d’obres des de la Generalitat i els ingressos als comptes de la família a l’estranger. Els Pujol ja han estat jutjats i sentenciats.
Pujol ha estat durant aquests anys el millor advocat de si mateix, de la seva figura política i la seva obra, la més important de la Catalunya recent, sabent que, tard o d’hora guanyaria el plet
Perquè la història, tràgica, del cas Pujol, és la història d’una triple traïció. En primer lloc, d’aquells que van veure en la destrucció del polític nacionalista la via per fer descarrilar el procés independentista. Són les Sánchez-Camacho i els Fernández Díaz, els Pino i els Villarejo, la claveguera politicojudicial de l’operació Catalunya que el PP va emparar des dels més alts despatxos del govern espanyol. En el fons, el PP es va creure capaç de tallar de socarrel el mal que ni Franco va guarir: anorrear la capacitat de Catalunya d’alçar-se una vegada i una altra. Pujol omplia ell solet el dipòsit moral del catalanisme, per això era la peça més cobejada d'una certa dreta (no només d'una certa esquerra). I el PP de la policia patriòtica contra els líders del procés independentista era el mateix amb què Pujol, als pactes del Majestic amb José María Aznar, va creure que era possible obrir un camí profitós perquè la dreta espanyola postfranquista acceptés d’una vegada el fet nacional català.
La segona traïció és la dels més propers a Jordi Pujol, els de casa seva. O d'una part d'ells. D'aquells que el van poder advertir del risc que podria córrer el seu balanç davant la història, precisament allò que tan li va preocupar al llarg de tota la seva vida política, si algun dia sortia a la llum l'assumpte dels diners de Suïssa i Andorra. Quan els van regularitzar, el mal ja estava fet. El judici haurà de dilucidar fins a quin punt la línia moral que explica l’origen i pot justificar el manteniment a l'ombra dels diners, un racó, important, per si venien mal dades per al líder nacionalista, es va diluir o no en una posterior gestió irregular. En una trama de corrupció nua i crua imbricada amb la política, com sosté l’acusació.
La tercera traïció se la va fer Jordi Pujol a ell mateix. I també l'ha confessada: “Pot semblar una figura literària, això de demanar perdó també al jove que jo era fa més de seixanta anys, però no ho és. No sé ben bé què és, però en tot cas, no és una figura literària. És l’expressió d’un dolor”. És la pèrdua més difícil de portar. També, per als qui un dia van creure en Jordi Pujol.