Malgrat que el president Salvador Illa manté, després de l'experiència de fa uns mesos, una actitud de prudent espera fins que Esquerra Republicana acompleixi els tràmits interns per donar llum verda al projecte de pressupostos, per tal que aquell fiasco no es torni a repetir, aquesta vegada tot apunta que aconseguirà tirar endavant els seus primers comptes públics. No dins de termini —s'haurien hagut d'aprovar per entrar en vigor aquest 1 de gener—; tampoc el primer any —va desistir en els del 2024, ja que no va accedir a la presidència fins a l'agost— i no va tenir prou majoria parlamentària en els del 2025; però, a la fi, podrà dir que el seu bagatge tampoc no ha estat tan diferent del dels últims presidents de la Generalitat: Pere Aragonès va aprovar els comptes del 2022 i el 2023; Quim Torra, els pressupostos del 2020, i Carles Puigdemont, els del 2017. I si mirem cap al govern espanyol, Pedro Sánchez no n'ha aconseguit cap en l'actual legislatura, i d'ençà que va arribar al Palau de la Moncloa, només n'ha tirat endavant tres, l'últim el 2023.

Però, més enllà de les estadístiques detallades de com ha anat la negociació dels darrers anys, hi ha dues coses que també s'han de destacar: Salvador Illa, amb un govern monocolor, en clara minoria parlamentària i en el moment de més dificultat política de la legislatura, té a l'abast un triomf que val el seu pes en or i amb el qual es podrà tirar a l'esquena moltes de les crítiques que rep. Els pressupostos no variaran gaire respecte dels presentats i retirats del Parlament la vigília de Sant Josep, que ascendien a uns 49.162 milions d'euros, rècord històric de despesa, suposaven un 10,3 % d'augment respecte a la despesa executada el 2025 (incloent-hi suplements de crèdit) i al voltant d'un 22,8 % més d'increment respecte als últims pressupostos realment aprovats, que eren els del 2023. Potser seran els únics que aprovarà Illa, o no, però, encara que fos així i no tirés endavant els del 2027, té coixí de sobres per arribar fins a les eleccions catalanes, inicialment previstes per al maig del 2028. Per tant, políticament parlant, el trofeu aconseguit és per al Govern d'una enorme importància.

Salvador Illa, amb un govern monocolor, en clara minoria parlamentària i en el moment de més dificultat política de la legislatura, té a l'abast un triomf que val el seu pes en or

Després hi ha el peatge pagat. Era inassumible per als socialistes, per una raó o per una altra, la primera exigència: que l'Agència Tributària de Catalunya recaptés, liquidés i gestionés tots o gran part dels impostos, i per això al pacte inicial es parlava de començar amb l'IRPF ja el 2026, encara que de seguida el tema va descarrilar i després es va ajornar cap al 2028, al·legant limitacions tècniques i polítiques. També va topar amb l'oposició del govern espanyol la transferència del 100 % de l'IRPF perquè la Generalitat el recaptés i gestionés. De fet, aquest va ser el motiu adduït, portes enfora, per Esquerra per forçar el Govern a retirar els pressupostos del Parlament si no volia arriscar-se a una derrota. Ara, aquestes dues condicions han desaparegut i ha emergit un tren orbital que connectaria diverses ciutats de la segona corona de Barcelona sense passar per la capital. És un projecte molt ambiciós, amb una inversió total de 5.200 milions, i que té tota la lògica a l'hora de facilitar la mobilitat entre ciutats com Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró.

El principal problema no és, per tant, la idea en si, sinó els enormes dubtes que un dia arribi a ser realitat un projecte que, encara que la seva finalització està programada per al 2040, ha de ser pagat íntegrament per l'Estat espanyol. És normal que sigui així, ja que l'experiència històrica no convida a l'optimisme. Encara ressonen els ecos de l'informe econòmic elaborat i presentat fa pocs dies per la patronal Foment del Treball titulat El dèficit d'inversió en infraestructures a Catalunya 2009-2025, que xifrava en un dèficit acumulat d'inversió per assemblar-nos a Europa d'aproximadament 60.000 milions d'euros del 2025. Les dades són demolidores i preocupants, incloses les del govern de Pedro Sánchez: la mitjana d'inversió sobre el PIB ha estat baixa i, no només es planifica poca inversió, sinó també que de la inversió prevista se n'executa poca, i l'Estat és el gran incomplidor. L'escriptor del Siglo de Oro espanyol Francisco de Quevedo deia que ningú ofereix tant com el que no complirà. I la història de les promeses de Pedro Sánchez és a bastament coneguda, per uns i per altres, aquí la llista és llarga, ja que té un currículum perfectament revisable.