Jordi Sànchez, el secretari general de Junts per Catalunya, pres polític a Lledoners, pendent a aquestes hores segurament, com la resta dels seus companys i companyes, de ser indultat pel govern de Pedro Sánchez, podria haver de fer front a la paradoxa d'estrenar la llibertat —almenys, de moviments— per ser ara castigat, i remogut del càrrec, pel seu propi partit. Com s'ha arribat fins aquí?

Sànchez ha escrit una cosa que li hem sentit moltes vegades en públic i en privat: que l'1-O va ser concebut per obligar el govern espanyol a acceptar un referèndum acordat, o sigui, a l'escocesa, o sigui, pactat, legal. O sigui, això que diu Oriol Junqueras, company de cel·la de Sànchez, que seria la millor via, la més desitjable per donar sortida al conflicte Catalunya-Espanya. De fet, també ho diu el 80% dels catalans a les enquestes. 

Precisament, Sànchez ho va dir en un article al diari Ara que volia donar resposta al que, escrit per Junqueras al mateix rotatiu, el dia anterior, coincidint amb l'inici del desglaç entre els presidents Sánchez i Aragonès en un acte a Barcelona, pretenia posar una pista d'aterratge al cap del govern espanyol, que n'era coneixedor, davant dels sectors més reticents del seu propi partit en l'avantsala dels indults. Encara que això suposés tirar-se a sobre la meitat de l'independentisme, que continua veient en la unilateralitat ben entesa, per descomptat, l'única via efectiva per a la independència.

Doncs bé, a aquesta onada de crítiques va pujar Sànchez en la rèplica al líder d'ERC, encara que amb llenguatge en el fons tan pragmàtic, realista i possibilista com el del president dels republicans. Cosa que, de retruc, va ser utilitzada pels seus crítics interns a Junts, que els té i molts des que, per decisió del president Puigdemont, va prendre el comandament absolut de la negociació del nou Govern amb ERC, per a, ni més ni menys, demanar el seu cap fins i tot amb una recollida de firmes anònima que el president ha desautoritzat.

Tothom sap que Sànchez diu la veritat, començant per Puigdemont: o potser no estaven esperant el president i Junqueras un senyal negociador de Madrid quan el 10 d'octubre del 2017 van congelar al Parlament el mandat del referèndum de l'1-O?

L'episodi dels articles i el motí sobrevingut contra Sànchez a Junts és molt interessant, perquè assenyala les portes per les quals els partits i dirigents que representen i/o aspiren a articular l'independentisme aniran segur cap a les pedres. Tothom sap que Sànchez diu la veritat, començant per Puigdemont: o potser no estaven esperant el president i Junqueras un senyal negociador de Madrid quan el 10 d'octubre del 2017 van congelar al Parlament el mandat del referèndum de l'1-O? O potser no va continuar esperant el Govern Puigdemont-Junqueras aquest senyal de la Moncloa, de Rajoy, infructuosament, fins que, finalment, el president, pressionat fins al límit per tiris i troians, va decidir no convocar eleccions i deixar obert el camí cap a la DUI que després no es va fer efectiva?

Una altra cosa és que, efectivament, aquest objectiu —forçar una negociació— no era l'únic escenari postreferèndum. L'altre, sens dubte, era el que, almenys en la seva primera part, van materialitzar els 2,3 milions de persones que van anar a votar i a defensar el dret a votar —i els que, sense seguir-los, ho van entendre—: fer la independència. I negociar amb Espanya després, amb sobirania guanyada a les urnes. I segur que molts ho van fer amb tots els escenaris oberts alhora, òbviament. En qualsevol cas, vet aquí la prova que no sempre van coincidir els mapes de l'estat major de l'independentisme amb les decisions i les interpretacions de la base.

El resultat de la negociació de Jordi Sànchez és que Junts, tercera força política del Parlament després d'ERC, controla més del 60% del pressupost de la Generalitat

Alguns al seu partit no han perdonat a Sànchez haver-se quedat fora del Govern o no haver pogut incidir en moments clau de l'extenuant —i, certament, confusa— negociació del pacte amb Aragonès. Sí, se la tenen jurada des d'aleshores. I, encara més, paradoxalment, quan el resultat de la negociació de Sànchez és que Junts, tercera força política del Parlament després d'ERC, controla més el 60% del pressupost de la Generalitat amb conselleries clau del Govern, com Economia, Sanitat o Ensenyament. I —no s'oblidi— quan ha aconseguit portar al Consell Executiu figures de primeríssim nivell, llargament experimentades en la societat civil, com Giró o Argimon, entre d'altres. Tot això enllaçat en un govern amb ERC prenyat de dones i homes decents, des del mateix president al conseller Elena o la consellera Verge, per exemple, gent amb ganes de fer funcionar aquest país. Un acord, que, conforme a la tradició curta però radicalment democràtica de Junts, un partit molt jove, va ser validat pel 83% de la militància. Això és el que va negociar Sànchez com a plenipotenciari de Puigdemont davant Aragonès.

El que és una curiosa batalla interna a posteriori pels càrrecs s'ha fet passar per una espècie d'acte de fe sobre l'adequada, per no dir canònica, interpretació de l'1-O. Això, quan tothom amb una mínima honestedat intel·lectual sap que és impossible fixar una versió única del que va succeir. Quant a les credencials de Sànchez en la qüestió nacional i/o social, només es pot preguntar a alguns on eren ells en els anys vuitanta del segle passat, quan Jordi Sànchez, amb Àngel Colom i Carles Riera van fundar la Crida, la primera organització de masses explícitament independentista —i subratllo, "de masses" i "explícitament independentista"—. En fi, cal pensar-ho dues vegades abans de demanar-li segons quins comptes a aquesta meitat dels Jordis, Sànchez i Cuixart, que constitueix el número dos de Junts.

Puigdemont, encara que no hauria d'haver parlat a través del Consell per la República, perquè això dona la raó als qui, des d'ERC, ho consideren un òrgan de part, ha fet molt bé de no caure en la trampa dels que assenyalen Sànchez

Altressí, els crítics de Sànchez han tingut 3 mesos per maniobrar o exigir-li explicacions a ell, a Puigdemont, que li va cedir les claus de la negociació amb ERC, o a ambdós. Puigdemont, encara que no hauria d'haver parlat a través del Consell per la República perquè això dona la raó als qui, des d'ERC, ho consideren un òrgan de part, ha fet molt bé de no caure en la trampa dels que assenyalen Sànchez. I no perquè la seva figura pugui rebre les conseqüències, ni de bon tros —el de Waterloo és el líder indiscutible i indiscutit—, sinó perquè la cohesió de Junts, una organització plural per definició i vocació, és clau perquè l'independentisme, tot ell, pugui continuar aspirant a l'hegemonia política a Catalunya.

Ergo la pregunta ja no és tant qui vol remoure Jordi Sànchez sinó per a què. L'operació indults obrirà una nova etapa que, entre altres coses, acabarà suposant la rehabilitació —alguns diran l'emblanquiment— del PSC després del seu alineament al bloc del 155. Els socialistes —amb honroses excepcions— no van visitar Sànchez o Junqueras a la presó, però al final els hauran alliberat amb la dreta espanyola extrema i el deep state alçats a la plaça Colón. Aquesta és la carta de presentació dels de Salvador Illa per a un nou temps en què, a mitjà termini, tots els pactes tornaran a ser possibles per gestionar l'etern mentrestant. Es dibuixa el final d'una dècada de política de blocs.

Però si se'ns permet l'analogia, el Mur de Berlín està a punt de caure i no se sap gaire bé sobre el cap de qui. En aquest context que ve, amb un PSC alliberat ja de la motxilla del 155 i erigit en alternativa al pal de paller independentista com a Partit de la Normalitat, és justament on una implosió de Junts no portarà enlloc. A la independència, segur que no. M'hi jugo un pèsol que aquesta no és la via.