El dia de la Hispanitat, festa nacional oficial d’Espanya, ha tornat a proporcionar les habituals imatges d’activistes i elements ultres en “acció” als carrers de Barcelona. La passejada impune de rojigualdes amb l’àliga de Sant Joan, l’actitud amenaçant, les agressions, i les proclames xenòfobes o racistes, o directament nazis, no són noves. Els ultres sempre hi han estat i s’han fet visibles en una jornada que durant el franquisme era coneguda com el “día de la Raza”. La novetat és que, especialment des de l’any passat, de les dates al voltant de l’1 d’Octubre, la presència de la ultradreta, fins fa poc considerada un fenomen marginal, sense potencialitat política real, ha començat a revestir-se d’un insultant aire de “normalitat”. Si més no, la reaparició dels ultres ha estat acollida amb una certa "disculpa", per part de partits, polítics i mitjans arrenglerats amb "la democràcia i la llibertat". Per primera vegada en dècades, els nois de la rojigualda amb l’aligot no estan sols. Ara son part d’un paisatge d’ultraespanyolisme desbordat en el qual han deixat de ser una anomalia o una excrescència del sistema o de la història. Que una part dels més actius siguin o hagin estat delinqüents purs i durs ha quedat en un segon pla. El 12-O d'Arrimadas i Albiol és un gran emblanquinador de passats ―i presents― feixistes. 

Desconec si els dirigents del PP o Cs que encapçalen la manifestació de la Hispanitat miren els activistes de la dreta negra amb la descarada simpatia que ho fan els líders de Vox, del bracet dels quals han anat els primers compartint pancarta. Però, ai, diria que, de nosa, els en fan més aviat poca. Si ells (els independentistes) tenen els CDR, nosaltres també tenim els nostres “patriotes”, venen a dir. És la falsa simetria, que s’intenta vendre als ciutadans. És “normal” que hi hagi ultres desfilant pel carrer saludant a la romana perquè també hi ha “comandos separatistes”, com diuen els dirigents de Cs, que pengen llaços grocs a l’espai públic. És a dir: hi ha fatxes perquè hi ha independentistes; igualment com hi va haver els GAL perquè hi havia ETA. Vet aquí el fals paral·lelisme amb què s'intenta carregar a l'independentisme les culpes de la resurrecció de l’extrema dreta; del retorn, en suma, de la dialèctica joseantoniana dels “punys i les pistoles”. L'objectiu és de manual: ficar la por al cos a l'independentisme mobilitzat i esporuguir tothom. I ho subratllo: tothom. No deixa de ser una versió light de l’amenaça permanent de la remor de sabres, acompanyada de l’activitat al carrer de grups parapolicials armats ―la ultradreta civil―, que va sobrevolar permanentment la transició i va ser determinant en alguns moments clau, com ara l’elaboració de la Constitució.

Hi ha fatxes perquè hi ha independentistes; igualment com hi va haver els GAL perquè hi havia ETA. Vet aquí el fals paral·lelisme  amb què s'intenta que l'independentisme carregui amb les culpes de la resurrecció de l’extrema dreta

Les rojigualdes de l’aligot floreixen darrere del bosc o el bosquet de rojigualdes constitucionals. L’any passat, fins i tot el PSC es va avenir a anar al davant de la marxa amb els seus llavors socis del 155, en aquella gran manifestació on elements i grupuscles ultres per primer cop a la seva vida van poder aplaudir gent com l'ara ministre d'Exteriors del Reino Josep Borrell, un dels oradors del dia. Els nois que cremen estelades o fotografies dels líders indepedendentistes o els envien directament “a la cámara de gas” no són més que l’escuma de la cervesa. La cervesa que es prenen al Tribunal Suprem, a la fiscalia, al Tribunal Constitucional, als xats dels jutges, de la Guàrdia Civil o del CNP, al PP o a Cs. I, per descomptat, a Vox.

Ho reconeix José María Aznar quan aixeca acta que l’espai de “centredreta” que ell va aglutinar als anys noranta ara s’ha disgregat en tres opcions polítiques, incloent-hi una explícitament ultra, Vox, el partit que exerceix l'acusació particular en la causa contra els líders de l'1-O. Un partit liderat per un senyor, Santiago Abascal, que diu portar sempre a sobre la pistola, una Smith & Wesson, per “protegir” els seus fills com abans “protegia” d’ETA el seu pare. I és cert que, al conjunt espanyol, el beneficiari del gir de la dreta a l’extrema dreta pot ser el PSOE de Pedro Sánchez, a qui, per entendre’s, li tocaria el paper arquetípic del partit “centrat” del règim del 78. Però faríem curt si reduíssim l’abast del fenomen ultra i les seves implicacions a la vessant electoral i en un context europeu de creixement del populisme autoritari que l’afavoreix més que mai.

Els nois que cremen estelades o fotografies dels líders independentistes o els envien “a la cámara de gas” no són més que l’escuma de la cervesa que es prenen al Tribunal Suprem, a la fiscalia, a la Guàrdia Civil...

No és només que les despulles de Francisco Franco continuen al Valle de los Caídos i si surten d’allà serà amb honors de cap d’Estat. Els últims 40 anys a Espanya no hi ha hagut un partit d’ultradreta amb pretensions d’accedir de manera directa a les institucions perquè, en bona mesura, el franquisme mai les va abandonar del tot. Hi ha persistit, amb alguns noms i cognoms, però, especialment, en les actituds. És l’“a por ellos” en format discurs reial el que, al final, mou la ultradreta a sortir de l’armari, no les estelades ni els llaços grocs. Són els cops de porra de fa un any el dia del referèndum de l'1-O el que dona carta blanca als ultres de sempre per marcar paquet al veïnat. És la paradoxa que 40 anys després de la Constitució hi torni a haver presos polítics el que els permet inflar el pit, als ara autoanomenats espanyols “identitaris”. Tenen tot el camp obert per córrer. 

El venjatiu consell de guerra que es prepara contra els Jordis i els consellers, com si estiguéssim a l'any 39, serà tan "proporcionat" en la seva conclusió, la sentència contra els "colpistes" indepes que la fiscal Segarra es nega a rebaixar eximint-los de "rebel·lió", com ho és que els fatxes ens recordin a tots que, des dels temps de Fraga Iribarne, els carrers són seus. Sota l'escuma, la cervesa (negra).