L’ultradretana Giorgia Meloni podria esdevenir la candidata més votada a les eleccions generals d’aquest diumenge a Itàlia. Divendres dinava amb uns amics i parlàvem de Meloni, de la seva biografia i de per què Itàlia sempre ha de ser llegida políticament des de les seves particularitats, des d’una antropologia i sociologia concretes. Fet i fet, qualsevol estat ha de ser llegit políticament des de les seves particularitats, però en el cas italià no ens oblidem mai de dir-ho perquè aquestes particularitats ens semblen culturalment interessants i fins i tot un punt còmiques. De Meloni es pot saltar al caràcter caòtic del país i com això afecta a la manera de governar-lo. Del caràcter caòtic del país es pot saltar al fet que no respecten ni les normes de circulació, aprofitant per riure una estona tot fent la tertúlia de sobretaula. Meloni no és conservadora, és reaccionària, i quan ho vaig defensar a l'hora dels cafès, un dels amics a taula em va contestar: “Ja no es pot ser conservador, Montse, perquè no queda res a conservar”. Em va sorprendre aquesta resposta perquè ell és catòlic i l’esperança és una de les tres virtuts teologals.
Els reaccionaris són vampirs de la nostàlgia: pessimistes crònics, traficants dels records, ideòlegs mandrosos
Els reaccionaris són vampirs de la nostàlgia perquè en realitat són pessimistes crònics, traficants dels records, ideòlegs mandrosos. Són incapaços de disseccionar una societat sense acabar pensant que la solució a tots els problemes és un únic i uniforme salt al passat. No volen ni circular de les vísceres a l'encèfal ni fer una mica de cherry picking moral per il·lustrar amb exemples actuals i des de la realitat allò que encara creuen digne de defensa. Santiago Alba en parlava ara fa un mes a Nostalgia, ¿por qué no? Tot fent servir Alcarràs d’excusa, desgranava com el que anomena “nostàlgia incorpòria” no es nodreix de l'experiència viscuda sinó que viu de la memòria secundària, la dels pares i avis. És aquest tipus de nostàlgia que els reaccionaris fan servir com un actiu polític i és per això mateix que, com a ideòlegs, se’ls pot titllar tranquil·lament de dropos, perquè qui parteix dels records i com a molt inverteix alguna energia a manipular-los i cisellar-los d’acord al seu discurs —fent la feina dels mals historiadors— ja no ha de treballar més.
La sortida fàcil de l'esquerra és posar reaccionaris i conservadors al mateix sac i escombrar-los a la dreta en un esquema de bons i dolents planer i minimalista
“Per ventilar s'han d'obrir les finestres, no tirar les parets”, diu Chesterton. Això val per a la progressia radical però també per a totes les Giorgia Meloni i Ana Iris Simón —que es considera d’esquerres— del món. També és possible, i tant, ser reaccionari des de l’esquerra perquè també és possible pensar que part dels problemes que reivindica l’esquerra —sobretot els que tenen a veure amb condicions materials— se solucionen amb una màquina del temps. Igual que és possible ser conservador des de l’esquerra perquè es pot denunciar que el capitalisme destrueix allò digne de ser salvaguardat. Evidentment, però, a l’esquerra no li interessa ni identificar-se amb certes etiquetes ni molt menys fer-ne cap mena de bandera, perquè la sortida fàcil és posar reaccionaris i conservadors al mateix sac i escombrar-los sempre a la dreta en un esquema de bons i dolents planer i minimalista.
En aquesta batalla suada i aparent entre la simplificació i la complexitat s’hi amaga una batalla entre la nostàlgia i l’esperança
El reaccionari fa una esmena a la totalitat del món per vendre una sola sortida a tots els mals i el conservador fa l’esforç de seleccionar allò preservable i buscar respostes diferents a allò millorable. Per això no són el mateix. Aquesta esmena a la totalitat reaccionària obre l’escletxa des d’on neixen els discursos totalitaris, es potinegen els valors democràtics i es prostitueix el concepte de llibertat. És naïf pensar que es pot combatre això des d’una dreta conservadora incapaç de reivindicar-se com a tal i incapaç estructurar un discurs moderat ben travat que expliqui per què s’ha de conservar allò que s’ha de conservar i descartar allò que convé descartar. També és naïf pensar que això es pot combatre des d’una esquerra que, si no s’explica des d’un infantilisme gairebé humiliant, ho fa des d’uns laberints dialèctics incomprensibles —ara pensava en la Basha Changuerra, l’homonacionalisme i el femonacionalisme—. En aquesta batalla suada i aparent entre la simplificació i la complexitat s’hi amaga una batalla entre la nostàlgia i l’esperança, entre els qui creuen que ja no queda res a preservar i els qui pensem que, malgrat que no tot està per fer ni tot és possible, algunes coses sí.