Els catalans estem de pelegrinatge. Passem pel cinema com passem per una font: ens aturem, sadollem la set i continuem el nostre camí. Assedegats d’autoestima i buits de referents, Alcarràs ens ofereix dues hores d’arrels i orígens. Carla Simón apunta directament al nostre imaginari col·lectiu per acostar-nos al seu imaginari concret: el de la pagesia, els préssecs i la voluntat de supervivència i permanència d’una família, que en podrien ser moltes, a la terra on s’han guanyat la vida durant generacions. Simón tracta delicadament la duresa de la realitat i aconsegueix omplir els cinemes de Barcelona i de tot el país, constatant que sovint les coses ben fetes arriben més lluny que les coses fetes en castellà.
Diu Josep Pla a Els pagesos que aquests “formen una classe antiga, invariable, estàtica. La seva veu em fa l’efecte que prové de les profunditats del temps. El que realitzen amb les mans és una simplificació obtinguda a través d’anys i panys, d’una incomptable quantitat de llunes i de collites. (…) Els pagesos no tenen mai cap influència visible. Són sempre ells. Van per ells. La seva personalitat és inconfusible”. La família Solé encarna aquest fragment com encarna la situació de la pagesia a la Catalunya del segle XXI, i és aquest encaix perfecte entre el moll de l’os de la condició de pagès i les conseqüències de ser-ho avui que converteixen el film de Simón en una finestra oberta a la seva realitat. Per tal d’atansar-nos-hi i fer que l’entenguem, Alcarràs ens parla des de l’universal de la família: fer gamberrades amb els cosins, tenir un germà gran que és un imbècil, veure com es barallen els tiets, la bufetada d’una mare, ser un infant i no entendre el patiment dels pares o adonar-te que ja ets prou adult per entendre’l i fer-te’l teu, aprendre que els avis poden estar tristos i que escoltar-los és tornar-los tots els favors. Carla Simón busca —com a Estiu, 1993— que aquesta família sigui la nostra família per fer que el seu problema sigui també el nostre problema, el de la gent que un dilluns feiner érem asseguts al Cinema Verdi i no hem collit un préssec en la nostra punyetera vida, i ho aconsegueix.
Pla aconsella als joves un viatge a peu per una comarca qualsevol per “sadollar-se de la manera d'ésser fonamental, inalienable, insoluble, de la gent”. 'Alcarràs' és això
Alcarràs és valuosa perquè mostra el que és, no el que hauria de ser. Els temporers són negres. El pare i el fill treballen. La mare fa fregues, cuina i planxa les camises. La filla ajuda la mare. Qui té més diners, guanya. Qui en té menys, perd. En família es gasta tota la mala llet que un vol. “Cagundéu”. “Això fa pudor de conill mort”. “Aquests homes són tots uns nafrats”. “Canalla dels collons”. “Aquella era una fresca, tenia la casa plena de merda”. “A menjar i a callar”. Sense ànim de sermonejar ni d’elogiar, Simón entrega a l’espectador una ferotgia mancada de retocs, també pel que fa a la mort d’un món i a l’adveniment d’un altre món, i a les conseqüències vitals que això té per als qui són fruit del primer. Oimés, Alcarràs ens serveix de recordatori a una part del país que sovint no incloem ni la gent de Ponent ni el cosmos rural a la concepció del “nosaltres” que fem servir per a definir-nos. Tot això ho fa elevant una llengua i elevant un dialecte concret perquè no força ningú a negar-se per fer-se popular, i ens reafirma. Josep Pla aconsella als joves “un viatge a peu per una qualsevol de les nostres comarques (...) aturar-se a les masies, parlar amb la gent que l'atzar fes trobadissa, veure el meravellós paisatge que cada any construeixen els pagesos (...) informar-se, assabentar-se del que anés successivament apareixent, sadollar-se de la manera d'ésser fonamental, inalienable, insoluble, de la gent”. Alcarràs és això.