"La persona perversa no ignora la llei, sinó que la necessita per a transgredir-la, i troba plaer en demostrar la seva capacitat de fer-ho"
Jacques Lacan
Tan bon punt es va saber que el Suprem havia condemnat per deu delictes a 24 anys de presó l'home a qui Pedro Sánchez trobava a faltar per treballar, de qui valorava el criteri polític i "també, l'amistat", aquest, com a única reacció, ens recomanava a TikTok beure aigua. Per passar el tràngol de la seva descaradura, suposo. En aquest petit gest hi ha resumit tot el cinisme, el menyspreu a les normes democràtiques i la instrumentalització social que acompanya la governança d'un pervers narcisista.
El Suprem ens ha deixat dit a la sentència d'Ábalos, Koldo i Aldama que la corrupció deteriora i destrueix les institucions democràtiques. No ha pogut dir-nos, perquè no era l'objecte del seu procediment, com n'és de superior el poder destructor de tota una societat del lideratge tòxic d'un pervers. Pervers, fins i tot etimològicament, ve del llatí "perversus", que vol dir "bolcat", "invertit" o "tort". És el participi del verb "pervertere" —format pel prefix "per", que ens diu "del tot", i "vertere", que significa "girar" o "bolcar". Etimològicament, un pervers és algú o alguna cosa que està completament fora del seu curs natural, tort d'arrel.
Tot està tort en aquest moment. De tot el que ha passat després de la sentència, em preocupa més aquesta manipulació sistèmica per treure la realitat del seu curs natural que no pas em produeix sorpresa que hi hagi persones que delinqueixin per avarícia, luxúria, poder o tot alhora. La perversitat amb què s'està intentant manipular la realitat és cada vegada més intensa i, afortunadament, cada vegada més grollera. Un pervers sempre crea un clima tòxic al voltant seu i, per tant, allò que els psicòlegs anomenen micos facilitadors, que els serveixen d'instruments.
Així s'intenta aconseguir que el problema sigui l'aplicació del dret premial a Aldama, el corrupte confés que ha col·laborat amb la justícia. Tant se val la manera. S'inventa que no ha col·laborat en realitat —malgrat que la sentència en detalla totes les aportacions—, s'afirma que la seva rebaixa de condemna per delator és inaudita —malgrat que cada dia s'estan aplicant aquestes disposicions legals—, es parla de cop d'estat judicial —sense esmentar que la unanimitat del tribunal inclou jutges de JpD, fins i tot la que Bolaños va proposar com a presidenta—, s'insisteix que Aldama s'ha quedat els diners i li ha sortit a compte —sense explicar que tots tres han estat absolts del delicte del qual penjava aquesta multa, perquè es considera que el contracte d'adjudicació de les mascaretes va ser legal. Tots aquests arguments conflueixen en un encara més ditiràmbic i absurd, a saber: que el Suprem envia un missatge als corruptors perquè delinqueixin, i ja que després ho arreglin confessant i tot plegat els surti de franc. Coses que et trenquen la neurona, perquè aparquen que cap empresari corrupte podria fer un pla tan astut sense polítics que es corrompessin. Arguments no només absurds sinó immorals que veuran repetir-se amb sospitós paral·lelisme.
No sé si he recopilat totes les insensateses que propaguen fins i tot gent a la qual jo vaig creure intel·ligent i, sobretot, honesta. En tot cas, tant ells com la resta sabem perfectament que el Tribunal Suprem ha marcat en aquesta resolució una mena de jurisprudència prèvia —en ser el primer a jutjar— que sens dubte marcarà la resta de jutges de la resta de causes que afecten el govern espanyol, el PSOE i el seu entorn. La sala apunta el seu criteri sobre el tràfic d'influències, que implica David Sánchez, sobre la malversació, amb conseqüències per a Begoña; sobre l'organització criminal, penjant sobre ZP i, sobretot, fixa fins on pot arribar l'aplicació de les atenuants analògiques molt qualificades de col·laboració amb la justícia. Aquí els fa mal. Perquè és un partit net, ple de gents netes, els preocupa que altres copiïn Aldama i els lliurin amb el cul a l'aire a una justícia dura i implacable. Aquest és el problema i no cap altre. Tant de bo. Tant de bo drenem aquest pou de pus i se sanegi la societat d'aquesta governança tòxica, manipuladora, sense paraula i sense altre objectiu que mantenir el poder.
Hi ha els perversos i hi ha els que han estat pervertits. Aquests fins i tot fan mal. Un país ple d'ells està abocat no només a la polarització, sinó a la por, al deteriorament institucional o a la foscor de la mentida. Per què i com? No els fa vergonya? Fins i tot m'esforço per entendre els que depenen del partit com a ocupador, encara que sé que per decència haurien d'anar a l'atur, però i la resta? Els que tenen altres feines, els que ja menjaven en època d'altres governs, els que haurien de poder transcendir-los, què fan entrant en una espiral de micos repetidors, acrítics, propalant un guió més absurd a cada pas i amarrant-se a un pal podrit que no pot sinó ensorrar-se? No volen saber que, per a un narcisista, els seus seguidors no són sinó instruments necessaris, idiotes útils. I així solen quedar retratats quan tot passa. Mirin Peramato, ordenant de pressa a Luzón que no demanés l'atenuant per a Aldama i veient com per unanimitat el Tribunal Suprem la deixa en pilotes davant la seva submissió.
I en aquesta espiral, en què seràs acusat del pecat de qui t'acusa, amb aquest efecte mirall tan patològic, alguns beurem aigua per sufocar tanta vergonya, però el tràngol el passaran els corruptes, els malvats, els perversos. Aquells als quals arraconarà la història, aquella que tant preocupa al malaguanyat narcís Pedro.