Un bon amic madrileny, advocat de l’estat i espanyolàs com son déu li mana, m’acostuma a recordar sovint la utilitat de consultar els exemplars del BOE publicats el mes d’agost. Conscients que la major part de la penya hispànica (inclosa la tribu periodística) passa les vacances sestejant, fent el cretí a la platja o destruint l’entorn natural amb la seva horripilant i absurda presència, la majoria de governs de torn hi publiquen la legislació més polèmica i desagraïda, amb l’objectiu que se n’assabenti quanta menys gent millor: és una mesada, per exemple, especialment generosa amb indults a banquers o en retallades pressupostàries. La pràctica, evidentment, s’ha escampat a tots els racons de l’administració peninsular, també a Catalunya, si més no en aquells temps remots en els quals el Parlament de la nació es dedicava a aprovar alguna que altra llei.
Des de fa un parell d’anys, Catalunya ha vist néixer un digníssim aspirant a president de la Generalitat autonòmica i sotmesa. És Pere Aragonès, l’opositor espanyol. Fa ben pocs dies, el vicepresident econòmic anunciava una sèrie de retallades del 6% en diversos departaments (allò que els cursis ara anomenen “contenció de la despesa”), especialment ordida per l’àmbit de les empreses públiques. Vicepresidència va afanyar-se a dir que l’ajust no responia a partides bàsiques –com ara salut, família o atenció als nouvinguts–, però que obligava a l’empresariat públic, nogensmenys, a estrènyer-se el cinturó; la qual cosa, a inicis d’agost i amb els pressupostos ja fets, ha degut fer una gràcia als seus respectius directors que ni us l’explico. Aragonès calcava el mètode espanyol, publicant-ho al DOGC dimarts passat, en sordina i amb les redaccions inundades de becaris.
Aragonès ja va començar a opositar a espanyol de l’any quan, durant l’aplicació del l’article 155, els interventors del Gobierno com ara Roberto Bermúdez de Castro (que esperaven un clima molt hostil de l’administració catalana després de l’1-0) van sorprendre’s de la servil i complidora amabilitat del futur vicepresident. Amb aquest nou moviment d’ajust econòmic (escudat as usual en el dèficit financer de la Generalitat), Aragonès està dient als espanyols que no tenen cap necessitat de propiciar el retorn d’Artur Mas i de la Convergència de sempre, que això de retallar ell també ho sap fer molt rebé. Alumne aplicat, Aragonès se sap menys sexy que Torrent, però en això de la submissió no té rivals. Si cal assistir a unes noces amb la plana major del poder espanyol allí present, hi anirà sense problemes. Les opos al Regne, en Pere ho sap molt bé, no només es guanyen cantant la lliçó a tota llet.
Aragonès ja va començar a opositar a espanyol de l’any quan, durant l’aplicació del l’article 155, els interventors del Gobierno com ara Roberto Bermúdez de Castro van sorprendre’s de la servil i complidora amabilitat del futur vicepresident
De moment, ni el president de la Generalitat ni cap dels respectius consellers ha donat ni una sola pista de com s’esdevindran aquestes retallades. El vicepresident, com si fos l’Esperit Sant, ha dictat la llei i ha esperat que la realitat s’hi vagi adaptant. Però en Pere no està sol, en aquesta nova aventura de les oposicions. Ja fa uns quants dies de l’anunci de vicepresidència, i sobta l’escassíssim interès de la premsa tribal en l’afer. El clarivident diari Ara, per exemple, es ventilava la cosa amb un breu que citava l’exclusiva de La Vanguardia, mentre titulava la notícia amb antològic titular: “Aragonès reclama nous objectius de dèficit”. Amb un periodisme tan indòcil i objectiu, estimats amics, ja em direu si no tenim la independència a tocar! Però bé, tot això són minúcies, perquè aquí l’important és guanyar les oposicions, i en això el nostre bon Veep comença a no tenir rival a tota Espanya.
Sort amb les opos, Pere! Ah, i amaga aquelles fotos que encara tens de jovenet, on apareixes sostenint cartellets on hi diu “cada segon Espanya ens roba 450 euros: prou espoli fiscal!”, que als tribunals castissos no els molen gaire els nanos abrandats.