I no només això: "Heu despertat la bèstia", ens van dir. La reacció del sector comunaire de la política catalana als abusos patits pels independentistes arran del procés va ser d’una condescendència insuportable, un "me pilla lejos" constant, una indissimulable ràbia per la manca de protagonisme que un referèndum d’independència atorgava a les seves formacions (que ja des del 15-M i les acampades a la plaça Catalunya creien que s’endurien la primacia de tots els debats). Doncs bé: Ada Colau ha tornat de Gaza, arran de la detenció de l’anomenada flotilla i amb alguns suposats (i probables) abusos, i no em passaria pel cap limitar-me a exclamar-hi "Quin desastre! Que malament tot!", o "Heu despertat la bèstia", o encara menys "m’agafa lluny". Que ens hi agafa a tots, geogràficament parlant, tot sigui dit de passada.
No crec que hi hagi gaire polítics o articulistes capaços d’argumentar jurídicament per què el que succeeix a Gaza és un genocidi, que per això hi ha els experts. Però sí que hi ha polítics i articulistes capaços d’aturar màquines quan una bona part de la comunitat internacional així ho considera, i quan els experts de l'ONU hi coincideixen. És un tema de tacte, de sensibilitat, d’atenció bàsica. Potser aquests fets no són prou motiu per a formar-se un criteri objectiu sobre la qüestió, perquè encara no hi ha sentències o bé perquè és una zona grisa i encara molt opinable, però sí que tot plegat és prou motiu per, almenys, observar-ho sense prejudicis i amb respecte. I moure’s tant del sofà com dels apriorismes de sempre: alguna cosa ha canviat. L’independentisme deu saber el que es fa, però estar absent dels grans debats internacionals el fa encara més invisible del que ha esdevingut. Per això em va agradar que, darrere d’Ada Colau en la seva compareixença davant dels mitjans a l’aeroport del Prat, dues persones estenguessin dues estelades: una de vermella i una de blava, per a més precisió i més diversitat. L’independentisme, ni que fos a nivell gràfic, hi tenia alguna cosa a dir.
L’independentisme es mostra viu si entra, també, en debats que no són el seu
Es pot donar a Israel totes les raons que té per a respondre als atacs que rep, però al mateix temps es pot (es té el deure moral) obrir, com a mínim, un interrogant quan aquesta defensa fa aixecar de la cadira tres quartes parts de l’Assemblea de les Nacions Unides. Es pot simpatitzar amb la causa israeliana, i tant que sí, i alhora dedicar unes setmanes d’atenció major als probables excessos que en nom d’aquesta causa es poden estar cometent. Ambdós bàndols, en els seus extrems, semblen cecs i sords. "Genocidi" són paraules majors? És clar: precisament per això ara el tema demana una mirada atenta i empàtica. Europa es va mostrar indiferent al procés independentista fins a les hòsties de l’1-O, fins a les "paraules majors", i és per això que tants diem que s’hauria hagut d’aguantar un cop passat el referèndum: la comunitat internacional havia de pronunciar-s'hi tard o d’hora. Ara, que hi ha un conflicte molt més cruel i dolorós a l’altra banda del Mediterrani, no mullar-s’hi és tant com dir que no vols tenir un paper en la comunitat internacional. Tu, el que deia que era una nació sense estat (i, per tant, sense veu).
L’independentisme es mostra viu si entra, també, en debats que no són el seu. A mi no m’agrada entrar en aquest debat, com és visible. Gens. Penso que entrar-hi obliga a encarar-se amb prejudicis, polititzacions domèstiques absurdes, competicions de bons i de dolents, banalitzacions i frivolitzacions, demagògia de consum intern i fins i tot narcisismes patològics. Però agradi o no, ara al món qui parla és Greta Thunberg. La resta de micròfons, per uns dies i si us hi heu fixat, estan muts. Tu, com a moviment, decideixes si en aquest context vols existir, o bé si vols volatilitzar-te només perquè estàs ensopit o perquè (ai ves) la cosa "et queda lluny".
Dit això: el gran problema de l’independentisme, avui, és que els debats són uns altres. Es deu haver fet tot molt malament —o bé l’atmosfera deu ser altament desfavorable—, però el cas és que ara els joves es pregunten o bé per la immigració o bé per Palestina. Jo crec que l’onada sobre el tema nacional català tornarà, i amb força, quan es posin en evidència les fragilitats del governador Illa i la seva pulsió discretament autoritària. Però mentrestant, si es vol fer una ullada al termòstat, els mapes del temps diuen huracà a Palestina i DANA amb els immigrants. I ja està. Bé, i també una considerable pedregada en el tema de l’habitatge, del qual Illa mai no havia dit ni ase ni bèstia. Ada Colau, per cert, també en feia la seva bandera principal. El que passa és que el va empitjorar notablement. Esperem que no acabi fent empitjorar la causa per la qual va salpar la flotilla.