El Liceu va obrir l’any 2021 amb Les contes d'Hoffmann d’Offenbach, una opera romàntica amb tocs fantàstics que inclou "Les oiseaux dans la Charmille", una ària de coloratura plena de pirotècnia que canta Olympia, una nina autòmat que no vol que se li acabin les piles. Potser en el Cercle d’Economia els assessors de Pedro Sánchez varen trobar la inspiració per convocar, en el mateix escenari, el bo i millor de la societat i la política. Ara el conte va del fet que els nou indults serien “la decisió més complexa i arriscada del mandat de Pedro Sánchez", com desinforma El País, però que cal prendre per “utilitat pública” i “fomentar la convivència a Catalunya”. O, vist d’una altra manera, falcar la majoria actual al Congreso amb un pes més gran dels que es diuen socialistes. Així podrien prescindir, a mig termini, d’alguns socis incòmodes, i no necessitarien recórrer a VOX per a determinades votacions patriòtiques (com la dels fons europeus).

En aquest sentit treballa Miquel Iceta quan declara que són ara temps de perdó (però poquet) sense preguntar-se de què ens han de perdonar els coautors de la invasió jurídica més dura i dolorosa del constitucionalisme postfranquista. El ministre Iceta no pot confondre una amnistia que arribaria a més de 3.000 persones, incloent les exiliades polítiques, amb la ridícula petitesa dels nou indults condicionats i que, a sobre, són “reversibles"! I és clar que vull la Carme Forcadell, la Dolors Bassa els Jordis i la resta de presos polítics en llibertat. Desitjo tant que siguin i es sentin lliures que m’indignen massa les maniobres d’avar mercader a l’estil de “i tu què em dones”. Sempre és poc lluït l’intercanvi amb qui té el monopoli de la força, més mitjans, i alguns dels mitjans de comunicació poderosos que en saben un munt de fer-nos veure garses per perdius. D'altra banda, sense Urquinaones ni aeroports, sols es poden oferir més passes enrera, més humiliació, més suport incondicional… a canvi de ben poca cosa. 

De moment, han dit que no omplirien la platea del Liceu ni el govern en ple ni la presidenta del Parlament Laura Borràs. Suggereixo que es convidi en el seu lloc els nois absolts pel jutjat de menors núm. 5 de Barcelona, com en Guillem, famós per la seva dessuadora taronja, i l’Ivan, la Sarah i en Roc. I l’Albert Royo, exsecretari general del Diplocat, i a tota la seva família, i el condemnat Marcel Vivet i la seva mare, Anna Regalón, i tots els CDR encausats, del Vallès i arreu, i els gairebé 200 encausats pel tall de la Jonquera, i l’Adrià, el veí del Clot que està acusat pel mateix mosso de fer-li el mateix que el Marcel, i al mateix temps… I que portin de Madrid a Dani Gallardo i passant per Lleida recullin Pablo Hassel de la presó de Ponent. I ja, de propina, que facin venir de Brussel·les, amb totes les garanties, la Clara Ponsatí perquè doni la rèplica liceística a Pedro Sánchez. Ho farà molt bé.

El ministre Iceta no pot confondre una amnistia que arribaria a més de 3.000 persones, incloent les exiliades polítiques, amb la ridícula petitesa dels nou indults condicionats i que, a sobre, són “reversibles"!

De fet, veient les coses com són, les coses importants que passaran a les properes hores poc o res tenen a veure amb els galls del Liceu. Per exemple, el premi Temps de les Arts i el Manifest per una Nova Cultura compartida i oberta al món, que convido a llegir i signar.

Perquè és cert que “és ara un temps per a la creació i el pensament crític, per entendre la cultura com un bé essencial perquè és el foment de valors imprescindibles com la convivència, el respecte o el pluralisme indispensables en moments en els quals la intolerància creix”. Deia Joan Fuster que la cultura és la base per un món nou, per un país més just. I en moments de desconsol de la política, podem pensar com Montserrat Roig “que la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”.

Per acabar: al gener es va poder assistir al Liceu a sentir uns contes meravellosament ben explicats, diuen els crítics. Eren els de Hoffmann. Aquest dilluns de juny, de la fantasia i la pirotècnia se n’encarreguen els contes de Pedro Sánchez davant un públic d’incondicionals i súbdits distrets. I potser sí que caldrà agafar el metro fins a la parada Liceu i dir que la ficció que ens volen vendre no té res a veure amb la necessària amnistia ni amb el dret d’autodeterminació. Que ni tan sols és cultura (malgrat l’escenari) i que no ens hauria de distreure de les notícies importants: que la cultura aquest cap de setmana s’ha sentit comuna als països de parla catalana, i que el que es veu dilluns al Consell d’Europa dona força maldecaps a la casta de la toga. Aquest dilluns l'Assemblea General del Consell d'Europa votarà diversos informes elaborats i aprovats pels comitès específics amb un d'especial interès: el que sorgeix del Comitè d'Assumptes Jurídics i Drets Humans sobre Espanya i, concretament, els presos polítics catalans. Un informe que diu moltes veritats i, precisament per això, posa histèrics als don Pelayo de punyetes i toga. 

Per saber-ne més, llegiu Josep Casulleras i Beatriz Talegón