La política britànica s'ha convertit en un exemple gairebé paradigmàtic de com l'economia pot determinar la supervivència dels governs. El relleu imminent de Keir Starmer, després de només dos anys al capdavant del Regne Unit, confirma una tendència que s'ha anat consolidant durant l'última dècada: cap líder sembla capaç de resistir l'impacte d'una economia que avança amb dificultats i que no aconsegueix millorar de manera perceptible el nivell de vida de la ciutadania.
Si es confirma el canvi, el país haurà tingut sis primers ministres en només set anys. Una rotació extraordinària per a una democràcia tradicionalment associada a l'estabilitat institucional. Tot i les diferències ideològiques entre conservadors i laboristes, els successius governs han topat amb un mateix mur: un creixement econòmic massa feble per respondre a les expectatives socials.
"És l'economia, estúpid"
La situació recorda una de les frases més famoses de la política nord-americana moderna: "És l'economia, estúpid". La màxima que va popularitzar la campanya de Bill Clinton continua plenament vigent. Més enllà dels debats polítics o de les lluites internes dels partits, el que acaba determinant la percepció ciutadana és una qüestió molt més quotidiana: si els ingressos permeten viure millor o no.
Al Regne Unit, la resposta de bona part de la població és negativa. Els salaris han crescut molt poc per sobre de la inflació i moltes famílies tenen la sensació que cada any costa més arribar a final de mes. A això s'hi afegeix una pressió fiscal elevada i l'encariment de serveis bàsics com l'habitatge o l'energia.
Quins són els problemes del Regne Unit?
Aquest malestar no és nou. El país arrossega des de fa anys un problema estructural de baixa productivitat i escàs creixement. Des de l'arribada de Theresa May a Downing Street el 2016, l'economia britànica ha registrat una expansió anual propera a l'1%, una xifra insuficient per generar millores substancials en el benestar de la població.
A més, diversos esdeveniments han complicat encara més l'escenari. Primer van arribar les conseqüències del Brexit, després la pandèmia de la covid-19, la crisi energètica derivada de la guerra d'Ucraïna i, més recentment, les tensions geopolítiques al Pròxim Orient. Tot plegat ha limitat la capacitat dels governs per impulsar polítiques transformadores.
Quan els laboristes van recuperar el poder el 2024, ho van fer sota la promesa de canvi. Molts britànics buscaven una alternativa després de catorze anys de governs conservadors. Tanmateix, les expectatives generades han xocat amb la lentitud dels resultats. Les dificultats per reduir el cost de la vida i l'absència d'una recuperació econòmica clara han erosionat ràpidament el suport a Starmer.
Nou primer ministre, mateixos reptes
El problema és que el seu successor heretarà pràcticament els mateixos reptes. Experts i organismes internacionals coincideixen que el creixement continuarà sent modest durant els pròxims anys. Les inversions en infraestructures, la construcció d'habitatge o la reducció dels costos energètics són mesures que requereixen temps abans de traduir-se en beneficis tangibles.
La lliçó que deixa aquesta successió accelerada de primers ministres és clara: la inestabilitat política britànica no és tant una crisi de lideratges com una conseqüència d'una economia que fa massa temps que no ofereix respostes convincents a les preocupacions dels ciutadans. Mentre aquesta realitat no canviï, és probable que els noms al número 10 de Downing Street continuïn passant més ràpid que les solucions.