La dimissió de Keir Starmer posa punt final a una etapa política tan breu com convulsa al Regne Unit. Menys de dos anys després d'arribar a Downing Street amb la promesa de recuperar l'estabilitat després de la llarga crisi conservadora, el líder laborista ha anunciat aquest dilluns el calendari per a la seva sortida tant de la direcció del partit com del capdavant del govern britànic, un procés que culminarà la tardor vinent. Starmer abandona el càrrec pressionat per una successió de mals resultats electorals, divisions internes i una creixent pèrdua de confiança dins del seu propi partit.
La seva caiguda no és fruit d'un únic episodi, sinó del desgast acumulat durant mesos. La situació es va agreujar especialment després de les eleccions locals celebrades al maig, en què els laboristes van perdre prop de 1.500 regidors a Anglaterra i van cedir el control del govern de Gal·les. A Escòcia, a més, el partit va registrar els pitjors resultats de la seva història al parlament escocès.
Aquests resultats van confirmar un malestar que ja feia temps que s'estenia entre les files laboristes. Diversos diputats qüestionaven la direcció política de Starmer després d'haver rectificat o modificat algunes de les seves principals promeses en un període molt curt de temps. Les crítiques també van augmentar arran de decisions controvertides, com el nomenament de Peter Mandelson com a ambaixador britànic als Estats Units, una aposta que va acabar generant dubtes sobre el criteri polític del primer ministre.
El discurs de Starmer
En el seu discurs de comiat des de Downing Street, Starmer ha defensat la seva gestió al capdavant del Partit Laborista i del Govern. Ha recordat que quan va assumir el lideratge de la formació, ara fa sis anys, aquesta travessava una profunda crisi política, financera i reputacional, i ha reivindicat haver reconstruït un partit que molts donaven per acabat. "Em van dir una vegada i una altra que el Labour estava acabat i que una majoria era impossible", ha afirmat, abans de reivindicar la victòria electoral que el va portar a Downing Street ara fa dos anys, un moment que ha qualificat del "més orgullós" de la seva vida.
Malgrat defensar la feina feta, el primer ministre ha admès que ja no és la persona adequada per conduir el partit a les pròximes eleccions generals. "He escoltat la resposta del meu grup parlamentari i l'accepto amb esportivitat", ha assegurat. Starmer ha confirmat que abandonarà el lideratge laborista i que es mantindrà com a cap de Govern fins que es completi el procés de successió. Les candidatures s'obriran el 9 de juliol i el nou líder haurà de ser escollit abans de la represa de l'activitat parlamentària al setembre. Si no hi ha rivals per a Andy Burnham, com apunten molts analistes, el relleu podria produir-se ja a mitjan juliol.
En el tram final de la intervenció, visiblement emocionat, Starmer ha garantit el seu suport al futur líder laborista i ha assegurat que deixa un país "més fort i més just" del que va trobar quan va arribar al poder. També ha tingut paraules d'agraïment per als seus col·laboradors, els funcionaris i la seva família. "Quan deixi la feina més important del país, dedicaré més temps a la més important de totes: ser el millor marit i el millor pare que pugui ser", ha conclòs.
Dos anys convulsos a Downing Street
Durant setmanes, Starmer havia insistit que resistiria qualsevol intent de desallotjar-lo del lideratge. Tanmateix, el clima va canviar de manera accelerada els últims dies. La victòria laborista a Makerfield, impulsada per Andy Burnham i interpretada per molts dirigents com una demostració que existeix una alternativa amb més capacitat de reconnectar amb l'electorat, va acabar d'alimentar els moviments interns.
La dimissió converteix Starmer en el sisè primer ministre britànic que abandona el càrrec en menys d'una dècada. Des que David Cameron va marxar després del referèndum del Brexit el 2016, el Regne Unit ha encadenat una etapa d'inestabilitat política gairebé permanent. Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss, Rishi Sunak i ara Starmer han acabat deixant el càrrec abans del que preveien.
Què passarà ara?
La gran pregunta és què passarà ara. A Westminster guanya força la idea que el Partit Laborista intentarà evitar una batalla interna llarga i desgastant. Cada vegada més veus apunten a un procés ràpid que permeti designar un nou líder sense una competició oberta entre diversos candidats.
Tot apunta que Andy Burnham emergeix com el principal favorit per assumir el relleu. Malgrat això, el debat intern se centra en els terminis. Alguns sectors defensen esperar fins a la conferència anual del partit, prevista per a finals de setembre, mentre que d'altres consideren que una transició tan llarga paralitzaria el govern en un moment delicat.
Sigui quin sigui el calendari, la dimissió de Starmer obre una nova etapa d'incertesa política al Regne Unit. El partit que havia promès posar fi al caos institucional es veu ara obligat a gestionar una nova successió al capdavant del govern i a demostrar que encara és capaç d'oferir l'estabilitat que va prometre als electors.
La incògnita del futur laborista
La dimissió també deixa en una situació delicada un Partit Laborista que havia construït bona part del seu relat electoral al voltant de la idea d'estabilitat. Després d'anys marcats pels canvis constants de lideratge durant els governs conservadors, Starmer es va presentar com la figura capaç de retornar la previsibilitat a la política britànica. La seva sortida prematura, però, alimenta la percepció que les turbulències de Westminster van més enllà de les sigles i reflecteixen una crisi més profunda de confiança entre els ciutadans i els seus representants.
A curt termini, el principal repte per als laboristes serà evitar que la lluita pel relleu desviï l'atenció dels problemes econòmics i socials que preocupen l'electorat. La inflació, la pressió sobre els serveis públics i les dificultats per impulsar el creixement continuen ocupant el centre del debat polític. El futur líder heretarà un govern desgastat i haurà de demostrar ràpidament que és capaç de reconstruir la unitat interna del partit i recuperar la confiança dels votants que s'han allunyat de la formació en els últims mesos.
La crisi arriba, a més, en un moment simbòlic. Aquesta mateixa setmana fa deu anys del referèndum del Brexit, un esdeveniment que va transformar la política britànica i va inaugurar una dècada marcada per la inestabilitat. Des d'aleshores, cap primer ministre ha aconseguit consolidar un lideratge durador. La marxa de Starmer reforça la sensació que el Regne Unit continua immers en una etapa d'incertesa política de la qual encara no ha trobat la sortida.
Sigui quin sigui el calendari de la successió, la dimissió de Starmer obre ara una nova etapa per al govern britànic. El Partit Laborista haurà de gestionar un relleu delicat i demostrar que és capaç de recuperar la iniciativa política en un moment en què la paciència dels electors sembla més limitada que mai.