Quan Andy Burnham arribi aquest dilluns a Westminster per jurar el seu escó com a nou diputat per Makerfield, ho farà convertit en molt més que un parlamentari acabat d'elegir. A 55 anys, l'exalcalde de Greater Manchester és el gran favorit per esdevenir el pròxim primer ministre del Regne Unit després de la dimissió de Keir Starmer. Si finalment assumeix el lideratge laborista, culminarà una trajectòria política marcada per la persistència, després d'haver intentat sense èxit dirigir el partit en dues ocasions.
Burnham no és cap desconegut a la política britànica. Va ser diputat durant setze anys, entre el 2001 i el 2017, i va ocupar diversos càrrecs ministerials durant els governs laboristes. Tot i això, la seva projecció política va canviar de dimensió quan va abandonar Westminster per convertir-se en alcalde de Greater Manchester. Des d'aquesta posició, que ha ocupat durant gairebé una dècada, ha construït una imatge de dirigent pròxim al territori i disposat a plantar cara tant als governs conservadors com a la direcció del seu propi partit quan ho ha considerat necessari.
Per què és atractiva la proposta de Burnham?
Per a molts laboristes, aquesta independència és precisament una de les claus del seu atractiu polític. En un moment en què el partit busca reconnectar amb una part de l'electorat desencantada, Burnham ha aconseguit projectar-se com una figura menys vinculada als equilibris de Westminster i més centrada en els problemes quotidians dels ciutadans.
Però més enllà del perfil personal, el que diferencia Burnham és la seva proposta política. Els darrers anys ha anat articulant una visió econòmica pròpia que els seus col·laboradors han començat a definir com a "Manchesterisme". La idea parteix d'una crítica al model econòmic britànic de les últimes dècades i defensa que l'estat recuperi capacitat d'intervenció en sectors considerats essencials.
El seu entorn sosté que quaranta anys de privatitzacions han contribuït a encarir serveis bàsics com l'aigua, l'energia, el transport o l'habitatge, mentre els ciutadans assumeixen uns costos cada vegada més elevats. Segons aquesta anàlisi, moltes famílies destinen una part creixent dels seus ingressos a cobrir despeses inevitables, fet que alimenta una sensació permanent d'inseguretat econòmica.
Aposta per una intervenció selectiva
La resposta que planteja Burnham no passa per una nacionalització generalitzada de tota l'economia. El seu projecte aposta per una intervenció més selectiva. Entre les mesures que estudia el seu entorn hi ha la possibilitat que l'estat assumeixi progressivament el control d'empreses de serveis bàsics que travessin dificultats financeres o que deixin de prestar adequadament el servei. El sector de l'aigua i part de la xarxa energètica apareixen entre els àmbits on aquesta estratègia podria començar a aplicar-se.
Els seus partidaris argumenten que reforçar el control públic sobre infraestructures estratègiques no és incompatible amb la disciplina fiscal. De fet, sostenen que reduir la dependència de subvencions i contenir l'encariment dels serveis essencials podria acabar alleugerint la pressió sobre les finances públiques a llarg termini.
Burnham no agrada a tothom
Aquest plantejament, però, també genera recels. Alguns sectors empresarials i financers observen amb preocupació qualsevol augment de la intervenció estatal i alerten dels possibles efectes sobre la inversió privada. Burnham respon que el debat no és ideològic, sinó pràctic: considera que el model actual ha deixat problemes estructurals que els governs no han estat capaços de resoldre.
Si finalment arriba a Downing Street, heretarà un país marcat per una dècada d'inestabilitat política i per un creixement econòmic desigual. També haurà de demostrar que les idees que ha defensat des de Manchester poden funcionar a escala nacional. Aquest serà probablement el gran repte d'un dirigent que fa anys que espera el seu moment i que ara es troba més a prop que mai del poder.
El seu ascens, però, també s’ha d’entendre en clau de moment polític. La sortida de Starmer ha accelerat un buit de lideratge dins del Partit Laborista, en què Burnham apareix com la figura amb més capacitat d’aglutinar suports en temps rècord. En un context de desconfiança creixent cap a Westminster i de fatiga electoral després d’anys d’inestabilitat, el seu discurs sobre un estat més actiu i una política centrada en els serveis públics connecta amb una part de l’electorat que reclama canvis més tangibles que ideològics. Tot i això, la seva capacitat per traslladar el model que ha defensat a escala nacional serà la prova definitiva del seu lideratge.