La reunió d'aquest dilluns a Cardiff és certament inèdita: Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord es reuniran per abordar les possibilitats reals d'independència als seus respectius territoris. És també una mesura de força insòlita sobre Londres, ja que simbolitza que el Regne Unit pot arribar a trencar-se. Per primera vegada, els tres països estan governats per forces partidàries d'abandonar el Regne Unit i això és el que fa especial la reunió de Cardiff. John Swinney (SNP), Rhun ap Iorwerth (Plaid Cymru) i Michelle O'Neill (Sinn Féin) uneixen forces i això fa que tres reivindicacions territorials separades es converteixin en una pressió conjunta sobre Westminster.
És certament un primer pas per a països amb situacions diferents. Així, Escòcia és on el procés té més recorregut immediat, ja que el suport voreja el 50% i existeix el precedent del referèndum de 2014, en el qual l'SNP va assolir un acord pactat amb Londres. En aquella ocasió, David Cameron, del Partit Conservador, va pactar amb el ministre principal escocès, Alex Salmond (SNP), l'acord d'Edimburg de 2012, que va autoritzar legalment una consulta única. El referèndum va deixar una diferència de deu punts en situar-se la permanència al Regne Unit en el 55,3% i la independència en el 44,7%. Durant les setmanes prèvies, el sí a la independència va estar pràcticament en el 50% i només una campanya de por —no només política— va obrir aquesta forquilla de deu punts. Aquell precedent, Londres no pensa repetir-lo.
Per primera vegada, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord estan governats per forces partidàries d'abandonar el Regne Unit i això és el que fa especial la reunió de Cardiff
En el cas d'Irlanda del Nord, el procés té una via legal més sòlida, ja que l'Acord del Divendres Sant preveu un referèndum sobre la reunificació si el govern britànic aprecia que pot existir una majoria favorable. La victòria política del Sinn Féin a Irlanda del Nord, tant en les eleccions autonòmiques de 2022 com en les britàniques de 2024, li atorga una capacitat inicial per discutir-ho amb Londres. La més important va ser la de 2022, ja que va permetre a Michelle O'Neill convertir-se en ministra principal amb 27 de 90 escons i va ser la primera vegada que un partit partidari de la reunificació irlandesa es va convertir en la primera força a Stormont.
En últim lloc hi ha el cas de Gal·les, que avançarà en autogovern, però difícilment de manera immediata cap a un referèndum, ja que el suport a la independència no supera el 25 %. Per això aquí el procés és més lent i esglaonat i la seva estratègia passa avui per reclamar més competències, un millor finançament i un reconeixement nacional. Dit això, Cardiff pot servir per convertir el dret a decidir el seu futur en una reivindicació conjunta. També per reclamar regles objectives per autoritzar referèndums i superar l'escull que una vegada i una altra siguin bloquejats des de Londres. Tot això amb una situació que pot acabar sent un polvorí en la política britànica si es confirma l'ascens de Reform UK, el partit de dreta populista liderat per Nigel Farage. Una victòria de Reform UK augmentaria ràpidament el suport a la independència tant a Gal·les com a Escòcia i Irlanda del Nord.