La mentida pot ser una poderosa arma de guerra, i Rússia, especialment des que Vladímir Putin va arribar al poder fa 25 anys, és especialista a utilitzar la seva maquinària de propaganda per negar l’evidència i atacar discursivament al seu adversari com a estratègia de defensa, i ho ha tornat a fer ara arran de les acusacions de què els seus drons i avions de combat han violat l’espai aeri de diferents països de l’OTAN. El cinisme s’ha convertit en un element destacat en la política contemporània russa i especialment en el Kremlin, sota el règim de Putin. Les autoritats i organismes russos dominen l’art de la descaradura i el desvergonyiment a l’hora de mentir i negar constantment fets àmpliament documentats, com ha estat el cas de la invasió de l’espai aeri d’Estònia per part de tres caces MIG-31 russos aquest divendres. El ministeri de defensa rus, en un comunicat a través del seu canal de Telegram, ha assegurat que el vol programat de tres avions de combat des de Karelia (a la frontera amb Finlàndia), fins a un aeròdrom de la regió de Kaliningrad, va transcórrer sota un “estricte compliment de les normes internacionals d’aviació” i no va creuar l’espai aeri de cap altre país. “Durant el vol, les aeronaus no es van desviar de la seva ruta ni van violar l'espai aeri d'Estònia”, afirma el ministeri rus en el comunicat, on reitera que el trajecte dels avions va transcórrer sobre aigües neutrals de la mar Bàltica, a més de tres quilòmetres de l'illa estoniana de Vaindloo.
Mentir descaradament
Quan a principis de setembre Polònia va haver d’abatre drons russos que van violar el seu territori en un atac a Ucraïna, i va invocar l’article 4 de l’OTAN en considerar amenaçada la seva integritat territorial, Rússia no va reconèixer haver violat intencionadament l'espai aeri polonès, va negar l'agressió cap a Polònia i va atribuir les acusacions a campanyes de provocació, encara que les evidències poloneses i de l'OTAN van confirmar la presència de drons russos que van ser derrocats en sòl polonès. Tot i que pugui sorprendre que el Kremlin pugui mentir tan descaradament i amb tota impunitat, els experts i analistes en polític internacional han escrit molt sobre com el putinisme ha convertit el cinisme en una eina central del seu discurs polític i la gestió pública, tant en política interna com externa. És una estratègia que busca sembrar confusió i desacreditar fonts occidentals: encara que hi hagi proves oculars, imatges o consensos internacionals, el Kremlin sol negar la veracitat dels fets i acusa Occident o a l’adversari de torn de manipulació o provocació.
Rússia, l’imperi del cinisme
En un interessant reportatge signat pel reconegut Marc Marginedas a la revista digital Frontera, aquest periodista que va ser corresponsal de El Periódico a Moscou durant més d’una dècada, va escriure en el 2021: "Des de l'arribada de Vladímir Vladímirovitx Putin al Kremlin en 1999, Rússia s'ha transformat en un imperi del cinisme. I no en la bondadosa accepció que el terme va adquirir durant la Grècia clàssica, aquella que definia als cínics com els seguidors d'una escola filosòfica que instava a rebutjar les convencions socials artificials. Al país més gran del món, triomfen els que menteixen sense objecció, destaquen aquells que fan gala de l'inacceptable i s'imposen els que converteixen en virtut la falta de valors ètics. És un virus que s'origina en la cúpula del poder, per a després replicar-se per totes les artèries de l'Estat fins als seus més estrets capil·lars; una malaltia que s'engendra a l'interior de les vermelles muralles del Kremlin, arribant a transmetre's als funcionaris de menor rang i al personal subaltern”.
Ser cínic, una virtut política
Segueix explicant Marginedas en el seu reportatge a Frontera digital, titulat “La Rússia de Putin, l’imperi del cinisme”, que el mateix règim promou obertament l'ambigüitat moral, la instrumentalització de la mentida i l'exhibició de conductes que desafien valors ètics estàndards, elevant el cinisme a una espècie de virtut política. “El cinisme impregna tots els racons del sistema polític i social creat fa dues dècades per Putin. Entre els membres de l'elit que governa el país, és alguna cosa així com una marca de la casa, un sine qua non, un segell de lleialtat cap al règim. Tot aquell individu que no combregui amb aquesta estructura de (contra)valors, serà indefectiblement identificat, aïllat i expulsat, pot ser que fins i tot mitjançant la violència. Com explica Gregory Afinogenov, l'historiador de la Universitat de Georgetown, l'ascens de Putin al poder, “igual que el de Hitler, s'emmarca en una població exhausta que opta per l'estabilitat per sobre de la llibertat”. Però a diferència del que va succeir a l’Alemanya dels anys 30, com molts règims dictatorials que tradicionalment apel·len a la nació i a la tradició, el putinisme apel·la directament al cinisme, prometent una “pseudodemocràcia que combina una esfera política totalment neutralitzada amb una (en teoria) rígida vertical de poder”, sosté l'historiador.
Tolerància en la societat
Així, el cinisme s'ha tornat visible i estructural en la política i comunicació del règim rus actual i altres experts suggereixen que la societat russa contemporània marcada per experiències històriques d'inestabilitat i atomització social, pot mostrar una certa tolerància al cinisme, sobretot en resposta a les successives decepcions polítiques i al desgast social sofert des de l'era soviètica fins avui. Ilya Budraitskis, professor de Teoria Política a l'Escola de Ciències Socials i Econòmiques de Moscou, explicava en una entrevista a la revista sinpermiso, que “es pot dir que la principal actitud de Putin i de l'actual elit russa és i ha estat des del començament la del cinisme. Els liberals sempre cauen en l'error de contraposar cinisme versus fanatisme, aquesta idea que el cinisme és oposat a la defensa de grans idees, com les del nacionalisme, per exemple. Per a ells, o ets un cínic o estàs compromès amb grans idees. Però amb Putin pots veure com el cinisme finalment es transforma en una ideologia agressiva, en un enfocament d'antihumanisme radical”.
D'eina pragmàtica a diferenciació d'Occident
El cinisme en la política de Putin ha evolucionat i s'ha consolidat en aquesta ideologia agressiva i estructural des que va assumir el poder en 1999, amb canvis significatius a partir de 2012. A l'inici, el cinisme es manifestava com una eina pragmàtica per a mantenir el poder sense inclinació a valors ètics ni ideològics tradicionals, però a partir de 2012, després de les grans protestes contra la seva reelecció, Putin va fer un gir conservador reforçant la defensa de "valors tradicionals", la idea de la "gran nació russa" i una retòrica nacionalista i autoritària. Però ara els experts creuen que aquest cinisme ja no és només una negació d'ideals, sinó que s’ha convertit en la justificació oberta d'accions agressives internes i externes, deslligades de la moralitat universal, amb una narrativa de confrontació i diferenciació d'Occident.