Dies molt intensos al Pròxim Orient. En plena guerra entre Israel i l’Iran, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha intensificat el seu discurs, combinant referències històriques, apel·lacions personals i una retòrica de resistència nacional per justificar les accions del seu govern i mantenir una imatge de lideratge sòlid davant d’una opinió pública cada cop més dividida. De fet, una de les escenes clau d’aquesta narrativa es va produir a la ciutat de Beersheba, al sud d’Israel, on un míssil balístic iranià va impactar directament en el centre mèdic Soroka. L’evacuació prèvia dels pisos superiors va evitar una tragèdia de grans dimensions, que hauria pogut convertir-se en la pitjor massacre civil israeliana des de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre de 2023. Precisament, des d'allà, Netanyahu va pronunciar un discurs solemne amb el rerefons d’un hospital danyat, traçant paral·lelismes entre el moment actual i episodis heroics del passat.
➕ Quin suport té Netanyahu per atacar l'Iran?
Netanyahu, a la recerca de l'èpica
Fent referència a Ciro el Gran, el rei persa que fa 2.500 anys va alliberar els jueus del captiveri a Babilònia, Netanyahu va suggerir que ara podria ser Israel qui ajudés a “alliberar” el poble iranià del seu règim clerical. “Ciro va alliberar els jueus. Avui, un estat jueu pot ajudar a alliberar els perses”, va afirmar. Va subratllar que, si bé el canvi de règim no és una meta declarada oficialment, sí que correspon al poble iranià aixecar-se per la seva llibertat, i que Israel pot contribuir a crear les condicions per fer-ho possible.
➕ Una implosió, un col·lapse o una transició: com seria un canvi de règim a l'Iran?
Aquest missatge, carregat d’un simbolisme històric profund, va ser interpretat per molts com una justificació ideològica per a possibles accions militars més agressives. Tot i això, diversos analistes recorden que els intents de canvi de règim per la força han generat resultats imprevisibles i catastròfics, com en el cas de Cambodja amb els Jemeres Rojos després dels bombardeigs nord-americans.
A més de les metàfores bíbliques i històriques, Netanyahu va afegir-hi un toc personal que va aixecar encara més polèmica. Va revelar que el seu fill Avner ha hagut de posposar la seva boda per segona vegada a causa dels atacs amb míssils. "Hi ha víctimes, famílies en dol. I la meva família tampoc no n’ha quedat exempta”. Un comentari, que ha caigut força malament entre la població.
Un intent d'empatia criticat
Aquest intent de mostrar empatia mitjançant l’experiència personal va ser àmpliament criticat. Molts israelians van considerar ofensiva i desconnectada la comparació entre l’ajornament d’un casament i la mort o segrest de familiars. Anat Angrest, mare d’un dels israelians segrestats per Hamàs, va respondre públicament dient que fa més de 600 dies que viu un infern sense notícies del seu fill, recollia el The Guardian. El diputat Gilad Kariv va qualificar Netanyahu de “narcisista sense fronteres” i va destacar que molts ciutadans no han ajornat una boda, sinó que han perdut els seus fills per sempre, destaca el mateix diari britànic.
➕ L'Iran estava a punt de desenvolupar una arma nuclear?
La menció de la seva esposa, Sara Netanyahu, com una “heroïna” que suporta aquest cost emocional també va ser motiu de burles i indignació. Coneguda pels seus gustos luxosos i vida acomodada, molts ciutadans van considerar que el primer ministre banalitzava el dolor real de la població. Kariv va afirmar que els veritables herois són els metges que treballen en condicions extremes, o els mestres que mantenen l’educació activa en temps de crisi.
D’altra banda, Netanyahu va continuar reforçant el relat d’un enfrontament entre civilització i barbàrie. Va acusar el règim iranià de cometre crims de guerra pel bombardeig del Soroka i va comparar la precisió dels atacs israelians —suposadament dirigits contra infraestructures militars— amb l’agressió indiscriminada del seu enemic. Aryeh Myers, portaveu dels serveis d’emergència israelians, va remarcar que l’hospital atacat no tenia túnels ni cap presència de Hamàs, i que servia tant a la població jueva com a la comunitat beduina del Néguev.
Des de l’Iran, però, el ministre d’Afers Exteriors, Abbas Araghchi, va argumentar que el míssil anava dirigit a una base militar propera i que el dany a l’hospital va ser accidental. Tot i això, les proves visuals i l’impacte directe al centre mèdic posen en dubte la versió iraniana, alhora que generen més tensió en la batalla de relats.
Els múltiples nivells de discurs
En aquest escenari carregat de simbolisme, dolor i propaganda, Netanyahu juga amb múltiples nivells de discurs: el del líder històric que s’enfronta al mal, el pare de família que pateix amb el seu poble i l’estratega global que demana suport internacional. De fet, va tornar a elogiar l’expresident nord-americà Donald Trump, a qui va descriure com un “gran líder mundial” i un “amic d’Israel”, suggerint que el paper transformador que ell imagina per al seu país només es podrà assolir amb aliances potents fora de les seves fronteres.
Aquest conjunt de missatges mostra una estratègia comunicativa complexa, però també arriscada. Mentre Netanyahu intenta erigir-se com a figura gairebé bíblica capaç de reconfigurar el destí de la regió, creixen les veus que el consideren més preocupat per la seva imatge i per la permanència en el poder que no pas per la realitat quotidiana dels ciutadans israelians. En un moment de màxima tensió i incertesa, aquestes contradiccions poden resultar decisives per al futur polític del país i per l’estabilitat de l’Orient Mitjà.