Durant la cimera del G7 al Canadà, el debat sobre un possible canvi de règim a l'Iran va evidenciar profundes divisions entre els líders occidentals. El president francès, Emmanuel Macron, va advertir contra la temptació de derrocar governs sense tenir un pla clar per a l’endemà. Va recordar el caos que van provocar les intervencions militars a l’Iraq i a Líbia, i va insistir que el canvi només pot venir des del mateix poble iranià. Per contra, el canceller alemany, Friedrich Merz, va qualificar el règim iranià de “terrorista” i va dir que seria positiu que caigués, tot i reconèixer que els canvis de règim no sempre han donat els fruits esperats. Va citar Síria com a exemple positiu, obviant la guerra civil que hi va durar nou anys.
Tot i les diferències, hi ha un consens implícit: no s’ha fet cap planificació seriosa per a l’escenari post-règim. L’Iran és un país amb una gran diversitat ètnica i religiosa, i un col·lapse sobtat podria desencadenar moviments secessionistes. Tot i que no és un estat artificial, només la meitat de la població és persa; la resta inclou àzeris (com el mateix líder suprem, Ali Khamenei), kurds, àrabs i altres minories. La fragmentació del país seria una possibilitat real si el règim s’ensorra, i potents actors regionals, com l’Azerbaidjan o Israel, podrien aprofitar la situació.
Què passa amb l'oposició de l'Iran?
Internament, l’oposició està desorganitzada o silenciada. Els partits polítics estan prohibits, molts possibles líders són a la presó, a l’exili o marginats. El moviment “Dona, Vida, Llibertat” de 2022 va tenir un gran impacte cultural, però no va generar lideratges sòlids. Si el règim cau, hi ha un buit de poder preocupant.
Alguns apunten a Reza Pahlavi, fill de l’últim xa, com a figura de transició. Ell mateix s’ofereix com a líder democràtic i diu que sectors del règim ja estan desertant, destaca el The Guardian. Tot i això, la seva distància amb la realitat de l’Iran actual, i la seva proximitat amb Israel, generen recels. Activistes com Nasrin Sotoudeh insisteixen que cal defensar la terra iraniana, no els errors dels seus governants.
Hi ha rumors sobre un govern d’emergència format per figures com l’expresident Hassan Rouhani, l’exministre d’exteriors Javad Zarif, o l’exlíder parlamentari Ali Larijani. També s’ha parlat de l’alliberament de Mir Hossein Mousavi i la seva dona Zahra Rahnavard, en arrest domiciliari des de 2011. Rahnavard ha condemnat les accions d’Israel i ha advertit que la guerra no pot consumir el país.
I si hi ha un col·lapse total?
En cas de col·lapse total, els presos polítics podrien emergir com a nous líders. Mostafa Tajzadeh, des de la presó d’Evin, ha defensat una transició pacífica cap a la democràcia a través d’una assemblea constituent, tot i advertir que una guerra només portaria ruïna i caos, recull el mateix diari britànic.
També hi ha missatges pacifistes des de dins: el sindicat de mestres i diverses dones empresonades han denunciat la guerra com una catàstrofe per al poble. Fins i tot la Nobel de la Pau Narges Mohammadi rebutja el canvi per la força, i defensa que la llibertat no pot venir de la guerra.
Al final, molts iranians rebutgen tant el règim com la violència d’Israel. Temen que Teheran esdevingui una nova Gaza. El règim pot estar afeblit, però el buit d’alternatives i el temor al futur poden, de moment, mantenir-lo en peu.