Podria existir l’activisme gastronòmic local? L’entenem com aquell que promou consums locals, sostenibles, buscant afavorir un impacte social que porti també al consumidor a ser responsable amb què vol consumir. El de Bodega Josefa i el seu xef executiu, l’Oriol Lagé, sobretot busca reivindicar i protegir. “Els bars, vermuteries i petits restaurants familiars estan en perill d’extinció”, explica en Lagé. Ho estan per diversos factors fora del nostre abast, com ara la inapel·lable gentrificació, la penetració de cuines d’altres latituds percebudes com a monogràfics a bon preu o la poca imaginació d’un teixit de restauració que, com no recorda el passat, el clona. El que sí que està a l’abast d’en Lagé, de (l’excel·lent) cap de sala Santi Olivella i del trio propietari del Grup Boadas (els bartenders Marc Álvarez, Simone Caporales i l’inversor Álvaro Cuenco) és salvar (per salvaguardar) els negocis que tanquen per falta de relleu generacional, mantenint essència i pertinència als barris.
Aquesta nova etapa ha mantingut l’essència del local, recuperant el color teula vella primigeni que van trobar-se en rascar les capes de pintura i reutilitzant trossos de fusta per a refer la fusteria
Aquest és el cas de Bodega Josefa, d’història centenària que pot explicar en Jordi (Pepeta’s) Balsalobre, ànima del Pepeta’s Bar, el nom pel qual es coneixia aquest local que va haver de retolar-se Josefa per requisits de repressió lingüística de la dictadura. La Pepeta, tieta d’en Jordi, tenia una oferta curta de menjar més enllà de la típica de celler que servia per acompanyar els vins a doll que es venien i consumien. Dues de les botes centenàries, de fet, encara proporcionen vi ranci i vermut per qui en vulgui comprar. I en Jordi, a escassos dos anys de la jubilació, ha trobat en l’Oriol, en Santi i el Grup Boadas un aliat per tenir un pont daurat quan plegui de treballar, deixant un negoci familiar i de tota una (la seva) vida en bones mans. Així que allà el podem trobar, amfitrionant i servint plats, xerrant amb la parròquia de sempre i la nova que està acudint, delerosa de tastar l’etapa del bon menjar.
Aquesta nova etapa ha mantingut l’essència del local, recuperant el color teula vella primigeni que van trobar-se en rascar les capes de pintura i reutilitzant trossos de fusta per a refer la fusteria. S’hi ha invertit per acomodar una bona cuina on no n’hi havia i mantenir detalls de tal manera que sembli que no s’ha fet res. Destil·la calidesa i als migdies, s’uneix la flaire que s’escola per la porta de la cuina fins a la sala. Allà es pot gaudir d’una carta amb clàssics de celler (ametlles fregides, moixama amb ametlles, formatge manxec amb anxoves), tapes i platets de tradició, des de primera hora del matí fins a la nit, esborrant la frontera entre els àpats. Aquí es pot gaudir a qualsevol hora del dia! Els migdies, però, són territori del plat del dia, que segueix una relació molt concreta: dimarts peix, dimecres llegums, dijous fideus a la cassola i divendres, guisat de carn.
“És molt important mantenir la flama”, manifesta en Lagé. Una expressió que empra per a molts contextos: el gastronòmic (oferint plats saborosos de tradició), el social (evitar el que els projectes amb ànima siguin engolits per grups que no en tenen) i el socioeconòmic, que mostra una voluntat de recuperar la tradició present tant en joves com en grans; una manifestació cultural per abanderar la necessitat de mantenir les arrels. Sobretot per aquells que, com és el cas de Lagé, han hagut de deixar el seu barri de tota la vida per marxar fora de la ciutat. Com es manté aquesta flama? Amb bona teca, com el fricandó de morro de porc que en Lagé va descobrir a Les Voltes del Rector de Solsona segons la recepta del XVIII, uns macarrons gratinats, un bon capipota o uns calamarsons fresquíssims saltats amb all i julivert.
En aquesta casa es menja bé i a bon preu, ja que aquest plat del dia s’ofereix per 15 € i el tiquet mitjà a carta no s’enlaira per sobre dels 25 € per barba. Però s’hi beu també extraordinàriament. La part líquida és una de les aportacions al Bodega Josefa, que l’enriqueix i apuntala perquè de les 30 referències escollides per en Santi, la gran majoria són de vins catalans que no costen més de 20 € l’ampolla. I amb vins a copes de referències rotatòries que permet descobrir-ne de nous. Ara bé, no esperem tastar-hi vins naturals perquè a en Santi, no li agraden gens. I punt. Una mostra més que el Bodega Josefa s’ha recuperat des de la credibilitat, la responsabilitat i la personalitat: no es busca complimentar clixés ni agradar a tothom. Però qui se senti reconfortat pels negocis, fogons i sortidors amb ànima, aquí se sentirà com a casa.