Hi ha restaurants que busquen sorprendre’t amb el que arriba a taula i n’hi ha que comencen a fer-ho des del moment que obres la porta. A Lloc, a Torelló, la sorpresa no és estrident. És en els detalls: la fusta, el blanc, les rajoles verdes, una estètica de casa mediterrània dels anys setanta i una vaixella que també participa del joc. Peces actuals conviuen amb dibuixos florals blaus, relleus, sanefes i algun rivet daurat que podria haver format part de la taula d’una casa d’abans. I davant de la cuina, un terra i una paret d’un verd profund, gairebé el color del mar quan es mira cap al fons. Tot sembla pensat per recuperar una certa memòria. Una casa reinterpretada. Una cuina també.
A Lloc és el projecte d’Ernest Sabatés Urgell i Pol Cordomí Altés, dos amics de Torelló que han arribat al restaurant després d’un recorregut poc convencional. Durant la pandèmia van començar cuinant per als amics. Aquella activitat va acabar convertint-se en Al Gra Càtering, projecte que es professionalitzaria a partir del 2022. Després arribaria La Saïmeria, una food truck d’ensaïmades salades. I, finalment, A Lloc, obert el gener d’aquest 2026.
No cal renunciar al receptari tradicional per fer cuina contemporània. De vegades només cal canviar-li la forma
No és, per tant, una aventura improvisada. És el resultat d’uns quants anys de provar, cuinar, servir, organitzar i anar descobrint quina cuina volen fer. Ara tenen un lloc propi on concentrar tota aquesta experiència. I és a taula on la proposta acaba de prendre sentit. La cuina d’A Lloc no sembla voler demostrar que sap fer tècnica; la tècnica hi és, però està al servei d’una idea més interessant: jugar amb la memòria. Agafar sabors que reconeixem i portar-los cap a un altre lloc. El sopar comença amb pa de massa mare i mantega de greix d’ànec. Un inici aparentment senzill que ja deixa entreveure una manera de fer: fins i tot allò que acompanya pot tenir personalitat. Després arriba el cruixent de carbonara, un wanton amb emulsió de carbonara, papada ibèrica i formatge El Barroc de la Formatgeria El Miracle. Itàlia i Àsia passen per Torelló, però el plat no sembla una suma arbitrària de referències. Hi ha joc, tècnica i també territori.
La mateixa operació apareix en les croquetes de fricandó amb allioli suau i moixernó escabetxat. El fricandó és memòria catalana; la croqueta, una altra manera de conservar-la; l’escabetx hi posa l’acidesa i el moixernó, el bosc. No cal renunciar al receptari tradicional per fer cuina contemporània. De vegades només cal canviar-li la forma. La carabassa escalivada amb kimtxi de pastanaga i rave, tahina d’anacards, brots de mostassa i oli de julivert insisteix en aquesta manera d’entendre la cuina. L’escalivada ens és propera, gairebé domèstica. El kimtxi el tahina ens porten molt més lluny. Però la gràcia és precisament aquesta conversa entre mons: una tècnica que reconeixem, reinterpretada amb sabors que no formen part del nostre receptari més tradicional.
L’arròs melós de capipota amb tirabecs, emulsió de safrà i mostassa és probablement un dels plats que millor resumeix la filosofia d’A Lloc
Hi ha plats que, en canvi, posen el territori al davant. L’amanida de tomàquets sobre un llit de brandada de bacallà és un bon exemple de com construir un plat senzill sense fer-lo simple. El tomàquet aporta frescor i la brandada fa de base cremosa, gairebé de salsa. Per acabar, uns microbrots d’alfàbrega thai de Can Garús de Llers (Alt Empordà). Una herba que aromàticament ens porta lluny, però que té arrels ben a prop. En un altre plat, els microbrots cultivats a l’Alt Empordà tornen a recordar que la proximitat també es pot explicar en petit format. Els rossinyols confitats amb salsa de nyàmeres i ceba de Figueres ens retornen a un paisatge més recognoscible: bosc, terra i horta. I l’arròs melós de capipota amb tirabecs, emulsió de safrà i mostassa és probablement un dels plats que millor resumeix la filosofia d’A Lloc. Una base inequívocament nostra, però amb ganes de sortir de la línia recta. La tradició no desapareix: es transforma.
A les postres, el joc continua. El flam d’ou cremós arriba amb cinc espècies —clau d’olor, pebre de Sichuan, canyella, anís estrellat i fenogrec— i converteix el final de l’àpat en una mena de concurs improvisat. "A veure si les trobeu'', et proposen. És una manera senzilla d’entendre què vol dir això de cuina i cultura: no limitar-se a donar menjar, sinó provocar conversa. El préssec en almívar amb gelat de iogurt, llimona i nata aromatitzada amb les pells del mateix almívar tanca el sopar amb una altra idea que sembla important a la casa: l’aprofitament. Fins i tot allò que normalment descartem pot tenir una segona vida.
A Lloc no intenta fer una cuina catalana estrictament ortodoxa, ni necessita acumular ingredients exòtics per demostrar que és contemporània
Potser el més interessant d’A Lloc és que aquesta voluntat de reinterpretar no queda limitada al plat. Es respira en l’espai i es veu en els detalls. Hi ha una mirada cap al passat, però no hi ha nostàlgia. La vaixella pot recordar la de casa dels avis, però la cuina no vol quedar atrapada en aquella taula. El verd profund pot evocar el mar, però els plats tenen ganes de sortir a navegar.
A Lloc no intenta fer una cuina catalana estrictament ortodoxa, ni necessita acumular ingredients exòtics per demostrar que és contemporània. Parteix d’allò que coneixem i deixa que altres cultures, tècniques i sabors hi entrin a conversar. I potser aquesta és la seva gràcia. Entendre que mirar enfora no vol dir deixar de mirar cap a casa. Que la tradició no és una fotografia que cal conservar intacta, sinó una història que encara es pot continuar escrivint. A Lloc tot just ha començat a escriure la seva.