No és casualitat que Salvador Illa hagi utilitzat dues frases emprades per Jordi Pujol i José Montilla, dos dels seus antecessors, en els seus recents missatges amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, el passat 11 de setembre. La primera del president Pujol, quan va assenyalar que "tenim motius per a l'esperança i la fe, i l'optimisme s'encomana si hi ha ganes de ser i d'anar cap endavant". I la segona del president Montilla, en la seva crida a tenir "més optimisme i més confiança en nosaltres mateixos i en les nostres institucions d'autogovern". Illa, en una conferència a les Drassanes de Barcelona titulada "El futur és aquí" amb motiu dels dos anys del seu govern, ha parlat d'esperança enfront de l'odi, confiança enfront de la por i optimisme enfront de la resignació. I ho ha completat amb el missatge següent: "Amb ambició, sense conformisme, amb diàleg, sense imposicions, amb convivència, sense confrontació i amb acció, sense immobilisme". Amb una frase final: "Guanyarem el futur amb més i millor Catalunya que mai".
En un moment de temps convulsos, amb preocupacions creixents en la societat —Catalunya no és una excepció— i un creixement aparentment imparable dels extremismes, el president ha apel·lat a la unitat tant política com dels diferents sectors de la societat. Ho ha fet amb un missatge contra l'extremisme des de dos vessants: una advertència europea contra la repetició dels errors del segle XX i un rebuig directe de la xenofòbia a Catalunya. Tot amb frases tan contundents com aquestes: "Tornarà Europa a romandre indolent davant l'ascens dels nous extremismes? Ens creiem immunes a l'odi quan al nostre país hi ha formacions polítiques que presumeixen i es vanaglorien d'identificar-se amb símbols nazis?". No va tenir recança a assegurar que l'ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial s'està desfent i que la deshumanització, la política divisiva i la banalització del mal tornen a ser riscos reals. I, centrant-se més en Catalunya, va afirmar que res ni ningú podrà trencar el valor suprem de la convivència que ha fet gran Catalunya i que no hi havia res més oposat al sentir i a la manera de fer dels catalans que la xenofòbia i el racisme.
Tot apunta que, amb aquest discurs, Salvador Illa pretén situar els problemes de convivència al centre del debat polític a Catalunya i buscar armar un front molt més homogeni i ampli que l'actual govern i que superi la cotilla de les majories parlamentàries. Si aquest és el seu objectiu, un dels seus socis, Esquerra Republicana, va rebaixar les apel·lacions del president i va mostrar una certa fredor amb el seu discurs. En part perquè cada partit de la majoria parlamentària té els seus propis problemes i també la seva pròpia agenda. Aquí ningú regalarà res i menys quan moltes àrees de gestió del Govern travessen dificultats, algunes, com Educació, amb vagues del professorat i amb una agenda de reivindicacions oberta de bat a bat i sense cap consens. En aquest aspecte, va proposar un gran acord nacional sobre educació, que considera un dels problemes més greus del país, especialment després dels mals resultats de PISA i del conflicte amb els docents. I proposa obrir una ronda amb tots els partits, encarregar al Consell d’Educació de Catalunya que canalitzi el debat, assolir finalment l'objectiu legal de destinar el 6% del PIB a educació i passar del diagnòstic a l'acció per recuperar l'excel·lència educativa.
Illa, amb les dificultats del dia a dia, que al capdavall és el que acaba consumint un govern davant les urgències dels ciutadans, està construint un discurs europeu reconeixible
Illa, amb les dificultats del dia a dia, que a la fi és el que acaba consumint un govern davant les urgències dels ciutadans, està construint un discurs europeu reconeixible: combatre l'extremisme no solament denunciant-lo, sinó recuperant la confiança de la societat en si mateixa i en les institucions democràtiques. Amb paraules semblants, el canceller Friedrich Merz va utilitzar un missatge molt similar al d'Illa en el seu discurs de Cap d'Any quan va afirmar que Alemanya era un gran país i va demanar als seus compatriotes que es deixessin guiar també el 2026 per la confiança i la fe en les seves pròpies forces. O Emmanuel Macron, que va demanar als francesos que mantinguessin la confiança en la joventut, Europa i la capacitat col·lectiva d'actuar. I també l'ex primer ministre britànic, Keir Starmer, va presentar el seu projecte laborista com una política de l'esperança enfront del cinisme i la impotència. Amb aquella idea que l'esperança no consisteix en un optimisme buit, sinó a demostrar que la política pot tornar a servir, millorar la vida dels treballadors i restaurar la confiança en les institucions.
Resumint, la recepta d'Illa a l'auditori va ser més una crida exigent als presents en equiparar el creixement de l'extrema dreta amb una amenaça per a la convivència i, com a antídot, l'humanisme, la integració i els serveis públics com l'alternativa concreta a la por i a l'odi.