Una de les vies més transitades del país en aquesta època de l’any és la de Barcelona a Andorra, per l’afluència d’esquiadors que pugen a les pistes del principat a la recerca de la millor neu. Doncs bé, el millor restaurant que trobaràs de camí als Pirineus és sens dubte el restaurant Lo Ponts, tot un clàssic obert l’any 1982 i regentat amb mà destra per la segona generació dels fundadors, el xef Ramon Gaspà i la seva dona, la cap de sala Montse Junyent.
Lo Ponts, com molts de vosaltres sabeu, és un temple de la cuina tradicional catalana feta amb passió, la de tota la vida, la del xup-xup, i clar, els clients que el visiten repeteixen per força fins a convertir-se en habituals de per vida. Recomanat per la Guia Michelin amb un Bib Gourmand, per la Guia Repsol i per la Macarfi, també pertany al moviment slow food, els principis del qual són buscar ingredients ecològics dels productors locals.
Avui és el darrer dia de l’any i m’apropo a Barcelona per la C-14 quan, a l’altura d’Oliana, veig que són misses dites i truco a Lo Ponts per veure si tenen taula, tot i que serà difícil a aquestes hores. Recordo que no és la primera vegada que hi paro un 31 de desembre, penso que és una bona ocasió per cloure l’any amb un bon dinar abans no arribin el sopar i el raïm.
La Montse, sempre tan atenta, em confirma que puc parar-hi, que em donaran alguna cosa per menjar. Dit i fet, entaulat en un racó del menjador, estudio la carta tot i que me la sé de memòria mentre penso que no hi paro més sovint no per falta de ganes, sinó perquè el trajecte de la Seu a Barcelona tot just dura dues hores, i quan te n’has adonat, ja ets a casa. Una altra cosa és si vas a Andorra o a l’inrevés, llavors sí que val la pena fer-hi una paradeta per endrapar i gaudir de l’espectacle, perquè el viatge és més llarg.
Començo amb una coca de carabassa, ceba confitada i formatge Tou dels Til·lers que és deliciosa. La massa, fina i cruixent, l'elaboren ells mateixos, i també en tenen de botifarra amb ceps, de formatges artesanals, alfàbrega i ruca, d’escalivada, bacallà i carxofes, i d’escalivada amb anxoves. El Tou dels Til·lers és un formatge de pasta tova fet amb llet crua de vaca amb només tres setmanes de curació, de textura tova i sabor suau, que elabora la formatgeria Tros de Sort, fundada fa trenta anys a la capital del Pallars Sobirà.
Envio coll avall un trinxat com els d’abans, fet amb col d’hivern, patata, cansalada, botifarra i bitxo. Dic "com els d’abans" perquè està fet amb la col d’hivern, una varietat autòctona del Pirineu que es cultiva als horts particulars de manera limitada. És una col lletjota que deixes plantada a l’hort passada la tardor, de la qual t'oblides durant l’hivern perquè aguanta baixes temperatures, i que arranques quan la necessites per fer justament el trinxat. El seu sabor és més potent que el d’una col normal.
Rego la coca, el trinxat i el que vindrà amb un Costers del Segre, el Roc Nu del celler Clos Pons, elaborat amb les varietats cabernet sauvignon, ull de llebre i garnatxa. Curiosament, per pocs kilòmetres, Ponts està fora de la DO Costers del Segre. El Ramon m’explica que això fa que al poble no tinguin cellers propis i impedeix que puguin entrar a les rutes de vins, cosa que perjudica la ciutat; tot plegat, una pena. Cal estar a l’aguait, perquè d'aquí a poques setmanes, concretament el dimarts de Carnaval, s’organitza Lo Ranxo de Ponts, que enguany celebra el 151è aniversari. Els organitzadors calculen que serviran prop de 15.000 racions d’escudella entre veïns i passavolants.
Com que la cosa va de clàssics, continuo amb un fricandó amb camagrocs superb i uns canelons de la casa per allò de fer Nadal.
Cal saber que a Lo Ponts tenen la mà trencada amb els arrossos i els caragols, però tambè amb els bolets quan n'és la temporada. Els millors pel meu gust són els de murgues fresques, ceps i bacallà al pipil, l’arròs cremós de tòfona de Rialb, ceps i Tou dels Til·lers i, en temporada de caça, el de perdiu salvatge amb cols, que és una autèntica obra d'artesania
Tanco l’àpat amb un pastís de poma amb gelat de vainilla fet a casa mentre penso certament que, anant o venint dels Pirineus, Lo Ponts és una visita obligada.