Aprofito el bon dia que fa per acostar-me a Solivella i visitar les vinyes de la família Sans Travé, que tenia previst fer-ho durant la verema, perquè és quan realment la finca fa goig i la vinya està en la seva màxima esplendor, però no va ser possible atès que enguany, a causa de la calor, la verema es va avançar a mitjan agost. Per a aquells que no coneixeu Solivella, us diré que és un petit poble de la Conca de Barberà que pertany a la ruta del Cister i, per tant, està rodejat de monestirs cistercencs com el de Santes Creus, el de Poblet i el de Vallbona de les Monges. En mig de tanta austeritat val a dir, però, que Solivella i part de la comarca són rics en vinyes i oliveres, que troben l'hàbitat perfecte gràcies al seu terreny argilós.
Tan bon punt arribo al poble, m’espera el Josep Maria. Faig un canvi de cotxe i agafem la seva pick-up per tirar cap a la vinya a veure la finca Gasset, anant cap a Forès, situada a 628 metres d’altitud. La finca té més de 35 hectàrees de vinyes i, com deia, una terra vermella i argilosa que potencia la intensitat dels vins negres i la transparència dels blancs. Tenen plantades diferents varietats com el moscat, la garnatxa negra, sirà, ull de llebre, cabernet, chardonnay i garnatxa blanca.
Perquè us en feu una idea, la producció anual a Solivella, si no vaig errat, és de 10 milions de quilos de raïm que majoritàriament s’envien al Penedès per fer-ne cava. Fem parada al turonet de la propietat, des d’on albirem els 21.000 ceps plantats el 2010; el paisatge transmet aquella tranquil·litat tan difícil de descriure.
Però ara ve el millor, de la finca se’n cuiden principalment el Josep Maria, el seu germà Joan Carles i son pare Antonio, veritable artífex del celler Sanstravé amb DO Conca de Barberà i DO Cava
De tota manera, cal saber que els seus avantpassats ja cultivaven les vinyes i també feien vi a les antigues dependències del que ara és el nou celler. Per aquesta raó han mantingut amb encert les antigues botes de pedra, ara utilitzades com a magatzem dels diferents vins i caves. Igual que quan arriba la verema, tota la família rema en la mateixa direcció, ja sigui premsant, filtrant, etiquetant, embotellant, tallant o macerant.
Deixem la finca per visitar el celler. El primer que veus en entrar són les botes d’alumini de 10.000 litres; aquestes, em comenta el Josep Maria, són noves perquè des que van començar el projecte les han canviat quatre vegades, sempre buscant les més modernes i millors. Per exemple, aquestes tenen unes canonades pel voltant que refreden el contingut quan ho necessiten durant la fermentació. Ja ho veieu, els agrada treballar amb tecnologia punta.
Tastem algun vi que no està acabat de fer com el Llum de Vi Blanc, un vi jove, natural, elaborat amb moscat, chardonnay i garnatxa blanca. El seu sabor és curiós abans d’acabar de reposar, filtrar i embotellar, com curioses són les àmfores on també emmagatzemen vi, en aquesta ocasió injectant-li CO₂ per fer la fermentació carbònica.
L’Antonio, pater familias, quan tenia 12 anys volia marxar de casa i enviar-ho tot a dida perquè estava ben fart de llaurar la finca amb la mula. Però el seu padrí, que ja era un avançat per l’època, per evitar-ho li va regalar un tractor i val a dir que el va fer molt feliç. La història queda reflectida en un dels poemes del Joan Margarit imprès a l’etiqueta del vi Agraïment, perquè els Sans Travé, com a tret diferencial, tenen la sort que cadascun dels seus vins porta imprès un poema del poeta i amic. En el cas de l’Agraïment, diu així:
“Rere l’arada va un noi de dotze anys
plorant de ràbia: no té prou força
per clavar-la ben fonda dins la terra.
La por és una altra mula obrint un solc dins seu.
Anys difícils. Però la intel·ligència
convertirà la ràbia en amor.
Crescuts amb els nous ceps,
verd i ben ordenat, l’Agraïment.”
Joan Margarit
Juntament amb l’Agraïment, també veiem i tastem altres vins tot menjant una mica d’embotit de la zona i una coca de pa de vidre que està espectacular. No m’estranya, perquè l’ha fornejat en Josep Maria a primera hora del matí sabent que venia a visitar-lo. Així, també tastem el Crepuscle, el vi més selecte que elaboren fet 100% amb varietat Sirà, o el nou Pilotis, que és 100% natural i ecològic i, en aquest cas, monovarietal de garnatxa blanca, però també els caves, com el brut nature Gran Reserva Brindis o el Trepat 2022. Penseu que fan unes 25.000 ampolles l’any, poca broma, totes de venda directa. Marxem del celler mentre mirem les noves botes de roure francès que acaben de rebre, les canvien cada cinc anys aproximadament.
Amb aquella alegria que portem, potser degut als diferents tastets que hem fet durant el matí, ves a saber, fem cap al restaurant, on m’assec amb l’Antonio.
L'Antonio m'explica que el seu idil·li amb el vi li ve de jove, quan portaven el vi a la cooperativa, però va arribar un moment, concretament el 1982, que va decidir que volia embotellar el seu propi vi, i així va ser fins al dia d'avui
Està molt content de com funciona actualment tant el restaurant com el celler, però especialment perquè sembla que el relleu a la família està garantit, ja que el fill del Josep Maria ha estudiat cuina i el fill del Joan Carles enologia; per tant, està feliç com un anís. Mentre xerrem, m’omple la copa del Llum tot recordant la forta amistat que l’unia al Joan Margarit, que en vida el va ajudar molt amb el seu tarannà emprenedor.
Un cop a taula se'ns acosta la Montse, la dona del Joan Carles, amb el pa acabat de fer. Ella ajuda el Joan Carles amb la brasa i fa les postres, mentre la Maria Rosa ajuda el seu marit Josep Maria a la cuina. Com veieu, cadascú té un paper fonamental perquè l’engranatge funcioni a la perfecció, i tot queda en família. M’arriben uns aperitius per anar fent boca com el puré de carabassa ben calent, els encenalls de pernil i un ou de guatlla amb cansalada.
M’omplen altra vegada la copa de Llum mentre tasto la coca de sardina amb un llit de tomàquet confitat i albergínia, que està deliciosa.
Continuo amb uns cigronets amb camagrocs, ou i pernil que estan molt tendres i saborosos i que rego amb un negre de nom Partida dels Jueus fet amb cabernet sauvignon, merlot, ull de llebre, trepat i garnatxa.
Acabo l’àpat i la visita amb una ploma ibèrica passada per la brasa i un morter de tota la vida amb els cítrics, pomelo, mandarina i taronja.
El xató és un clàssic de la casa, igual que els caragols o les carxofes, quan n’és la temporada. També els peus de porc amb naps i pastanaga, però el que realment em va enamorar personalment a la primera mossegada va ser el bacallà a la brasa, que cuinen com ningú; no us el podeu perdre si visiteu Cal Travé.