Hem passat un matí molt divertit al celler de Casa Auvinyà, a Sant Julià de Lòria, visitant les vinyes i tastant els vins d’altura que produeixen; per cert, una visita altament recomanable. Estem afamats, arribem a Can Manel, entrem i ens saluda el Carles Flinch, xef i propietari del local. El restaurant és espaiós i agradable, una gran cuina presideix el menjador. Ens entaulem.
⚽ El restaurant italià preferit de la família Messi a Barcelona: Ristorante Capú
Carles Flinch, xef de Can Manel / Foto: Cal Manel
El Carles va agafar el relleu dels seus pares, que van inaugurar l’antic establiment l’any 1979. Part de la carrera del Carles transcorre als fogons de l’antic Can Manel mentre estudia a l’escola de cuina; més endavant, treballa a diferents restaurants com l’Akelarre de Pedro Subijana. Fa dos anys es tira fora pista i obre el seu projecte, un nou Can Manel, ubicat a la plaça Príncep Benlloch a Andorra la Vella.
Restaurant Can Manel
Ens obren una màgnum, un Mauro 2020 IGP Castella i Lleó, de color vermell picota i aroma a fruites vermelles, en boca sedós però intens; un vi per a ocasions especials i aquesta ho és: celebrem per vint-i-vuitena vegada els vint-i-dos anys de la nostra amiga Canólich.
Comencem amb el duo de foie d’ànec i oca, gelatina de vi dolç i les seves torrades; molt bons, estan elaborats artesanalment a casa, ja sabeu, sense venes i cuinat trenta minuts a seixanta graus.
Carpaccio de peus de porc / Foto: Can Manel
Continuem amb els bunyols de bacallà casolans esquitxats de mel, salsa romesco i maionesa i el carpaccio de peus de porc amb poma i encenalls de tòfona, deliciosos, em ve a la memòria el carpaccio que preparava el Diego Alías a la primera època de Ca l’Amador, ploraves d’emoció.
Molt bona també la coca de recapte de l’àvia amb ventresca de tonyina i escarola. La coca de recapte té una agenda gastronòmica pròpia que acostuma a adaptar-se als productes de temporada. Acabem el primer acte amb unes cloïsses que no han estat pescades a la Valira.
Cloïsses, Can Manel
Som-hi, doncs, amb el segon acte. Ens porten la perdiu estofada a la vinagreta, senzillesa i tradició portades a l’excel·lència. Xesco Bueno, a La cuina dels altres catalans, ens explica: "Les perdius cuinades en vinagreta agafen un sabor més intens que no pas les guisades estofades"; jo hi estic d’acord. Recordo haver-me cruspit perdius memorables a restaurants com el Bohío, a Illescas; la Venta del Quijote, a Puerto Lápice, però també a la Taverna dels Noguers a l’Alt Urgell, sens dubte, una visita obligada.
Acabem amb la cua de bou estofada a la carbonada de cervesa negra i ceba confitada; molt gustosa, es desfà a la boca.
El Carles treballa amb productes de qualitat, la majoria de proximitat i temporada, elabora una cuina de muntanya tradicional i actualitzada alhora; a ell li agrada parlar de gastronomia andorrana. Pels que no visiteu sovint el principat, Can Manel és potser el millor restaurant d’Andorra o, dit d’una altra manera, una de les millors opcions per retrobar-te amb aquella cuina dels Pirineus que molts enyorem: natura, boscos i muntanya en vena.
De postres, fem un pastís tot brindant amb un Champagne Barons de Rothschild, excel·lent, chardonnay i pinot noir, una combinació guanyadora. Ens acomiadem i marxem contents cap a Cal Boïgó a fer uns beures i unes ballarugues.