No esteu una mica farts de concursos com ara la millor truita de patates del món, la millor russa, el millor croissant, el millor panettone, el millor esmorzar de forquilla, la millor escudella, el millor pintxo, la canya més ben tirada...? Jo sí, i molt. Fins i tot existeix el premi a la cullera doblegada, creat per un grup d’australians escèptics que qüestionen científicament la pseudociència i el món paranormal —com deveu suposar, el premi va ser creat en honor del mentalista Uri Geller, aquell personatge que doblegava culleres davant el televisor i que va catapultar a la fama als anys setanta el desaparegut presentador de televisió José María Iñigo, però això és una altra qüestió.
Tal com dic, una mica fart d’aquests rotllos, faig cap a l’Hospitalet, a tocar de la Ciutat de la Justícia, a tastar els millors callos del món, segons San Sebastian Gastronomika, la cita anual que acull el bo i millor de la cuina basca i d’arreu. Doncs bé, d'ara endavant, les persones que s’apropin a les dependències judicials al barri de Santa Eulàlia, més enllà dels seus afers amb la justícia i si no queden detinguts, estaran d’enhorabona, ja que fa tot just un any que han obert L’Artesana Santa Eulàlia, una casa de menjars amb esmorzars i menú de migdia econòmic que ofereix els guardonats callos en qüestió, justament a tocar.
Faig cap a l’Hospitalet, a L'Artesana Santa Eulàlia, a tastar els millors callos del món, segons San Sebastian Gastronomika i, sí, certament, puc confirmar que són molt bons
De fet, val a dir que sempre que m’apropo per aquesta zona aprofito per visitar la Granja Elena, el temple per excel·lència de la Zona Franca que mai podrà tenir competència, i això no canviarà pas ni per tots els concursos ni per tots els premis del món. Però, com que tinc curiositat per saber si realment aquests callos que explicava anteriorment valen la pena, m’hi apropo a treure el cap i tastar-los, no sigui dit.
Així, vorejo la Ciutat de la Justícia, perquè el bar en qüestió queda justament darrere dels jutjats, i aparco la moto al carrer de l’Aprestadora. Ja de fora veig el local ple de gom a gom, m’assec a la barra i darrere meu entra un altre jove que saluda amb un "bon dia" molt efusiu, deu ser conegut de la casa. Just després de travessar la porta, la Melanie Ovalles, sòcia de L'Artesana, el saluda i li engalta: avui no tinc callos! Horror, li pregunto a la mestressa si està de broma, perquè hom ha vingut al que ha vingut, però em confirma malauradament que els han acabat encara que siguin dos quarts de nou del matí. Sembla que el premi rebut fa unes setmanes els ha col·lapsat la cuina, i tot i que cada dia en fan més quilos, cada dia els acaben. Així doncs, hauré de venir un altre dia a tastar-los.
Em torno a posar el casc i, en un tres i no res, em trobo assegut amb un bon somriure a la Granja Elena, com si fos a casa meva, amb un bon plat de callos fumejant, un got de vi del Montsant i un bocí de pa cruixent. No conec una manera millor de començar el dia, què més es pot demanar per ser feliç. Mentre em ventilo la tripa de vedella, penso que potser la setmana vinent m’acostaré a L’Artesana Santa Eulàlia per tastar els seus callos premiats, o potser a l’Andreuenc, un bar de Sant Andreu que ha guanyat el primer premi al millor esmorzar de forquilla de Catalunya, organitzat per la Lliga del Porc i la Forquilla i concedit a Lleida, o potser no, ves a saber, massa premis.
Tornem a ser dimarts i sembla el dia de la marmota. Agafo la moto i enfilo la Gran Via altra vegada en direcció a l’Hospitalet, a veure si avui tinc sort i aconsegueixo tastar els maleïts callos. Tal com vaig fer l’altre dia, m’assec a la barra i espero el meu torn mentre observo detingudament com el Pau Ponts, cuiner i soci de L’Artesana, reparteix paella en mà en quatre platets en fila els pocs callos que li queden. Saltant-me tots els protocols, perquè no els conec de res, li pregunto si no en queden més. I confirma les meves sospites. Una mica nerviós i amb molta educació, li pregunto si seria possible fer un tastet petit, atès que és la segona vegada que visito el local i em quedo amb les ganes.
Dit i fet, el Pau finalment hi accedeix i jo, feliç com un anís i agraït pel detall, puc fer un tastet d’aquesta tripa tan preuada acompanyada de cigrons i, sí, certament, puc confirmar que són molt bons. Un altre dia, amb més calma, vindré més d’hora a esmorzar per tastar altres plats com el fricandó o els peus de porc, que veig com surten de la cuina i fan molt bona pinta, fins i tot m’hi atansaré a tastar el seu menú de migdia, però reservant abans per si de cas.