Hi ha restaurants que neixen amb la voluntat de fer soroll. I n'hi ha d'altres que, sense aixecar gaire la veu, tenen molt clar què volen ser des del primer dia. El Greco Bar de Manlleu pertany a aquesta segona categoria. Situat a la plaça Quintana, aquest gastrobar ha trobat una manera intel·ligent d'entendre la restauració: posar el producte al centre, vestir-lo amb un espai d'una personalitat aclaparadora i deixar que sigui el client qui construeixi el seu propi recorregut a partir d'una carta pensada per compartir.
La primera impressió és inevitable. El Greco entra pels ulls molt abans que arribin els plats. El projecte està impulsat per quatre socis, dos dels quals formen part de l'estudi de disseny Ecograma, responsables d'haver traslladat la seva mirada creativa i conceptual a cada racó del restaurant. El resultat és un local amb una identitat visual molt marcada, on la il·luminació, els materials, els colors i la distribució dels espais formen part de l'experiència tant com la cuina. La cara visible és en Kim Badosa, un coneixedor dels millors productes de casa nostra, de la Península i d'Europa, que ha convertit aquesta sensibilitat pel bon producte en el fil conductor d'una proposta gastronòmica sense artificis.
L'ambient és relaxat, elegant sense resultar encotillat i amb aquella sensació que convida a allargar la sobretaula. A l'estiu, la terrassa es perfila com un dels espais més agradables de Manlleu per sopar o compartir una copa quan baixa la calor. La filosofia també es trasllada a la carta de vins. Aproximadament un 20% de les referències són vins naturals, una aposta que encara no és habitual fora de les grans ciutats. Igualment interessant és l'oferta de begudes sense alcohol, amb kombutxes, vermuts i vins blancs, rosats i negres desalcoholitzats. És un detall que parla d'una restauració contemporània, capaç d'entendre que avui el bon beure també implica oferir alternatives de qualitat. Nosaltres vam començar amb unes copes de cava de la casa, deixant que fossin les primeres mossegades les encarregades de marcar el ritme del dinar. I quin inici. El filet d'anxova d'en Xillu de l'Escala, de categoria "000", és un petit luxe que justifica tota la fama que l'acompanya. Carnós, elegant i amb una salaó tan ben afinada que gairebé desapareix per deixar pas al gust del peix. Les sardines fumades de l'àvia Margarita, arribades de Galícia, ofereixen una textura untuosa i un fumat subtil, mentre que les olives farcides d'anxova completen un aperitiu on no hi ha res superflu: només producte.
Manlleu guanya molt més que un gastrobar. Guanya un restaurant amb una identitat pròpia, capaç d'atreure públic d'arreu d'Osona i de més enllà
Les croquetes mereixen un capítol propi. Les de bolets amb tòfona tenen una beixamel cremosa i perfumada, amb la tòfona present sense imposar-se. Les de sípia amb la seva tinta juguen en un registre més mariner, amb intensitat però també delicadesa. Dues receptes tradicionals executades amb una precisió que confirma que aquí es cuina amb criteri. Quan arriben els entrants s'entén definitivament el discurs del Greco Bar. El carpaccio de gamba vermella és delicadesa en estat pur. Les fines làmines conserven tota la dolçor natural del crustaci i les perles de soja hi aporten un contrapunt salí que acompanya sense eclipsar. És un d'aquells plats que demostren que, quan el producte és excel·lent, cal intervenir-hi ben poc.
La petita llauna de deu grams de caviar funciona gairebé com una declaració d'intencions. Sense escenografies ni excessos. Només un gran producte servit amb absoluta naturalitat, perquè cadascú decideixi fins on vol portar el seu homenatge gastronòmic. El foie gras micuit d'ànec francès confirma el nivell de la matèria primera. Untuós, refinat i molt ben equilibrat gràcies als crackers i a les melmelades de figa i tomata, que aporten dolçor sense saturar el conjunt. En canvi, la burrata artesana amb tomàquets confitats, olives Kalamata i pesto transporta immediatament al Mediterrani, amb un plat fresc, cremós i d'aquells que desapareixen gairebé sense adonar-te'n.
Probablement, el plat que millor resumeix la filosofia de la casa és el pop amb parmentier i pebre vermell. La cocció és impecable, el pop conserva tota la tendresa i el puré de patata acompanya amb elegància, sense voler mai ser protagonista. No hi ha necessitat de reinventar res quan la matèria primera i el punt de cocció fan tota la feina. La ploma ibèrica de gla filetejada posa el punt final al recorregut salat amb una carn sucosa, intensa i cuinada exactament al punt que mereix una peça d'aquesta categoria. Les patates fregides completen el plat amb honestedat, sense disfresses ni experiments. Les postres mantenen el nivell fins a l'últim moment. El pastís de formatge aposta per la recepta clàssica, cremosa i equilibrada, mentre que les trufes artesanes de cacau tanquen l'àpat amb aquell punt golós que sempre deixa un bon record. El cafè i un excel·lent xarrup del vi dolç de panses de Sicus allarguen una sobretaula que ningú té pressa per acabar.
El Greco Bar no pretén reinventar la gastronomia catalana ni convertir cada plat en un exercici de creativitat desmesurada. La seva virtut és una altra, molt més difícil d'aconseguir: saber seleccionar grans productes, tractar-los amb respecte i oferir-los en un espai on el disseny, el vi i l'atenció al detall formen part d'un mateix relat. Tot hi encaixa amb una naturalitat que sovint és el millor indicador que les coses s'han pensat bé. Manlleu guanya molt més que un gastrobar. Guanya un restaurant amb una identitat pròpia, capaç d'atreure públic d'arreu d'Osona i de més enllà, i de reivindicar que l'alta qualitat també pot arrelar lluny de les grans capitals gastronòmiques. En un moment en què molts establiments competeixen per sorprendre, el Greco Bar recorda que la millor manera de destacar continua sent la més senzilla: excel·lent producte, bon gust i una experiència construïda amb intel·ligència. Perquè hi ha llocs que es visiten una vegada per curiositat i d'altres als quals s'hi torna perquè, quan el producte és tan bo i l'experiència està tan ben construïda, repetir deixa de ser una temptació per convertir-se en una evidència.