El manifest per l’excel·lència a la Universitat de Barcelona, impulsat per prop de 245 investigadors i investigadores de la mateixa universitat, obre un debat sobre el model universitari de la UB. Els signants consideren que “el sistema actual no sempre aconsegueix premiar les trajectòries acadèmiques més competitives i denuncien que, en alguns departaments, continuen existint dinàmiques que dificulten la incorporació de talent extern”. També reclamen “processos més transparents, criteris d’avaluació més previsibles i una política més decidida per retenir investigadors captats a través de programes competitius”. Els vicerectors de Personal Docent i Investigador, Ernest Abadal, i el de Recerca, Jordi Garcia, defensen que “tots els processos es desenvolupen dins el marc legal, que les comissions es constitueixen amb mecanismes que n’asseguren la imparcialitat i que qualsevol candidat pot impugnar les decisions si considera que hi ha hagut alguna irregularitat”. El rectorat rebutja que “existeixi un problema estructural en els concursos i en la captació de talent extern”. D’altra banda, però, reconeix que moltes de les dificultats que afecten la carrera acadèmica dins les universitats espanyoles, des de la manca de places permanents fins al ritme de les convocatòries, responen a condicionants de finançament i a la regulació estatal del sistema universitari.
Els concursos públics a places a professor agregat i lector
Per entendre el debat cal, primer, entendre el recorregut que segueix qualsevol investigador o investigadora que aspira a una plaça estable. Després del doctorat, la majoria de les carreres acadèmiques passen per diversos contractes postdoctorals, sovint en diferents universitats o centres de recerca. Molts investigadors i investigadores marxen a l’estranger durant anys, dirigeixen projectes, publiquen articles científics i competeixen en convocatòries internacionals abans de plantejar-se tornar al sistema universitari català.
Abans de presentar-se a qualsevol concurs públic, però, han d’obtenir una acreditació emesa per l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) o per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Aquesta acreditació, única de l'Estat Espanyol, certifica que la persona compleix els requisits acadèmics exigits per optar a una categoria de professorat universitari. En aquest punt les dues parts coincideixen. Tant els dos vicerectors de la UB, com els impulsors del manifest consideren que aquesta acreditació és només un requisit previ. La qüestió és quin pes tenen realment els mèrits científics i docents en el concurs que acaba decidint la plaça.
El Marc Oliva, investigador del grup sobre Ambients Antàrtics, Àrtics i Alpins i professor titular del Departament de Geografia de la UB, un dels impulsors del manifest, considera que el sistema actual tendeix a equiparar trajectòries molt diferents. Segons ell, “el concurs hauria de servir per distingir clarament les candidatures amb més impacte científic, experiència internacional o capacitat de lideratge”. El vicerectorat per la seva banda defensa que “els tribunals valoren conjuntament la recerca, la docència, la transferència de coneixement i la resta de mèrits dels candidats i candidates, i que el marc legal ja permet seleccionar la persona més adequada per a cada plaça”.
Tanmateix, la principal crítica del manifest no és la normativa, sinó la seva aplicació. El Dr. Oliva explica “No discutim que hi hagi una normativa. El que qüestionem és si aquesta normativa, tal com s’aplica, garanteix que la millor candidatura sigui la que acaba obtenint la plaça”. I afegeix: “No es tracta de desconfiar dels tribunals. Es tracta que qualsevol candidat pugui entendre per què una candidatura obté una puntuació determinada i una altra no”. Els impulsors denuncien que “alguns concursos es convoquen amb poc marge de preparació, que els criteris específics no sempre són prou previsibles i que existeixen diferències entre departaments, fet que pot dificultar la igualtat d’oportunitats entre candidats”. Marc Oliva ho exemplifica amb la seva experiència, en què no va conèixer el seu tribunal fins 48 hores abans: "No és tant una qüestió personal. El problema és sí que aquestes situacions acaben normalitzant-se”. “En qualsevol convocatòria competitiva internacional, el calendari i les regles són conegudes amb prou antelació".
La Universitat de Barcelona admet que s’han produït “incidències puntuals en la comunicació d’alguns concursos, com casos en què la convocatòria es va notificar amb dotze dies en lloc dels 15” que estableix la normativa, però les atribueix “al volum de processos que gestiona i defensa que no afecten les garanties del sistema”. Ernest Abadal recorda que les convocatòries, els tribunals i les actes són públiques i que les comissions incorporen membres externs i mecanismes de control. “El sistema no permet escollir qui guanyarà una plaça”, subratlla. A més, afegeix que, abans “d’arribar als jutjats, les reclamacions passen per una comissió interna que revisa una vintena de casos anuals, i destaca que “en els darrers anys cap resolució definitiva de la UB ha estat anul·lada judicialment”. Sobre la difusió de les convocatòries, el rectorat defensa que “qualsevol persona acreditada s’hi pot presentar”.
Els programes d’excel·lència d’atracció i retenció de talent
Segons dades del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, prop del 80% del professorat de la UB va obtenir el doctorat a la mateixa institució, el percentatge més elevat de les universitats catalanes, seguida de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb aproximadament un 75%. Per als impulsors del manifest, “aquestes xifres reflecteixen les dificultats per incorporar talent extern”. Francisco José Eiroa, professor titular del departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la Facultat de Psicologia i guardonat amb un Contracte del Programa d’Excel·lència Ramón y Cajal i signant del manifest matisa: "No diem que qui ha fet la tesi a la UB no pugui ser excel·lent. La qüestió és entendre per què els investigadors i investigadores decideixen tornar; sovint hi pesen més motius personals que no pas les oportunitats professionals".
El rectorat considera que aquest indicador, per si sol, no permet parlar d’endogàmia i defensa que “cal tenir en compte la mobilitat, les estades a l’estranger o la participació en programes competitius, i també les diferències entre facultats i disciplines”.
Una investigadora ICREA de la UB, Ruth de Diego, del Departament de Cognició, Desenvolupament i Psicologia de l'Educació de la Facultat de Psicologia de la UB, coincideix que “hi ha importants desigualtats internes”. Segons explica, “alguns investigadors amb perfils molt competitius troben dificultats per obtenir el suport d’un departament concret per presentar-se a una plaça ICREA, per qüestions vinculades a les dinàmiques internes o a les necessitats docents”. “Pot ser per coses tan trivials... que no tinguin espai, ni un despatx per posar aquesta persona”, reconeix.
De Diego considera que “mentre alguns departaments concentren ICREA, Ramón y Cajal i altres figures d’excel·lència com els investigadors i investigadores Serra Húnter, en d’altres no n’hi ha cap”. “Aquesta concentració, a parer seu, contribueix als bons resultats globals de la UB en els rànquings, però també amaga desigualtats internes. No perquè uniformement la universitat tingui aquesta excel·lència, sinó perquè té una sèrie de departaments molt potents".
El debat arriba també a la capacitat de retenir aquest talent. La UB incorpora a la seva plantilla estable, segons dades del rectorat, uns 100 professors permanents cada any. La meitat correspon aproximadament a programes competitius d’excel·lència —20 Ramón y Cajal, 25 Serra Húnter, 5 Beatriz Galindo i 3 càtedres de captació de talent— i l’altra meitat a convocatòries ordinàries segons explica Ernest Abadal. També defensa que “pràcticament el 100% dels Ramón y Cajal que volen continuar a la institució s’estabilitzen mitjançant concursos específics”. Segons Jordi Garcia, això permet consolidar entre 15 i 20 investigadors d’aquest programa cada any”. El rectorat també destaca les iniciatives per facilitar la incorporació d’ICREA, com les càtedres ICREA a temps parcial o els ICREA Acadèmia.
De Diego, però, assenyala mancances en l’acollida i el suport als investigadors que arriben de fora. “Per a la gent que ve de fora és difícil l’arribada i la introducció dintre de la universitat”, apunta. Segons la seva experiència, la situació és especialment significativa perquè ella mateixa és ICREA a la UB des del 2008 i afirma que “durant tot aquest temps només hi ha hagut una persona de la universitat que s’hagi reunit específicament amb els investigadors ICREA per conèixer les seves necessitats i problemes, el vicerector Jordi Alberch”.
El rectorat identifica, alhora, un límit estructural. Expliquen que “el nombre de places permanents depèn del finançament públic vinculat principalment a la docència i al nombre d’estudiants. Per tant, no sempre hi ha places als departaments per absorbir tot el talent”.
Tant els impulsors i signants del manifest com el rectorat coincideixen que cal millorar la capacitat de retenir talent d’alt nivell, tot i que discrepen sobre on situar el principal problema. Si en els mecanismes interns de selecció i promoció o en les limitacions estructurals de finançament i planificació de les universitats públiques.
Un debat que va més enllà de la UB
El debat que ha obert el manifest transcendeix el cas de la UB. L'informe ATRAE, elaborat per la Red de Asociaciones de Investigadores y Científicos Españoles en el Exterior (RAICEX), assenyala les dificultats d'Espanya per atraure i retenir talent investigador internacional. El repte, per tant, no és només crear programes de captació, sinó garantir que les universitats disposin de mecanismes efectius per retenir els investigadors i investigadores que han aconseguit incorporar.
La comparació internacional també mostra diferències significatives. Mentre que més del 30% del personal investigador de les universitats britàniques és d'origen internacional, abans de la pandèmia aquesta proporció se situava al voltant del 13% a l'Estat espanyol segons l'informe ATRAE. A diferència del model espanyol, on l'acreditació prèvia de l'ANECA o l'AQU és un requisit indispensable, al Regne Unit o als Estats Units són les mateixes universitats les que seleccionen els candidats mitjançant processos basats en el currículum, seminaris científics, entrevistes, referències internacionals i l'avaluació del potencial investigador. A més, disposen d'una flexibilitat més gran per negociar salaris, oferir recursos per crear laboratoris o facilitar la incorporació dels equips de recerca, factors que reforcen la seva capacitat competitiva per captar talent.
En aquest context, el manifest dels investigadors i investigadores de la UB planteja una pregunta que afecta tot el sistema. Com poden les universitats públiques preservar els principis d'igualtat, mèrits i transparència, alhora que desenvolupen mecanismes prou àgils i competitius per atraure, retenir i promocionar el millor talent científic en un mercat acadèmic cada vegada més global.