En la postguerra espanyola, quan l'escassetat obligava a treure el màxim partit dels ingredients més humils, van néixer receptes enginyoses que avui ens resulten sorprenents. Una d'elles és la sopa de maionesa, una preparació senzilla però carregada d'història que la cuinera Maria Nicolau ha rescatat en una entrevista recent en el programa Hora 25 de la Cadena SER. En el vídeo compartit a Instagram, Nicolau explica que es tracta d'un plat que, malgrat el seu nom curiós, és en realitat una crema de peix lleugera i vellutada, servida amb maionesa com a acompanyament. Un record viu de l'austeritat d'aquells temps, però també una prova de com la cuina sap transformar-se fins i tot en els moments més difícils.
Una recepta de postguerra que és una delícia per menjar
La recepta, tal com la descriu Nicolau, comença amb una olla amb poca aigua, a la qual s'afegeix una patata pelada tallada a trossos petits. La clau està en limitar la quantitat de líquid, ja que això permet concentrar més el sabor. A continuació es bull el lluç, però aquí hi ha la diferència amb les preparacions antigues: en comptes de deixar-la al foc durant una hora, una cosa que ressecava el peix, Nicolau aconsella coure'l tot just deu minuts, per preservar la seva textura i sucositat. Amb aquest simple ajustament, la recepta guanya en frescor i equilibri.
Quan la patata ja és tendra, es pot afegir molla de pa si el brou ha quedat massa lleuger, de manera que el resultat final tingui més cos. Després arriba el moment d'incorporar el lluç ja net d'espines, que es cou tot just un parell de minuts per acabar de fer-se sense perdre el seu sabor. L'últim pas és passar tot pel turmix, obtenint així una crema de lluç fina, suau i vellutada, molt semblant a una velouté francesa, però nascuda de la necessitat i l'enginy popular.
Es pot afegir molla de pa si el brou ha quedat massa lleuger
L'element que dona nom al plat apareix al final: la maionesa. No es barreja directament a la sopa, sinó que es col·loca en un bol en el centre de la taula, de manera que cada comensal se serveix una cullerada al seu plat abans de començar a gaudir-ne. Aquest costum no només afegeix cremositat i un sabor extra, sinó que converteix l'experiència en una cosa compartida, gairebé ritual, que recorda a aquestes taules familiars en les quals tot es posava en comú.
La sopa de maionesa és un exemple de com la cuina de la postguerra, malgrat la duresa de l'època, va saber crear plats nutritius, enginyosos i amb un encant que avui es redescobreix amb sorpresa. Maria Nicolau ho explica amb entusiasme: darrere de cada recepta hi ha una història de supervivència, de creativitat i de sabor. I potser aquesta sigui la raó per la qual aquest humil plat no només alimentava cossos, sinó també la memòria col·lectiva d'un temps que ens ensenya a valorar més el que tenim.