Passejar per un mercat de Nadal en ple hivern té un aroma inconfusible que ho impregna tot i que, gairebé sense adonar-nos-en, ens porta directament a una tassa fumejant entre les mans. Aquest perfum intens de vi calent, espècies dolces i cítrics és el que ha convertit el vi calent especiat en una de les begudes més reconeixibles de la temporada nadalenca en bona part d'Europa. Més enllà del seu sabor reconfortant i de la seva capacitat per temperar el cos quan el fred s'intensifica, aquesta beguda conté una tradició molt antiga, lligada tant a la celebració com a la necessitat de fer l'hivern més suportable. Preparar-lo a casa no només és senzill, sinó que transforma la cuina en un espai càlid i festiu en qüestió de minuts.
Com es prepara el vi calent
L'anomenat vi calent especiat no és altra cosa que vi negre suaument escalfat juntament amb sucre o mel, pell de taronja i un conjunt d'espècies que evoquen immediatament el Nadal. Cada país ha desenvolupat la seva pròpia versió, amb petits matisos, però la idea és sempre la mateixa: extreure aromes sense arribar a bullir, respectant el vi i deixant que les espècies aportin complexitat. Es tracta d'una beguda pensada per beure a poc a poc, en bona companyia, associada a l'hivern, als llums i a les trobades al voltant d'una taula o a l'aire lliure.
La seva història és molt més antiga del que sembla. Ja a l'Antiguitat es barrejava el vi amb mel i espècies per millorar-ne el sabor i conservar-lo millor, i durant segles es va considerar una beguda gairebé medicinal. A l'Edat Mitjana, quan les espècies van començar a circular amb més facilitat, el vi calent es va popularitzar com a tònic reconfortant contra el fred, reforçant la idea que la calor i els aromes ajudaven al cos. Amb el pas del temps, va deixar de veure's com a remei i va passar a convertir-se en símbol d'hospitalitat i celebració hivernal.
Avui, el ritual es repeteix amb lleugeres variacions, però amb una mateixa cura essencial: el vi mai no ha d'arribar a bullir. S'utilitza normalment un negre jove, sense massa fusta, que s'escalfa lentament juntament amb sucre morè o mel. La taronja és gairebé imprescindible, tant en rodanxes com en pell, i a partir d'aquí entren en joc la canyella, el clau, l'anís estrellat o un polsim de nou moscada. Algunes versions incorporen un petit rajolí de licor per donar-li més profunditat, sempre sense eclipsar el conjunt.
Durant segles es va considerar una beguda gairebé medicinal
La preparació és pausada i gairebé terapèutica. El vi s'escalfa a foc molt baix, es remou de tant en tant i es deixa infusionar fins que les aromes omplen l'estança. Després es cola i se serveix ben calent, sovint decorat amb una rodanxa de taronja o una branca de canyella. El resultat és una beguda envoltant, aromàtica i profundament nadalenca, perfecta per entendre per què el vi calent especiat continua sent, any rere any, un dels grans protagonistes de l'hivern europeu.