Hi ha els qui es diverteixen com nens en una botiga de parament. Poden estar hores admirant tasses i enciameres de porcellana, recercant estris que els falti en aquest calaix que és més gran que el de molts restaurants amb estrella Michelin i, per descomptat, comparant materials, preus i fins i tot colors. Si és el teu cas, segur que t'has parat alguna vegada davant aquest expositor ple de taules de tallar de tots els colors. I potser has pensat: “Serà un caprici de xef? Un accessori a joc amb el davantal?”. La realitat és molt menys frívola i no hi ha lloc per a la creativitat. A les cuines professionals hi ha normes molt estrictes per garantir la seguretat alimentària i una d'elles afecta les taules de tallar.
El codi de colors de les taules de tallar
En restaurants i càterings s'utilitzen taules de diferents colors per evitar la contaminació creuada. Cada color correspon a un tipus d'aliment. Per exemple, el vermell: carns crues; blau: peixos i mariscos; verd: fruites i verdures; groc: aus crues; marró: carns cuinades; blanc: pa i lactis. Encara que amb aquesta cal anar molt amb compte amb les intoleràncies al gluten i lactosa i cada vegada és més comú separar-les. D'aquesta forma, es redueix el risc que bacteris dels aliments crus passin als ja cuinats i que aquestes es contaminin. No és un caprici, en un entorn on es manipulen grans volums de menjar, una distracció pot causar una intoxicació greu.
I, a casa, serveix d'alguna cosa? La veritat és que en una llar normal no fa falta tenir una taula de cada color. Seria poc pràctic i acabaries amb mitja cuina ocupada. El que sí que convé és utilitzar almenys dues taules: una per als crus (carn, peix, pollastre) i una altra per als vegetals i els aliments llestos per menjar. Això ja redueix bastant els riscos.
Encara que no tinguem una taula per a cada aliment, sí que convé netejar-les i desinfectar-les bé després del seu ús per evitar intoxicacions. Així, els passos imprescindibles per cuidar la teva taula de tallar i no tenir ensurts són els següents. Renta-les sempre amb aigua calenta i sabó just després d'utilitzar-les. Evita que les restes de menjar es ressequin a la taula i que sigui més complicat retirar-los. Desinfecta de tant en tant amb vinagre, llimona o una pasta de bicarbonat. Evita guardar-les humides o apilades. La humitat pot ser tan tòxica com el pitjor bacteri.
I recorda que tot té un límit i una vida útil. Per això, les taules és un dels estris que més hauríem de canviar i aquestes són algunes pistes de quan és el moment de renovar: si la superfície és plena de talls profunds o taques fosques. En aquestes línies fetes amb el ganivet se'n van queden restes de menjar que és molt difícil d'eliminar. D'altra banda, si fa olor malament, encara que la rentis. Una taula vella pot ser un autèntic camp de cultiu bacterià i l'olor o la textura poden ser una bona pista.
El material també importa
No totes les taules són iguals, i no parlem només del color. El material del qual estiguin fetes influeix en la seva durabilitat, en com de fàcil que resulta netejar-les i, sobretot, en com d'higièniques que són. Per això convé conèixer els seus pros i contres abans d'elegir la que es quedarà a la teva cuina. En primer lloc, el plàstic: lleuger, barat i apte per a rentaplats. El problema és que es ratlla amb facilitat i les ranures acumulen bacteris. Després, la fusta: més estètica i duradora, però requereix més cures (no posar-la en rentaplats, assecar-la bé, posar-hi oli de tant en tant). En tercer lloc, el bambú: opció ecològica, més lleugera que la fusta i bastant resistent. Finalment, el vidre: molt higiènic, però arruïna els ganivets igual que l'acer. Amb quina taula et quedes?