El PSC posa tota la carn a la graella davant les eleccions catalanes del 12 de maig. Els socialistes es veuen més a prop que mai en els darrers 14 anys de tornar a arribar a la presidència de la Generalitat. A Pallars entomen aquests comicis com una oportunitat d’or davant unes enquestes que, ara com ara, els mantenen al capdavant de la cursa electoral fregant la quarantena d'escons. Des del 14 de febrer de 2021, els de Salvador Illa han guanyat totes les eleccions a Catalunya: les del Parlament, les municipals i les del Congrés. En contrast amb la situació de fa tres anys, aquests mateixos sondeigs obren la possibilitat que Illa sí que pugui arribar a la plaça Sant Jaume perquè l’independentisme podria no sumar. Amb tot, el primer secretari dels socialistes repeteix una màxima davant aquests pronòstics demoscòpics: “Les enquestes són com el perfum, bonic d’olorar però perillós d’empassar”. I caldrà veure el sacseig demoscòpic que pot tenir la decisió de Pedro Sánchez, que té als quadres del PSC descol·locats, immersos en la incertesa, però alhora mobilitzats.
🗳️ Eleccions a Catalunya 2024: calendari, candidats i tota la informació
Per fer realitat aquests auguris i poder situar-se al capdavant de la Generalitat de Catalunya, el PSC ha traçat una estratègia pròpia d’un ‘catch-all party’, buscant difuminar les fronteres ideològiques amb els seus missatges i així poder satisfer tant a l’esquerra com a la dreta, tant a l’independentisme (no tancant-se a un pacte amb Esquerra Republicana o Junts per Catalunya) com amb l’espanyolisme (posant com a única línia vermella l’entesa amb Vox, però no amb el Partit Popular, o advocant per un model de trilingüisme com fa Ciutadans). De fet, aquesta és una aposta que s’ha implementat d’una manera més clara des que Salvador Illa encapçala la planxa electoral socialista. Aquest és un viratge que comença a donar resultat a partir del 2021, ja que el ‘procés’ va erosionar els socialistes: els va desdibuixar en l’arena electoral davant l’auge de Ciutadans i els va conduir a collir els pitjors resultats electorals de la seva història (com va passar l’any 2015).
Amb el salt endavant de l’independentisme, arribant a un nivell de suport inèdit, i els governs de l’època marcant una línia d’acció política clarament sobiranista, la desorientació i desconcert del PSC —inicialment no veia amb mals ulls el dret a decidir, després va embarrancar amb l’aposta federalista de Pere Navarro i no es va refer amb la candidatura de Miquel Iceta fins al punt de caure als 16 escons— va situar la formació en un punt en què els catalans no van situar-los com a referents de l’alternativa a l’independentisme i Ciutadans va pescar en aigua tèrbola. Amb tot, la situació va capgirar amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, el naufragi de Ciutadans i el canvi de cartell a un mes i mig de les eleccions del 14 de febrer de 2021, canviant Iceta per Salvador Illa, que havia adquirit una clara notorietat com a ministre de Sanitat per la pandèmia.
Geometria àmplia de pactes i mesures amb picades d’ullet a tot l’espectre ideològic
Primer, va ser l’’Ara toca Catalunya’. Després, l’’Unir i servir’. Finalment, és la ‘Força per governar’. Els tres han estat eslògans del PSC en el darrer mes i mig, i tots ells representen, segons defensen des de la sala de màquines de Pallars, els passos a seguir i el camí per arribar a la Generalitat. El primer servia per “focalitzar la prioritat”, que és governar el país per “redreçar la dècada perduda”. El segon, fent servir dos verbs, vol posar èmfasi en “allò que uneix els catalans i per què” els socialistes volen governar Catalunya: amb aquesta fórmula, aspiren a impulsar la “tercera gran transformació social” del país. Finalment, amb ‘Força per governar’, es volen reivindicar com a un equip “preparat” per liderar l’executiu i volen apel·lar “de manera transversal” —en paraules de la cap de campanya, Lluïsa Moret— al suport de la gent per aconseguir-ho: “Ens dirigim a tots els catalans i catalanes que, independentment del que pensi, sentin o parlin la llengua que parlin, tinguin clar que és el moment d’iniciar una nova etapa per fer avançar Catalunya i posar l’èmfasi en els problemes a abordar”.
Per plasmar aquest perfil d’ordre, gestió i centralitat, els socialistes van organitzar una conferència un mes abans dels comicis amb més de 1.200 persones provinents de diversos sectors de la societat civil. Hi havia empresaris, gerents culturals, rectors universitaris, presidents de federacions esportives, els líders de les patronals —Josep Sánchez Llibre, de Foment del Treball; Antoni Cañete, de Pimec; i Xavier Panés, de Cecot— i dels sindicats, com Camil Ros (UGT). Al seu torn, també hi havia exconsellers provinents de l’òrbita de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Junts per Catalunya, com Santi Vila, Miquel Roca, Meritxell Ruiz o Miquel Sàmper.
Més enllà d’aglutinar un públic variat en l'eix ideològic, ha llançat missatges per intentar atraure un electorat divers: per exemple, ha reconegut el “lideratge” de Jordi Pujol en la primera transformació de Catalunya que, a parer seu, va servir per “recuperar i desplegar l’autogovern”; també ha fet una picada d’ullet a votants de Cs (que anteriorment eren del PSC) defensant un model trilingüe o fent una defensa aferrissada a l’hora de centrar-se en les “coses que uneixen els catalans i no la que els separen”; ha rebutjat la baixada d'impostos i planteja una reforma progressiva (col·locant-se, en aquest cas, més a l’esquerra); i ha clamat a favor de l’ampliació de l’aeroport del Prat, el Hard Rock i el Quart Cinturó, amb un tarannà més business friendly. Tot plegat es plasma millor amb la seva geometria per als pactes postelectorals: els únics exclosos són Vox i Aliança Catalana. A partir d’aquí, el ‘presidenciable’ socialista es mostra disposat a entendre’s des de la CUP fins al Partit Popular.
Les propostes principals del PSC per a aquesta campanya seran un nou model de finançament que respecti el principi d’ordinalitat i que doni lloc a la creació d’un consorci tributari entre les hisendes catalana i espanyola; un primer decret òmnibus per combatre la sequera dotat amb 3.500 milions d’euros; el desplegament de l’Estatut amb el traspàs de 50 competències, un comissionat de l’autogovern, que les polítiques de llengua passin a Presidència o una auditoria als serveis públics per posar-los al centre de l’acció política.
L'impacte Sánchez en l'equació per guanyar
Salvador Illa veu en Pedro Sánchez un aliat per la "normalització" i la "convivència" a Catalunya. El PSC està convençut que el president del govern espanyol "se l'ha jugat" pels catalans amb els indults i l'amnistia. Però, més enllà de tenir un còmplice, el que uneix Illa i Sánchez és una gran amistat, forjada en els moments més durs de la pandèmia. Per això, la carta del cap de l'executiu estatal del passat dimecres va capgirar una campanya en què es preveia una participació rècord del secretari general del PSOE, ja que havia de venir a Catalunya a involucrar-se en cinc actes (obertura a Sabadell, el diumenge passat a Santa Coloma de Gramenet, el dijous a Sant Boi de Llobregat, el dissabte a Montmeló i el dia de tancament, a Barcelona). Amb tot, si dimiteix, a Pallars no tanquen la porta al fet que Sánchez acabi participant en algun míting.
Fins ara, els missatges de suport a l'inquilí de la Moncloa han eclipsat la campanya de "propostes" del PSC. Això no obstant, els socialistes confien que no impacti en les seves expectatives electorals ara que es veuen més a prop de la Generalitat. De fet, fonts del partit sostenen que, sigui quin sigui el pas que faci Pedro Sánchez, la carta ja ha instal·lat un "efecte mobilitzador" entre un electorat socialista que, expliquen, s'acostuma a desentendre de les eleccions autonòmiques i només vota a les espanyoles: "Ara se senten interpel·lats per la resistència col·lectiva".
Un camí tortuós fins a la recuperació amb la victòria electoral
Les primeres mobilitzacions amb un volum important de gent, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i el desgast del segon tripartit deixaven molt tocades les expectatives del PSC a les eleccions del 2010. Tot i que José Montilla, que era el president de la Generalitat del 2006, va encapçalar el cartell socialista, el cert és que el resultat no va ser gens bo i van caure per sota dels 30 diputats, un resultat dolent per al PSC. En aquells comicis, Montilla va arreplegar el 18,38% dels vots i 28 escons, sent impossible la revalidació del tripartit i vist el triomf d’Artur Mas, amb 62 parlamentaris. Davant aquest context, Montilla va deixar l’acta al Parlament i va iniciar el relleu al capdavant de la formació, que va assumir Pere Navarro, llavors alcalde de Terrassa.
Ara bé, l’auge imparable del procés i dels partidaris de la independència van frustrar més les possibilitats dels socialistes ja que, en un context de més polarització, la seva aposta federal no va acabar de quallar. L’any 2012, el PSC queia a la tercera posició en escons (20), per darrere d’Esquerra Republicana; però es mantenia segon en percentatge de vot, tot i baixar de la barrera del 15% —un fet que no s’havia produït fins aleshores—. Aquest resultat, acompanyat del daltabaix a les eleccions del Parlament Europeu, van empaitar Navarro cap a la porta de sortida, sent el primer secretari dels socialistes catalans més efímer de la història.
El 2015, ja amb Miquel Iceta al capdavant, els socialistes van veure’s afectats per l’efecte de la irrupció de Podemos i Ciutadans a escala estatal. En l’àmbit autonòmic, això va reforçar Ciutadans, que va fer el sorpasso als socialistes en els transcendentals comicis del setembre d’aquell any —amb Junts pel Sí com a vencedor—. Els 16 seients i del 12,72% dels sufragis es van convertir en el pitjor resultat del PSC. Dos anys després, havent-se aplicat l’article 155 amb el concurs dels socialistes, l’auge de Cs va evitar un creixement del PSC. La candidatura d’Iceta va remuntar lleugerament respecte al 2015, passant a 17 escons i un 13,86% de les paperetes. També hi impacta el volum de participació, que va ser de rècord (81,94%).
Quatre anys després, però, el panorama va canviar completament. Davant el retrocés de Cs, el PSC aspirava a pescar en aquest electorat i poder créixer per intentar competir de tu a tu amb Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. A priori, el ‘presidenciable’ havia de ser Iceta per tercera vegada consecutiva, però les enquestes no apuntaven que el PSC fos capaç d’aplegar aquest vot. Cap a finals del 2020, i vista la notorietat que havia adquirit amb la pandèmia, els quadres ja van començar a obrir la possibilitat que Salvador Illa fes el salt al Parlament i abandonés el Ministeri de Sanitat. Durant diverses setmanes, tant ell com els dirigents del partit ho van negar, però el penúltim dia de l’any es va fer oficial aquest canvi al capdavant del cartell electoral socialista. L’efecte Illa es va notar als sondeigs i això es va traduir en la primera victòria del PSC a les eleccions catalanes des de l’any 2003. Els socialistes van ser primers amb el 23,03% dels suports i 33 diputats, empatats en representació a la cambra catalana amb ERC. Ara, l’objectiu és que aquesta victòria sigui més àmplia —busquen el milió de vots— i permeti a Illa liderar el Palau de la Generalitat.