Tiberíades (aleshores, districte otomà de Damasc; actualment, regió israeliana de Galilea), any 1565. Fa 460 anys. Tres segles i mig llargs abans de l’arribada de Ben Gurion al protectorat britànic de Palestina (1912) i de la creació de l’estat modern d’Israel (1948). Els jueus d’origen català Joseph Nasí i Joseph ben Adret concloïen les obres de restauració de la ciutat, destruïda i abandonada tres segles abans, durant la invasió mongola (1259). Nasí i ben Adret projectaven repoblar la ciutat i la riba del llac amb famílies jueves i crear un domini autònom —dins de l’Imperi otomà—, que havia de ser l’embrió d’un futur estat d’Israel. Qui eren i d’on venien Nasí i ben Adret? Com havien arribat fins a Tiberíades? I com havien aconseguit convèncer els otomans de la bondat del seu projecte?
Qui era i d’on venia Joseph Nasí, l’ànima del projecte?
Joseph Nasí havia nascut el 1524 en una família de comerciants katalanim (descendents de la diàspora judeocatalana) refugiats a Portugal després del decret de conversió o expulsió promulgat pels Reis Catòlics (1492). Tot indica que poc després (cap al 1500) els Nasí es convertirien al catolicisme (si més no, oficialment) per a evitar la persecució desfermada per la Inquisició portuguesa. En aquell context naixeria Joseph, i tres anys després (1527) es produiria un fet que marcaria la història de la família: la seva tieta paterna, Gràcia, es casaria amb Francisco Mendes, un poderós banquer judeoconvers portuguès que es disputava el lideratge financer europeu amb, per exemple, els Dattini o els Botti toscans o amb els Benavent catalans. Amb aquell enllaç, els Nasí assolien la primera divisió de les finances europees de l’època.
Però, d’on venien, remotament, els Nasí?
Els Nasí tenien una llarga història, que havia transcorregut paral·lela a la formació i consolidació de Catalunya. Els Nasí, originàriament, s’identificaven amb el patrònim Benvenist (Benvingut), i a finals del segle VIII —durant l’avanç carolingi cap als Pirineus— els trobem radicats a Narbona, primera capital de la Marca de Gòtia (759-801) i nucli de projecció i fundació dels comtats medievals catalans. La investigació historiogràfica revela que, des d’un primer moment, van tenir una relació molt propera amb el poder, tant amb el carolingi com, posteriorment, amb el català. Durant l’etapa de creació i consolidació dels comtats catalans carolingis (760-987), els Benvenist van acompanyar aquella empresa i, passat l’any 1000 (després de la primera independència), els trobem radicats als nous centres de poder del territori: Girona, Barcelona.
En quin moment passen de Benvenist a Nasí?
Després de l’any 1000, els Benvenist apareixen a les fonts documentals com a batlles (representant del poder reial en una vila o ciutat), com a mestres racionals (recaptadors d’impostos i tresorers de l’estament reial), com a cancellers (consellers del rei) i com a metges reials. Aquesta rellevància els portaria a adquirir un nou patrònim que substituïa el vell Benvenist: Nasí, que en hebreu significava “el primer entre tots” i que obeïa a una inèrcia de segmentació social que, durant els segles de la plenitud medieval, es produiria al món jueu europeu. En un altre context geogràfic i polític, però obeint els mateixos patrons socials, apareixerien els autoanomenats “exiliarques”, una elit judeocastellana que es consideraven descendents de la Diàspora a Babilònia (segle VI aC). La rebesàvia de Ferran el Catòlic era l'“exiliarca” Yonati Bat Geddaliah.
I els ben Adret?
El 1546, Nasí escapa de la persecució inquisitorial portuguesa i després d’una breu estada a Venècia, s’estableix a Istanbul —capital de l’Imperi otomà— i recupera la seva fe mosaica. Des de la Sublim Porta planeja el seu projecte i nomena responsable “a peu d’obra” un altre jueu katalanim: Joseph ben Adret, del call de Salònica i descendent d’una nissaga judeocatalana originària de Cervera, que a principis del segle XIII s’havia establert a Barcelona. Un avantpassat de Joseph ben Adret era el famós rabí Salomó ben Adret (1235-1310), considerat un dels grans intel·lectuals de la seva època. Els ben Adret serien veïns del call de Barcelona durant dos segles llargs, fins que, amb els pogroms del 1391, la potentíssima comunitat jueva de la capital catalana que sobreviuria a aquells tràgics episodis es dispersaria.
Com es coneixen Nasí i ben Adret?
Durant l’edat mitjana, els calls jueus sempre van estar molt connectats. Els enllaços matrimonials que segellaven les aliances comercials eren un fenomen molt freqüent. I aquesta inèrcia no tan sols no va desaparèixer amb els pogroms del 1391 o amb la Diàspora de 1492, sinó que durant els segles XVI i XVII el sentiment d’amenaça alimentaria un fenomen que, durant aquella etapa, es mostraria més vigorós que mai. A principis del segle XVI, els ben Adret eren a Salònica i formaven part de la potent comunitat judeocatalana que s’havia radicat en aquell port otomà. Poc després, els Nasí s’establirien a Istanbul. Ara bé, si volem ser més precisos, direm que la investigació historiogràfica apunta l’existència d’un tercer personatge que, aparentment, seria el nexe que explicaria aquella relació: Joseph ben-ha-Levy.
Qui era Joseph ben-ha-Levy?
El tercer Joseph d’aquell triangle era un katalanim de Salònica amb una llarga tradició familiar dedicada al comerç marítim. Aquell tercer Joseph era descendent d’una família de potentíssims armadors de València cap-i-casal dels segles XIV i XV, que havia donat personatges tan rellevants com un altre Joseph-be-Ha-Levy, un dels cartògrafs que participaria en l’empresa colombina (1486-1492) i que acompanyaria Colom en el primer viatge. Aquest Joseph “americà” s’hauria convertit al cristianisme poc abans de l’inici del viatge (1492) i hauria adoptat el nom de Lluís de Torres (pel seu padrí de bateig Lluís de Santàngel, financer de l’empresa, i el secretari Antoni de Torres, tots dos jueus conversos). Seria el primer europeu fumador i, molt probablement, el primer exportador i comercialitzador de tabac de la història d’Europa.
Què pretenien fer aquells katalanim a Tiberíades?
Cap al 1555, Nasí ja era un personatge molt ben relacionat amb el poder otomà. Després de prendre partit —calculadament i encertadament— en una disputa palatina entre diversos membres de la família reial otomana, aconseguiria la cessió d’un feu al districte de Damasc, per a crear la colònia dels “Set Pobles de Tiberíades” (1565). Aquell projecte preveia la repoblació del territori amb jueus romanyols, katalanim i sefardites, originaris dels calls de Bolonya, Mòdena i Ferrara (i que el Pontificat havia expulsat el 1550), la creació i el desenvolupament d’un aparell de producció agrària que es destinaria, bàsicament, a l’exportació, i la posada en funcionament d’unes estructures polítiques i administratives autònomes que havien de ser l’embrió d’un futur estat d’Israel.
Què va passar amb aquell projecte?
El 12 de desembre del 1574, moria el soldà Selim II, anomenat “el Borratxo” i el gran protector de Nasí. Al palau de Topkapi es va produir un moviment oscil·latori que va arraconar Nasí, i el projecte dels “Set Pobles de Tiberíades” se’n va ressentir enormement. Però la ruïna definitiva es produiria una mica més tard. Entre el 1579 i el 1581, moririen Joseph Nasí i els seus col·laboradors directes —el constructor ben Adret i l’armador ben-Ha-Levy. La desaparició dels tres grans promotors del projecte abans de la consolidació d’aquella ambiciosa empresa condicionaria el futur dels “Set Pobles de Tiberíades”, que entraria en una profunda crisi i acabaria dissolt. No obstant això, aquest prematur final no resta valor a l’extraordinària i desconeguda iniciativa d’aquells tres katalanim, que s’anticipava tres segles i mig a Ben Gurion i a Golda Meir.
