La CUP arriba a les eleccions del 12-M en un moment molt delicat. Els anticapitalistes es trobaven en hores baixes quan el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va anunciar la convocatòria d'eleccions catalanes a mitjans de març. Malgrat haver tingut la clau de la governabilitat en la darrera sessió d'investidura i exhibir al Parlament la força que li havien atorgat les urnes fa tres anys —amb nou diputats, els cupaires s'havien quedat a només un del seu millor resultat històric—, l'últim cicle electoral havia deixat la formació a la corda fluixa, fins al punt de plantejar-se la refundació. Però com ha arribat fins aquí?
Els comicis del 2021 van deixar la CUP en una bona posició. Per tercera edició consecutiva, la formació tenia clau per investir un govern independentista, i aquest cop amb l'al·licient de poder fer president una figura d'ERC i no pas de l'espai postconvergent, que sempre havia estat motiu d'irritació per als anticapitalistes. L'acord amb els republicans es va rubricar aviat, només un mes després de la cita a les urnes, i contenia punts positius per als interessos cupaires, com ara el compromís de Pere Aragonès de no utilitzar la Brimo dels Mossos d'Esquadra en desnonaments, la creació d'una banca pública i la inversió d'un 25% del pressupost de Salut a l'atenció primària. La relació amb el president, però, aviat va tornar-se agre: la coalició amb Junts va allunyar Aragonès de la via de les esquerres i els punts de l'acord van començar a quedar oblidats.
Veient la deriva que prenia el Govern de la Generalitat, la CUP aviat va passar a l'atac, acusant Pere Aragonès d'estar "reproduint les polítiques de sempre" actuant com un "dirigent de la patronal", fins al punt que van exigir-li que se sotmetés a una qüestió de confiança. La sortida de Junts de l'executiu no va servir per arreglar la situació, amb una ERC obligada a cercar el suport extern dels exsocis i un PSC amb demandes pròpies de la dreta. Així és com les exigències del Hard Rock, l'ampliació de l'aeroport i la B-40 van posar-se sobre la taula de cara a l'aprovació dels pressupostos, i juntaires i socialistes feien valer la seva força per doblegar el Govern i imposar els seus interessos al Parlament. Enmig d'aquest estira-i-arronsa a tres, la CUP hi tenia ben poc a dir, i fins i tot s'autodescartava en la negociació dels comptes per evitar embrutar-se les mans.
Dos mesos, dues desfetes electorals
L'inici visible de l'actual davallada van ser les eleccions municipals, celebrades el 28 de maig. Tot i que la CUP s'autodefineix i es reivindica com una organització amb esperit municipalista, la ciutadania no va semblar veure-ho de la mateixa manera. A tot Catalunya, els cupaires van aconseguir rascar només el 4,43% dels vots totals, més de dos punts per sota del percentatge obtingut a les autonòmiques del 2021, si bé es tractava d'un creixement d'un punt respecte dels darrers comicis locals. Els resultats no van ser especialment dolents, tenint en compte el comportament diferenciat de l'electorat —que no vota de la mateixa manera en les diferents cites a les urnes—, però igualment es van reconèixer com un entrebanc. Assolir l'alcaldia de Girona no va ser un al·licient suficient després d'haver perdut la representació a Tarragona i haver-se quedat, novament, fora del ple municipal a Barcelona i Lleida.
Els cupaires no van tenir temps per a pair els resultats, que ja s'anunciava una nova convocatòria electoral. La cita a les urnes per renovar el Congrés dels Diputats va obligar la formació anticapitalista a plantejar-se si pagava la pena seguir-hi, després d'haver aconseguit portar-hi dos diputats en la seva estrena el 2019. Les bases de la CUP van apostar per tornar a presentar-se amb el 61% dels vots en una consulta interna, demostrant així l'existència d'un gruix notable de militants que no valoraven positivament aquesta opció. I el temps els va acabar donant la raó, perquè els cupaires van acabar perdent 150.000 vots i els seus dos diputats a les generals del 2023, significant un nou revés contundent. En menys de dos mesos, les urnes havien sumit la formació en una indiferència i un desconcert pràcticament totals.
Una refundació inacabada
Per intentar revertir la tendència i espantar els fantasmes d'una possible desaparició, la CUP va reaccionar assumint els seus errors i encetant ràpidament un procés de refundació. El 'Procés de Garbí' arrencava després d'admetre que no s'havia fet una "bona lectura de la situació, del clima, de l’esgotament i del cansament" polític, i en conseqüència no s'havia estat "a l'altura". Per aquest motiu, s'instava la militància a "obrir un procés de debat estratègic profund del projecte de la unitat popular" i així reorganitzar els principis ideològics de l'esquerra independentista —sempre al voltant dels quatre pilars del socialisme, la independència, el feminisme i l'ecologisme—. L'operació no volia ser "un exercici de cosmètica" per maquillar les últimes desfetes electorals, sinó un veritable procés de reforma interna per retornar "una CUP actualitzada capaç d'entomar el futur".
L'operació va posar-se en marxa formalment a l'octubre, i tenia previst ser de llarga durada. Els membres del secretariat nacional tenien per encàrrec elaborar un primer document de refundació —basat en els resultats de diversos debats que van arrencar a principis d'aquest any— que passaria a discutir-se internament, per després culminar amb una Assemblea Nacional a mitjans del 2024. La idea era tenir preparada la nova CUP per enfrontar-se a unes eleccions catalanes que tot feia preveure que no se celebrarien fins al febrer del 2025. Això donava un marge còmode per donar a conèixer el nou projecte i encarar la cita amb les energies renovades. Però tot va saltar pels aires quan el desacord pels pressupostos va portar Pere Aragonès a anunciar un avançament electoral al març que agafava la CUP a contrapeu. Obligats a paralitzar el seu procés de refundació sense tenir-lo ni de bon tros enllestit, els anticapitalistes arriben al 12-M amb una certa desorientació inevitable, reconeguda fins i tot per la candidata Laia Estrada.
La CUP canvia el groc pel verd
Però això no els ha privat d'encarar la cita a les urnes amb optimisme. Els anticapitalistes han decidit aparcar les penúries i agafar el bou per les banyes. La independència torna a ser un dels principals al·licients per dipositar la papereta groga el 12 de maig, ja que, després d'una legislatura dominada per l'estancament del procés, la CUP vol convertir aquestes eleccions en una mena de plebiscit per a la independència, en què s'haurà de triar entre una política "dependent d'allò que digui l'estat" o emprendre "un nou rumb" cap a la sobirania. Això sí, la irrupció de l'expresident Carles Puigdemont —la cara més visible del referèndum de l'1 d'octubre— a la campanya com a candidat de Junts podria esgavellar els plans dels cupaires, ja que aquell gruix de l'electorat més propens a l'unilateralisme i el combat amb l'Estat podria decantar-se per a aquesta opció.
És per això que aquest cop la CUP vol potenciar un altre dels seus pilars: l'ecologisme. Precisament, el perfil verd és una de les principals cartes que vol jugar la CUP aquest 12-M. La candidata a la presidència és tarragonina, i s'ha destacat al Parlament per la seva oposició al macrocasino del Hard Rock, així com la seva lluita contra el complex petroquímic de Tarragona. Més enllà d'Estrada, el cap de llista per Lleida serà Bernat Lavaquiol, enginyer agrònom i forestal i portaveu de la plataforma 'Stop JJOO', que va tenir un paper destacat quan es parlava de portar els Jocs d'Hivern a Catalunya. La candidatura per Tarragona l'encapçalarà el geògraf i activista ecologista Sergi Saladié. I Dani Cornellà, president de la Comissió d'Acció Climàtica del Parlament i activista per la transició energètica, és el cap de llista per Girona.
Amb aquesta composició, la CUP aposta per portar al Parlament de Catalunya tot d’experts i activistes que prioritzen la defensa del territori i la lluita contra aquesta crisi climàtica. Precisament, Laia Estrada va assegurar en la seva roda de premsa de presentació com a candidata que "cal fer un canvi radical de model", referint-se a aquesta amenaça ecològica. "S'han d’aturar els macroprojectes, frenar la massificació turística, garantir drets bàsics per a tothom i tenir sobirania i independència per construir aquest canvi necessari", va reivindicar. El lema final de la seva presentació no va amagar l'objectiu de la formació: "Defensem la terra, sabem que un altre país possible i sortim a guanyar".
Objectiu: sobreviure i tenir la clau
Ara bé, malgrat l'optimisme que intenti externalitzar la CUP, la realitat és que l'objectiu electoral no és excessivament alt. La formació anticapitalista dona per impossible repetir els resultats de fa tres anys, i portes endins es proposa sobreviure i obtenir grup parlamentari propi. La majoria d'enquestes situen els cupaires com la formació que obtindrà menys representació, al voltant dels cinc escons. No seria una situació desconeguda per a la CUP, que ja ha viscut l'experiència de la modèstia —el 2012 va debutar amb tres escons, i el 2017 va quedar-se amb quatre—. En tot cas, malgrat una presència limitada al Parlament, els cupaires confien que l'independentisme pugui capgirar les previsions i rascar de nou la majoria absoluta. De ser així, per molt que els de Laia Estrada obtinguessin uns resultats decebedors, tornarien a tenir la clau d'un govern sobiranista, per quarta edició consecutiva. La pregunta que s'hauria de formular aleshores la formació seria la mateixa de sempre: paga la pena investir un govern de Junts i ERC?