La manera com ha esquivat el govern de Pedro Sánchez les acusacions de l'excomissari José Manuel Villarejo, lluny de posar llum a un tema d'extrema gravetat, fan més gran l'enorme esvoranc de falta de credibilitat en què s'ha sumit l'estat espanyol, que transita en un assumpte que acabarà adquirint dimensions internacionals ―el temps ho dirà― amb un pesat barril de pólvora lligat a la cintura. El mateix Villarejo, per segona vegada en 24 hores, va tirar més llenya al foc que crema del debat que ha obert amb les acusacions de vincular l'Estat amb els atemptats del 17 d'agost del 2017. Ho ha fet amb un envit en tota la regla: "Volen proves? Que vagin als meus arxius. Per què els han declarat secrets? Jo autoritzo que s'alliberin. Hem de pensar que la ciutadania no és menor d'edat i no es pot utilitzar la llei de secrets oficials, una llei franquista, obsoleta, de 1968, per amagar-ho tot".

La pilota torna així al govern espanyol que, cada dia que passi amb els arxius de Villarejo segellats i sense que puguin veure la llum de l'opinió pública, ampliarà l'ombra de dubte sobre el que va passar en aquell atemptat gihadista, que es va saldar amb 16 morts i 140 ferits. Cal, per tant, com un exercici democràtic absolutament necessari, que els famosos arxius de Villarejo vegin la llum. Perquè resulta del tot inversemblant pensar que l'expolicia deia la veritat quan desemmascarava la trama de corrupció de Joan Carles I; que també la deia quan se li donava credibilitat i El País titulava que "Les agendes de Villarejo confirmen l'operació il·legal per salvar el PP i Rajoy", i que igualment la deia quan el PSOE va emetre un comunicat del seu grup parlamentari al Congrés que va utilitzar com a munició i que estava titulat "Villarejo assegura que Rajoy estava al corrent de l'operació Kitchen, s'enviaven missatges i es van reunir diverses vegades"... i, en canvi, quan despulla l'Estat i el posa a la picota revelant la participació del CNI a l'atemptat del 17-A, és una invenció de l'excomissari.

L'estat espanyol i lògicament els diferents governs del PSOE i del PP han encimbellat l'excomissari jubilat al que és: un policia condecorat en innombrables ocasions per dur a terme serveis especials a l'Estat, la qual cosa li ha permès despatxar amb ministres i ser posseïdor de secrets que poden desestabilitzar des de la Corona al PSOE, el PP i les empreses. I que ara, acorralat pels que abans el protegien a les clavegueres policials, amenaça de descobrir el pastís. Aquest és Villarejo: un brivall que té massa coses delicades i secretes als seus discos durs, que òbviament disposa de material no confiscat encara per la policia o simplement copiat amb el qual poder fer xantatge a l'Estat.

És obvi que, a hores d'ara, amb el que ha declarat Villarejo en seu judicial, és impossible ocultar per més temps l'escàndol de les seves acusacions. Hi ha d'haver una exigència democràtica per saber la veritat i, si és necessari, recórrer a les instàncies europees. Perquè, mentre no se sàpiga, l'estat espanyol quedarà llastat per unes acusacions que són gravíssimes i que es proven d'amagar en uns arxius declarats secrets. No hauria de portar aquesta motxilla un govern que s'autoproclama el més progressista de la història, ni tampoc una formació com Unidas Podemos, que va sorgir per regenerar la vida pública a Espanya.

Però tampoc no hauria de portar aquesta càrrega cap dels partits independentistes catalans que per acció o per omissió protegeixen el silenci del govern espanyol. Obrim els arxius de Villarejo de bat a bat i caigui qui caigui. Perquè la política són accions i no declaracions ―per molt que agradi sortir als mitjans a ses senyories― i la sospita que no se sap tota la veritat del que va succeir en aquell atemptat que va deixar 16 cadàvers a Barcelona i Cambrils no pot tenir còmplices. Ni per activa, ni per passiva.