Als països seriosos, aquells que es fan respectar al món, la política exterior no va a cops de volant, es discuteix als parlaments respectius i es mira de moure's en els marges dels interessos polítics, estratègics, econòmics i també humanitaris. Es fa, a més, amb diplomàcia, ja que no es pot pretendre, que el que es demana als altres països en qualsevol conflicte, un no s'ho apliqui a ell mateix. És evident que molt de tot això li falta sovint al govern de Pedro Sánchez, com ja es va observar en el canvi brusc de posició respecte del Sàhara Occidental, que va acabar de cop i volta amb una política de dècades, i encara no sabem realment quin en va ser el motiu, més enllà d'abandonar la voluntat d'independència d'un poble. No es van prioritzar, precisament, els interessos humanitaris.

El viatge de Pedro Sánchez a Israel, Palestina i Egipte en ple conflicte ha estat tot menys un èxit

El viatge de Pedro Sánchez a Israel, Palestina i Egipte en ple conflicte, després de l'atemptat terrorista de Hamàs del passat mes d'octubre, creuant la Franja de Gaza, i que es va saldar amb la matança de civils israelians més gran de l'època recent, amb més de 1.400 persones mortes i altres 240 segrestades, ha estat tot menys un èxit. No ha estat un triomf diplomàtic, ja que les relacions d'Espanya amb Israel es troben en el seu punt més baix, amb Israel que ha cridat l'ambaixador entre amenaces de ruptura de relacions. Tampoc no ho serà econòmic, ja que hi haurà un retrocés, després que l'any passat es marqués un rècord d'exportacions amb 2.170 milions, davant unes importacions de poc més de 1.000 milions. I veurem quines conseqüències hi pot haver en matèria de cooperació antiterrorista, en la qual Israel ha estat un aliat important d'Espanya.

Sánchez no feia el viatge només com a president del govern espanyol, sinó com a president de torn de la Unió Europea, la qual cosa afegia un plus d'exigència, responsabilitat i de necessari consens. Perquè el moment escollit, una invitació de Netanyahu a Tel-Aviv, per a unes declaracions tan polèmiques com el reconeixement unilateral de l'estat palestí, si la UE no ho acorda col·legiadament, i altres dures crítiques al govern israelià, era evident que provocaria una crisi diplomàtica amb Espanya. Tot i que el Congrés dels Diputats no ha tingut cap debat sobre el tema, les actuals majories no atorguen una preeminència a les posicions del Gobierno, ja que Junts, i segurament el PNB, no comparteixen la posició amb l'executiu espanyol sobre aquesta qüestió i mantenen una postura més propera a Israel.

En el pla europeu, Alemanya és l'estat més proisraelià, mentre Espanya és a l'extrem contrari. Al mig, hi ha molts matisos i això fa que el suport de la Unió Europea als dos estats sigui més un eslògan que un objectiu polític dels 27. A més, no es pot oblidar l'enorme influència en la zona dels Estats Units, clarament alineats històricament amb Israel, una posició que, evidentment, no canviarà. De fet, el conflicte israelianopalestí és, a la pràctica, una qüestió de política domèstica per a l'administració Biden, igual que per a totes les anteriors. I així van passant els anys, els presidents, les propostes de pau i la situació, lluny de millorar, empitjora.