Que set dels vuit ultradretans condemnats per l'assalt a la llibreria Blanquerna de la Generalitat, a Madrid, ja disposin del tercer grau i un d'ells l'hagi obtingut quan encara no es complia un mes de l'ingrés en un centre penitenciari no té cap explicació. I la que té, que tots podeu imaginar o sospitar, és tan immoral que costa de creure que la justícia sigui tan ideològicament parcial. Esclar que hi ha nombrosos exemples a Catalunya en què la situació ha estat radicalment a la inversa, sense anar més lluny, el que els va costar als presos independentistes aconseguir el tercer grau i la rapidesa amb què el Tribunal Suprem fins i tot va arribar a revocar-lo.

Realment, el dels ultradretans que van assaltar la llibreria Blanquerna és un cas de manual que només s'explica des del primer moment per raons ideològiques. Parlem d'uns fets ocorreguts el setembre del 2013 i que després de nombroses tortuositats ―amb una instrucció del Tribunal Constitucional que va obligar el Suprem a tornar a redactar la sentència, fent suprimir l'agreujant per discriminació ideològica― va obtenir sentència ferma del TS el juliol de l'any 2020. Així, set anys havien transcorregut des que aquells energúmens van entrar de manera violenta al recinte de la llibreria i centre cultural per alterar i impedir la celebració de l'11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, que s'estava duent a terme.

Però no va acabar tot allà. La sentència ferma del Suprem es va anar esquivant amb tràmits judicials diversos i la condemna va quedar en gairebé tres anys de presó per desordres públics. Va haver de passar bastant més d'un any perquè els ultres comencessin a ingressar a presó i l'últim d'ells, Pedro Chaparro, màxim responsable del partit neonazi Democracia Nacional, que ho va fer a mitjans de març, ja ha rebut també el tercer grau. Aquest règim penitenciari els permet que només vagin a dormir a la presó de diumenge a dijous i la resta del temps, inclòs el cap de setmana, estiguin en llibertat.

Encara que ja sabem des de fa molt temps que la justícia a Espanya no és igual per a tothom i els líders independentistes i 3.000 represaliats més ho coneixen directament, no s'hauria d'acceptar sense cap denúncia aquest tipus de situacions. No perquè suposi un tracte diferent cap als independentistes catalans, sinó perquè el que es pot acabar desprenent de com han anat aquests gairebé nou anys del cas Blanquerna és que la ultradreta ha jugat aquesta batalla judicial amb les cartes marcades. Sabent que, en última instància, ja trobaria refugi al llarg del procés judicial. I això és greu i preocupant. Com no ha de créixer Vox si el terreny està més que adobat i l'Espanya en blanc i negre acaba tenint els principals ressorts de l'Estat!