Era el 16 d'octubre de 2017 ben entrada la nit quan Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ingressaven a la presó madrilenya de Soto del Real per ordre de la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, que havia acordat una hora abans la presó preventiva i sense fiança sota l'acusació de sedició. Gairebé ningú no pensava aquell dia que l'Estat espanyol es regirés amb tal força davant d'un relat que no s'aguantava per enlloc i que les ànsies de revenja contra el moviment independentista català fossin tan enormes. Va arribar després el judici al Tribunal Suprem contra els Jordis i la resta de líders del Govern i la presidenta del Parlament i les sentències condemnatòries. L'escarment necessari perquè no torni a succeir, es deia als passadissos judicials i polítics gairebé sense cap pudor. Se'n compleixen tres anys aquest divendres i Cuixart i Sánchez segueixen a presó enmig d'un règim penitenciari que no respecta ni les pròpies normes comparatives amb altres presos amb condemnes similars. Sempre la vara de mesurar més dura per a aquells que van decidir plantar cara i posar-se al capdavant del moviment independentista i encapçalar el desafiament més important al qual s'ha enfrontat l'Estat espanyol en diverses dècades.

Per més que de vegades les notícies del seu pelegrinatge carcerari manquin del glamur d'altres informacions i l'atropellat món de la Covid-19, i la crisi econòmica dominin, lògicament, bona part de la preocupació de la societat, és necessari que siguin recordats i que la injustícia comesa contra ells no caigui en l'oblit. Perquè darrere de paraules buides i de cap avenç per part del govern socialista i de Podemos, l'únic constatable és que la repressió continua campant al seu aire i que més de 2.800 persones tenen algun plet amb la justícia com a conseqüència d'aquelles frenètiques setmanes. I que la causa general contra l'independentisme continua ben viva. Com s'entén sinó la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, el tercer consecutiu, per part de la justícia espanyola? Pedro Sánchez i Pablo Iglesias desperten ara de la llarga migdiada democràtica en què s'han submergit quan els perseguits eren dirigents o militants independentistes i han passat a ser ells l'objectiu en la primera línia. Però què es creien, que el poder atorgat seria només per intentar eliminar l'independentisme? Com es pot ser tan rematadament ingenu!

Fa tres anys encara no s'havien mostrat amb la claredat que es perceben ara les costures esfilagarsades d'un estat en franca descomposició. Només fa falta una mirada panoràmica o estar atents a la premsa internacional per comprovar l'imparable declivi d'aquests tres anys. A Espanya se li qüestiona tot: des de la qualitat de la seva democràcia fins a la seva actuació amb la Covid-19; des de la incompetència per abordar la crisi econòmica al desig de controlar la justícia; des de les extradicions dels líders independentistes a Brussel·les, el Regne Unit o Suïssa fins a la incomprensible presó dels Jordis i la resta de dirigents a la presó.

Aquest divendres, el Consell General del Poder Judicial feia pública una enquesta en la qual s'assegura que el judici del procés ha reforçat la imatge de la justícia a Espanya i a Europa. A Espanya és probable però a Europa és meridianament segur que no. Però darrere d'aquest titular hi ha una dada mínimament positiva: el percentatge que així ho pensa és del 59%. Molt alt, certament, però en un col·lectiu tan corporatiu també hi ha, inferiors en nombre, que no ho veuen així. Els mitjans de Madrid fan molt mal perquè s'obri pas una informació més ponderada i veraç.