L'advocat penalista madrileny Gonzalo Boye es troba, des de fa unes hores, a l'ull d'huracà informatiu perquè l'Audiència Nacional ha ordenat l'escorcoll del seu domicili particular i del seu despatx. Des de fa dos anys, Boye no és un advocat qualsevol per a l'estat espanyol, ja que porta la defensa, entre d'altres, del president a l'exili, Carles Puigdemont, i s'ha convertit en un veritable maldecap, ja que les seves victòries judicials han estat importants i tant la justícia belga com l'alemanya han deixat a les beceroles la posició de l'Audiència Nacional i del Suprem en el tema de les euroordres contra els exiliats. S'hi suma una activitat pública molt intensa i una presència als mitjans que molesta enormement el deep state per la seva contundència i les seves acusacions. No val la pena especular gaire sobre els motius d'aquests escorcolls: costa no pensar que l'important no són les raons judicials que es donin, sinó intentar mirar d'esquerdar la seva credibilitat i qüestionar la seva actuació com a advocat en un moment crucial de la carpeta belga de l'expresident.

El moment triat, per tant, tampoc no és innocent: falta una setmana i un dia perquè Carles Puigdemont hagi de comparèixer davant de la justícia belga en el primer dels tràmits de la nova euroordre cursada per Pablo Llarena en la qual demanava la seva detenció immediata. El paper de Boye, com a advocat personal de Puigdemont, no és menor aquests dies i tot el que sigui treure'l del carril de la defensa del president exiliat és benvingut. A més, la setmana passada, el jutge belga encarregat del cas ja va descartar aquesta possibilitat i el va deixar en llibertat sense fiança, només amb l'obligació de comunicar el seu domicili, viatges i activitats. Molt poc per al que l'estat espanyol espera. Es va produir, a més d'una primera victòria judicial, una situació delicada per a la justícia i la policia espanyola: va desconèixer durant moltes hores que s'havia personat a les dependències judicials de Brussel·les una vegada l'euroordre, ja traduïda a un dels dos idiomes oficials, el francès i el neerlandès, o també a l'anglès, havia arribat a la capital comunitària. Aquell mateix dia, dijous, Pedro Sánchez era al Consell d'Europa a uns centenars de metres de Puigdemont i desconeixia tot el que estava passant. A trenc d'alba de divendres, la policia espanyola ho va saber, la justícia poca estona després i la Moncloa més tard. Quan la vida política de divendres estava començant, es va difondre, i, a mig matí, Puigdemont ja era al carrer fent declaracions.

Les casualitats, a la vida succeeixen; en política, gairebé mai. De la mateixa manera que hi havia un cronograma al Tribunal Suprem per jutjar els presos polítics, hi ha un altre cronograma de les diferents fases d'instal·lació del discurs de la violència i el terrorisme a Catalunya i de responsabilitzar el Govern català de tot això. S'ha denominat la plantilla basca, ja que moltes de les accions de l'Estat són idèntiques, però el que passa és que a Catalunya el moviment independentista és de matriu pacífica, els seus dirigents polítics també ho són i els presos polítics jutjats i acusats, també. Com ja es va poder comprovar l'octubre de fa dos anys, la repressió no té una única cara. Ara, amb el cas Boye, el salt és important encara que només sigui per la seva condició de lletrat. Certament, va passar al País Basc amb els advocats d'ETA, però és que el relat de l'Estat a Catalunya no aguanta el més mínim qüestionament.

El frame de la repressió, l'ordre i Franco per intentar remuntar en unes eleccions en les quals el PP cada vegada està més a prop i Vox és molt lluny d'enfonsar-se. Un camí que és un disbarat, del tot equivocat, i qui sap si li acabarà costant a Pedro Sánchez la victòria el 10-N. Perquè en això estan pensant: en el dia la victòria.