La decisió de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana d'acceptar diputats prestats del PSC i de Sumar, respectivament, per poder disposar de grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats ha causat un enorme debat a les files independentistes, sobretot a través dels seus simpatitzants a les xarxes socials. És normal que s'hagi produït aquesta controvèrsia, molt més quan aquest tipus de coses, que parlamentàriament solen ser normals a les Corts espanyoles i d'una certa cortesia política, s'han portat amb un enorme secretisme, més en el cas de Junts.

Hauria estat més fàcil explicar-ho des del primer moment en què es va tancar la negociació per a la Mesa del Congrés dels Diputats amb el PSOE i Sumar i reconèixer que, a més de poder parlar en català al Congrés dels Diputats i que el govern espanyol demanés el reconeixement oficial del català a les institucions europees, s'havia acordat que hi hauria diputats prestats per reunir els requisits i formar un grup parlamentari. I sí, hi ha molts avantatges si es té grup, també d'econòmics. Negar-ho és una mentida, un punt infantil que no du enlloc. Com també és cert que els diputats prestats tornen immediatament al seu partit originari i que al grup només hi ha els parlamentaris d'Esquerra, a un, i de Junts, a l'altre.

Però també hi ha raons polítiques, ja que l'impacte del que acabis declarant o fent al Congrés en el dia a dia té un valor diferent tant a la tribuna d'oradors com a la presència a les diferents comissions parlamentàries, inclosa la que es crearà sobre l'atemptat de les Rambles de Barcelona o la que es tornarà a constituir sobre l'espionatge polític. L'article 74 del Reglament estableix l'enorme diferència a l'hora de defensar la teva posició política en els plens si tens grup parlamentari o no en tens, i el 28 estipula que el Congrés posarà a disposició dels GP locals i mitjans materials suficients i els assignarà —amb càrrec al seu pressupost— una subvenció fixa idèntica per a tots i una altra de variable segons el nombre de diputats de cadascun.

Però essent les raons polítiques prou importants per acordar amb el PSC o Sumar un grup parlamentari, hi ha un impacte important a les arques de Junts i Esquerra. Molt més significatiu, donada la seva situació econòmica, al partit de Borràs i Turull, que entrarien en greus dificultats sense el grup parlamentari i el que suposa. Però tot això s'ha d'explicar, igual que cal fer pedagogia sobre que ningú no és tan idiota per negociar un grup parlamentari a canvi d'una investidura, ja que són situacions completament diferents. No t'has de fer transparent, cal explicar-se i no amagar-se, sobretot perquè es ve d'on es ve.

Igual que al Senat, on les opcions de tenir grup parlamentari per a Junts —no per a ERC, que el té amb Bildu sense cap mena de problema— són enormement més difícils. Té 3 senadors i en calen 10. Per assolir-los, s'hi han agregat els 2 de Coalició Canària i el del BNG, amb la qual cosa s'arriba a 6. Els altres quatre, els aporta el PSOE. Aquí no acaba el problema, ja que ha d'aprovar-ho la Mesa de la Cambra Alta, que gràcies a la seva majoria absoluta controla el PP, que hauria de dir que no. Però, ja ho veurem, perquè Feijóo vol parlar amb Junts de la seva investidura, en unes converses aparentment impossibles. Però no és la millor manera de mirar de convèncer algú, etzibar-li una puntada de peu a la boca. Qui sap si aquesta carambola també li sortirà bé a Junts, i és que estar en condicions de decantar majories també té aquestes coses.