Per més explicacions jurídiques que es donin, costa molt d'entendre que el jutge del Vendrell hagi prorrogat sis mesos més la investigació del denominat cas Montoro, iniciada fa vuit anys per aclarir la implicació de l'exministre d'Hisenda del Partit Popular, Cristóbal Montoro, al costat de 27 persones més, en una suposada xarxa de tràfic d'influències amb una patronal del sector del gas. A Espanya han passat i continuen passant massa coses als jutjats perquè considerem el termini de vuit anys més una nova pròrroga un temps prudencial. És normal que l'opinió pública, quan veu aquestes coses i compara amb altres situacions, pugui arribar a pensar que un altre gall cantaria si no hi hagués pel mig Montoro, aquell tèrbol ministre d'Hisenda de veu aflautada en una època nefasta per a la política i que va ser l'inductor de situacions extremes que encara vivim, com la creació del Fons de Liquidació Autonòmic (FLA), que, en definitiva, va ser el més semblant a l'estafa del tocomocho, l'estafa de carrer basada en un bitllet de loteria fals.
En aquest cas, el FLA era una estafa més sofisticada, però una estafa, al cap i a la fi. L'Estat et plomava amb un finançament injust, tu (Generalitat) no podies fer front als pagaments, et prestaven uns diners a canvi d'agafar el control dels teus comptes públics i, per acabar-ho d'adobar, et cobrava interessos pel préstec. Com a estafa, realment està ben pensada i ha durat tant que encara la continuem pagant, i ara, generosament, se'ns diu, deu anys després, que se'ns condonarà una part del deute de la Generalitat amb el FLA. I tècnicament és així; una altra cosa són les causes en què es va produir i que expliquen que el sistema de finançament autonòmic vigent dati del 2009 i que el compromís de renovació quinquennal tingui un retard de més de 12 anys. Ara, però aquest és un altre debat, el Ministeri d'Hisenda va presentar el gener d'aquest any una nova proposta de reforma del model davant del Consell de Política Fiscal i Financera, la qual continua en debat polític sense una aprovació definitiva.
El cas Montoro avança a pas de tortuga? Hi ha una dada que ho confirma i que no és discutible: vuit anys d'instrucció i encara no s'ha pres declaració al principal investigat
Però tornem a Montoro i la lentitud amb què avança el cas. Avança a pas de tortuga? Hi ha una dada que ho confirma i que no és discutible: vuit anys d'instrucció i encara no s'ha pres declaració al principal investigat, Cristóbal Montoro. La mateixa interlocutòria de pròrroga reconeix que encara han de declarar 17 investigats, entre els quals l'exministre. Quatre apunts a peu de pàgina que reforcen aquesta línia: la investigació va començar l'any 2018; el sumari va romandre set anys sota secret de sumari i, una vegada aixecat aquest secret, el procediment ha continuat avançant amb una lentitud exasperant; el 2026, vuit anys després, encara no ha acabat la fase d'instrucció i el jutge acaba de concedir una altra pròrroga de sis mesos perquè diu que hi ha diligències essencials pendents. No només això, sinó que, malgrat la nova pròrroga, des de l'aixecament del secret amb prou feines consta que s'hagin practicat noves diligències rellevants. Fins i tot s'ha arribat a publicar que continuaven pendents recursos presentats mesos abans i que encara no s'havia assenyalat cap data per a les declaracions.
El mateix jutge s'ha defensat assenyalant que s'han presentat desenes d'escrits i recursos, una circumstància que ha dificultat la tramitació i que ha impedit fins i tot fixar les declaracions d'alguns investigats. Però tot això costa que sigui creïble i, molt menys, entenedor per a l'opinió pública. I si entremig hi ha implicada una persona pública tan rellevant com l'exministre Montoro, l'exigència d'una celeritat més gran és obligada, perquè hi ha casos que generen una alarma social i aquest n'és un. El fet que rebi un tractament mediàtic més suau que altres casos que afecten les files socialistes ja crida l'atenció per si mateix. La justícia decidirà si és innocent o culpable, però a més d'una sentència justa, ha de fer-se dins el termini i en la forma escaient perquè també s'hi apliqui justícia. El contrari només fa sospitar que hi ha dos tipus de tractes, en funció de qui sigui la persona jutjada, i això no acaba sent bo per als tribunals.