Madrid, 8 de desembre de 1922. Fa 104 anys. El nou govern liberal, presidit per Manuel Garcia Prieto i amb Niceto Alcalá-Zamora com a ministre de Guerra, encarregava a l'empresari basc Horacio Echevarrieta —un dels homes més rics de l'Estat espanyol i amic personal d'Alfons XIII— la missió de negociar el rescat dels 4.600 soldats de lleva i oficials espanyols, supervivents de la desfeta d'Annual (22 de juliol de 1921) i presoners de l'exèrcit d'Abd al-Karim. El nou govern de Garcia Prieto esmenava la plana a l'anterior executiu del conservador Maura, que s'havia negat a negociar un rescat, argumentant que els presoners espanyols no es compraven, sinó que havien de ser alliberats amb l'honor i amb les armes. Amb un altre bany de sang.
Qui era Horacio Echevarrieta?
La influència d'Echevarrieta al Rif era tan potent i efectiva que el seu amic Alfons XIII no va dubtar a proposar-lo com a comissionat (naturalment, cobrant els honoraris corresponents) en la missió de negociar el rescat dels 4.600 presoners espanyols. És a dir, per posar fi a la humiliació espanyola d'Annual. La importància d'aquella missió es posa en relleu quan sabem que Echevarrieta va ser autoritzat a fixar una quantitat pels rescats amb càrrec als Fons Reservats de l'Estat. I quan sabem que va lliurar quatre milions de pessetes a Abd al-Karim (l'equivalent actual a uns dotze milions d'euros) en monedes de plata sense cap rebut acreditatiu. Únicament partint de la confiança que es professaven mútuament. Certament sospitós.
Per què Echevarrieta era tan influent al Rif?
La investigació historiogràfica situa Echevarrieta en una posició discreta però decisiva en el tràfic que proveïa d'armament la rebel·lió d'Abd al-Karim. Poc abans i a la conclusió de la I Guerra Mundial (1918), Echevarrieta havia creat una indústria armamentista a Cadis que subministrava, il·legalment, armament al derrotat Estat alemany, que no tenia autorització de les potències guanyadores del conflicte per rearmar-se. Les armes que arribaven a l'exèrcit d'Abd al-Karim venien en bona part del mercat negre alemany, i des de la fàbrica fins a les mans dels guerrers de les "cabiles" dibuixaven una curiosa ruta que començava a Cadis, passava pel País Basc i per Alemanya, i acabava al Rif.
Per què el govern espanyol confia en un contrabandista com Echevarrieta?
Echevarrieta és la figura que personifica aquella colossal trama de corrupció. Amb independència del seu grau d'implicació, que d'acord amb els fets devia ser enorme, l'amic d'Alfons XIII i comissionat del govern espanyol es revela com un negociant astut i sense escrúpols, perfectament capaç de culminar amb èxit aquella missió. A més, Echevarrieta era dels que "no posen tots els ous al mateix cistell". Amic íntim del monarca, molt ben relacionat amb l'oligarquia bancària i funcionarial de Madrid i amb les elits polítiques dels partits dinàstics (liberals i conservadors), seria, també, padrí polític... oh, sorpresa!!!, d'Indalecio Prieto, l'estrella emergent del PSOE i futur ministre d'Hisenda del primer govern de la II República (1931).
L'Informe Picasso
L'Informe Picasso, encarregat després de la desfeta espanyola d'Annual (1921) per Luis de Marichalar —ministre de Guerra del govern conservador de Maura i besavi del contemporani Froilán Marichalar—, i anomenat així pel seu redactor, el general Juan Picasso González, era una bomba que amenaçava el nucli del poder espanyol. I va ser enterrat en un calaix. Mai no va arribar a les Corts. Ocult pels governs de torn (1921-1923), pel règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930/31), pel de la II República (1931-1939), i pel de la dictadura nacionalcatòlica de Franco (1939-1975/78), l'Informe Picasso és un dels elements més representatius de la cultura política de l'Espanya atàvica i eterna concebuda al servei dels "amos del cortijo".
La revolta d'Abd al-Karim, la fi del règim dinàstic de 1874
Per silenciar aquell informe, els àrbitres de la trama van imposar unes servituds que pagarien els beneficiaris més exposats. I això explicaria el cop d'estat de Primo de Rivera (setembre, 1923), perpetrat amb una facilitat esbalaïdora i amb l'entusiàstica col·laboració d'Alfons XIII, que precipitaria la fi del règim de 1874 i la dels decrèpits partits dinàstics que s'havien alternat en el poder durant mig segle. En canvi, altres van cobrar per col·laborar amb aquella "omertà". I això podria explicar per què el PSOE va ser —amb el seu sindicat UGT— les úniques organitzacions de tradició democràtica que, molt sospitosament, no tan sols mai no van ser perseguides per la dictadura, sinó que a més van participar en el seu aparell de govern.
Horacio Echevarrieta, Indalecio Prieto... i el president Macià
Passats deu anys, i amb el règim monàrquic i dictatorial mort i a punt de sepeli (abril, 1931), l'astut Echevarrieta es proclamaria republicà, i amb un claríssim interès, empentaria el seu fillol polític al poder. Indalecio Prieto (PSOE) es convertiria en ministre d'Hisenda del primer govern de la II República (abril – desembre, 1931), i des de la talaia del poder, ordiria una maniobra d'estat que provocaria la fallida del Banc de Reus, la principal entitat financera catalana, la pedra a la sabata del padrí banquer Echevarrieta, i la institució que el president Macià i els seus propietaris (els banquers Fàbregas i Recasens) havien destinat a convertir en el banc nacional de Catalunya. En la "clau del calaix" dels diners dels catalans.
Quines conseqüències es van derivar de la rebel·lió d'Abd al-Karim?
La darrera fase de la Guerra d'Àfrica (1924-1927) viuria el seu moment culminant amb el desembarcament espanyol d'Alhucemas (8 de setembre de 1925). Fins a la conclusió del conflicte (juliol, 1927), l'exèrcit espanyol empraria mètodes d'una brutalitat extrema. Per exemple, l'aviació espanyola convertiria la població en objectiu i bombardejaria amb gas mostassa els pobles —sobretot durant la celebració dels mercats setmanals— i els camps de conreu i els rius —per enverinar la cadena d'alimentació—. O, per exemple, Franco i Millán-Astray —fundadors de la legió— posarien en pràctica una brutal estratègia de guerra psicològica consistent a arrasar petits pobles, executar presoners o exhibir els caps tallats dels rivals morts en combat.
I quines altres conseqüències?
La brutalitat en aquell conflicte no era exclusiva dels espanyols. Durant dècades, els supervivents d'Annual explicarien que, en aquell batalla (13.000 morts espanyols) els rifenys es van llançar a la cacera dels soldats ferits espanyols i els van rematar amputant-los els genitals. Era una macabra burla a la testosterona espanyola, elevada a la categoria de virtut pels mateixos oficials de l'exèrcit espanyol. Passades dècades, aquests supervivents explicaven que tenien, encara, clavats a la ment els crits desesperats d'aquells soldats abandonats i moribunds, que clamaven "madre, madre", o "mare, mare" – perquè en aquella matança hi havia molts nois —soldats de lleva— catalans, valencians i mallorquins.
El Rif, l'ou de la serp
Però la pitjor conseqüència d'aquella crisi seria la formació d'una generació d'oficials de l'exèrcit que, forjats en aquell brutal escenari, nou anys més tard (1936) perpetrarien un cop d'estat que provocaria una Guerra Civil que se saldaria amb centenars de milers de morts. La darrera fase de la Guerra del Rif (1924-1927) reuniria una sèrie de factors que il·lustren a la perfecció l'evolució dels posteriors conflictes espanyols: l'aparició d'una generació d'oficials d'ideologia nacionalista espanyola —anomenats "africanistes"— que al Rif es pensaven cridats a rentar la humiliació espanyola a Cuba (1898), i que a la Guerra Civil (1936) es pensaven cridats a restaurar l'Espanya imperial dels Reis Catòlics i de la Monja Alférez.
La lliçó de la història
L'eix format per Alfons XIII, Güell, Romanones i els banquers de Madrid, per la corrupció que uniria les fàbriques d'armament, els contrabandistes andalusos, i la part més podrida de l'aparell colonial espanyol al Rif, per conservadors, liberals, Primo de Rivera, el PSOE i la UGT, per Franco, Millán-Astray i els "africanistes", i per Echevarrieta i Prieto, formaria un còctel letal que marcaria la història del segle XX espanyol. La pregunta que, inevitablement, apareix en escena és: que oculten les tapes de les clavegueres de Ceuta? Per què el poder espanyol —en massa— s'hi ha assegut al damunt per a impedir que saltin? Què passarà quan saltin i la columna eruptiva mostri el que s'hi ocultava? Tic, tac, tic, tac. El rellotge de Deulofeu.