El passat divendres, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va superar un rècord de la política del país transalpí en assolir els 1.413 dies consecutius al poder i convertir-se en el govern més longeu de la República Italiana des del 1946. En un país on hi ha hagut des de la postguerra 68 governs la durada mitjana dels quals no ha superat els 14 mesos, bé perquè van col·lapsar entre els seus socis o bé entre els seus membres, Meloni ha aportat una estabilitat que només s'havia aconseguit abans amb Silvio Berlusconi, el líder de la dreta i magnat dels mitjans de comunicació, que fins ara conservava el rècord des del 2005.
La fórmula Meloni, que ha virat des de la dreta extrema a una dreta molt més tolerada i fins i tot ben vista per Brussel·les, ha desarmat, fins avui, els partits de centreesquerra o d'esquerres, molt més dividits a les urnes que el vot de la dreta. En els gairebé quatre anys de govern de Meloni, el seu balanç és simplement d'aprovat, si descomptem l'actiu que suposa l'estabilitat política. Presenta indicadors macroeconòmics i d'ocupació molt favorables, però les seves reformes polítiques romanen encallades. Així, ha augmentat l'ocupació en un milió de treballadors des del 2022 i ha aconseguit disminuir la taxa d'atur des del 8,1% al 5,7%, un dels nivells més baixos en dècades. Va heretar un dèficit del 8,9% del PIB i, després d'una fèrria disciplina fiscal, el va estabilitzar en un 3,1% el 2025. El mateix ha succeït amb la inflació.
En els gairebé quatre anys de govern de Meloni, el seu balanç és simplement d'aprovat, si descomptem l'actiu que suposa l'estabilitat política
El seu taló d'Aquil·les és el creixement del PIB, que enguany s'espera que sigui del 0,6%, molt per sota de la mitjana de l'eurozona, amb una forta caiguda de la producció industrial. El deute públic és molt alt (138%) i els salaris no han recuperat el seu poder adquisitiu davant la inflació. Les promeses de baixades fiscals han acabat quedant en això, en promeses, i en aquests moments a Itàlia la pressió fiscal està en el 43,1%, la més elevada en una dècada. En immigració, les arribades de ciutadans irregulars per mar a Itàlia van caure un 60% el 2024 mitjançant pactes amb tercers països, que les han estabilitzat. En resum, amb aquestes polítiques ha estabilitzat una popularitat d'un 35%-37% de percentatge positiu; s'ha allunyat uns deu punts de quan va arribar al càrrec.
Encara que soni estrany vist des d'aquí, el seu principal problema electoral és l'aparició d'un partit a la seva dreta, Futuro Nazionale, que l'acusa d'haver-se estovat. Al capdavant hi ha l'exgeneral prorús Roberto Vannacci, que al febrer va abandonar la Lega de Matteo Salvini i que en aquest temps ha aconseguit situar el seu partit per davant dels dos socis de Meloni, Lega i Forza Italia. El seu programa és molt més dur en immigració i preveu una sèrie de perilloses retallades pel que fa als drets de les minories, proposant un retorn a un model social ultraconservador. Algunes enquestes ja li atorguen el 12% del vot i això està provocant un debat no gaire diferent del d'altres països: esperar a veure què passa o avançar les eleccions a la primavera, impedint la consolidació del partit, i qui sap si fent-les coincidir amb les municipals, on els partits tradicionals estan més forts.