"Què passa amb Manel que no treuen disc?". L'altre dia vaig quedar amb un amic. Ens vam trobar per Glòries, que, entre les obres sagradafamilianes de la rotonda, la Meridiana col·lapsada de cotxes, fum i soroll, el centre comercial amb botigues i restaurants distòpics i el 22@ amb aquells edificis a l'estil d'un Nova York de basar de tot a euro, és una de les pitjors zones de Barcelona per trobar-te amb un amic. Dèiem de fer una birra, però com no trobàvem cap bar mínimament decent, ni indecent, com dos homes grans (o dos adolescents) amb res a fer i tot el temps del món per avorrir-se, vam acabar asseguts en un banc d'una plaça encimentada. I així, sense coses per dir-nos (perquè ja ens ho diem tot per whatsapp) i tot per explicar, o tot el contrari, vam començar a xerrar. Aquell disc, aquell llibre, aquell concert, aquella sèrie, aquella pel·lícula, aquell grup. AQUELL GRUP. I de sobte la pregunta: "Escolta, Uri, què passa amb Manel que no treuen disc?", em va deixar anar. I aleshores em van entrar totes les pors... I si Manel s'han separat i encara no ho han fet oficial?.

El nòvio de Benvolgut

El primer que vaig pensar és com s'ho diria a l'Íria. Perquè a l'Íria, la meva parella, per molt que li hagi fet escoltar fins a l'esgotament la discografia sencera de Ferran Palau i el El Petit de Cal Eril i l'hi hagi intentat convèncer que a partir de Bon dia Els Pets és una grandíssima banda de pop; Manel és l'únic grup català que realment li agrada. Bé, Manel i La Iaia. Però La Iaia ja fa temps que es van separar (o no), i ja ho ha superat. Però Manel... A més, l'Íria està molt enamorada del Guillem Gisbert, i jo he de conviure amb aquest flirt com el nòvio de Benvolgut que quan es troben amb l'ex d'ella pel carrer es fa l'home seriós, esperant-se darrere dret, reivindicant-se com molt més elegant. Una batalla perduda, perquè ningú és més elegant que Guillem Gisbert, menys quan en els directes de Manel balla el Boomerang. I si Manel se separessin, com us ho explicaria a vosaltres? 

Ningú balla com Guillem Gisbert

Un grup referencial

Manel van publicar el seu primer disc, Els millors professors europeus, el 2008 (enguany farà 15 anys) convertint-se, automàticament, en la banda referencial del nou pop català: la generació postrockcatalà dels Mishima, Antònia Font, Els Amics de les Arts, Mazoni... Des d'aleshores han publicat àlbum nou cada dos o tres anys evidenciant amb cada disc, amb els seus molts encerts i pocs errors, una pulsió evolutiva i fam de creixement creatiu brutal: el sublim (probablement el seu millor treball) 10 milles per veure una bona armadura és del 2011, Atletes, baixin de l'escenari del 2013, Jo competeixo del 2016. L'últim, Per la bona gent del 2019. Ja han passat quatre anys (amb, això sí, l'EP L'amant malalta, de 2021 per mig), i no hi ha cap notícia que estiguin gravant. De fet, l'únic que sabem és que el seu bateria, Arnau Vallvé, cada vegada està més compromès amb la seva faceta com a productor, treballant amb artistes i grups com Ran Ran Ran, Boye o Triquell.  

Manel, esperem que ens puguem veure aviat

Vanessa, una abraçada molt gran

Joder, i si sí! I si Manel realment s'han separat i encara no ens ho han explicat. Potser ja estaria bé que fos així, perquè, malauradament, totes les coses que comencen, també acaben, diu la meva part més racional. L'altra em diu que és una puta merda. Perquè si Manel se separessin amb ells també acabaria alguna cosa de nosaltres, individualment i col·lectivament. Perquè, ara per ara, la nostra banda sonora vital es mou al tempo de Canvi de paradigmaLa serotoninaTeresa RampellLa cançó del soldadetAi, Dolors... És allò del pas del temps, del saber-nos finits, del no poder pensar en tot el que ens queda per gaudir perquè no tenim records del futur ni hem ballat totes les cançons que encara no s'han publicat. Manel s'han separat o potser no. No ho sé. No és una informació. És una por. Potser, com tots, només necessiten un temps. Els esperem. I si no, vindran altres Manels. Perquè, ens ho creiem o no, sempre acaben apareixent Manels que ens fa la vida més bonica. "Ei, Vanessa, si sents això, una abraçada molt gran".