Ernest Crusats va ser veu, guitarra i impuls creatiu de La Iaia, banda fonamental d'aquella generació de grups sorgits a mitjans de la primera dècada del nou mil·lenni que vam anomenar nou pop català (col·lectiu en què també vam encabir noms com Antònia Font, Manel, Mishima, Mazoni...). Cinc anys després de la publicació del seu últim disc, Tornar a ser u, Crusats reapareix en solitari amb La font gelada. Un àlbum de debut sense companyia senzill en les formes, catártico en l'esperit. Deu cançons, mitja hora d'una bellesa tan nua que gairebé esgarrapa. Un disc melangiós perfecte per escoltar un matí de diumenge de tardor com avui. El trobàvem a faltar.

Sents vertigen?
Me'n va fer en algun moment, al principi de començar aquesta aventura en solitari. No havia anat mai per lliure i em preguntava si seria capaç de fer jo sol el que em venia de gust. Ara, però, ja no. Un cop havent passat el procés i havent-ho fet, és tot el contrari, em sento amb més força. 

No havia anat mai per lliure i em preguntava si seria capaç de fer jo sol el que em venia de gust

Quan va ser que vas decidir seguir en solitari?
El 2019, quan vam acabar la gira de l'últim disc de La Iaia, Tornar a ser u. Sempre havia tingut el cuquet d'anar pel meu compte, però aleshores va ser quan vaig començar-ho a visualitzar. Tot i així, encara hi ha moments que em costa entendre que estic en aquesta fase perquè és una cosa ben nova per a mi. 

Va ser complicada, la ruptura?
A mi el que em va costar va ser entendre que estava començant un projecte personal sota el meu nom: Ernest Crusats. Una etapa nova en què vaig haver de decodificar emocionalment que estava iniciant un capítol fent un disc en solitari. 

Ernest Crusats  cadira / Foto: Montse Giralt
El cantant de La Iaia Ernest Crusats debuta en solitari / Foto: Montse Giralt

De fet, La font gelada és un disc que transmet aquesta sensació de retrobar-se, d'estar en aquell moment en què una cosa acaba i comença una de nova. 
Ummmmm... La font gelada, que és el concepte que estructura el treball, no deixa de ser un lloc que estava contingut, glaçat i, no se sap ben bé per què, ha començar a brollar. Això segurament té a veure amb reiniciar alguna cosa. Aquesta lectura té molt sentit. 

Em va costar entendre que estava començant un projecte personal sota el meu nom

Existeix, físicament, aquesta font gelada. 
No. El concepte, de fet, cada vegada m'interessa més. La font gelada, com a tal, en el món... físic, no existeix. És un espai al qual només s'hi pot accedir a través de la música. M'agrada pensar que podem fer una excursió cap a la font gelada a través de les cançons del disc i dels concerts.

És un disc molt senzill, que té el just i necessari.
Era la meva voluntat expressa: les cançons havien d'estar centrades en la lletra i les melodies. No volia donar-li un vestit excessiu. Volia centrar-me en l'esquelet central, en contraposició a molta de la música que m'arriba últimament, que la sento molt farcida, estèticament, però alhora molt superficial.  

Et sents perdut, alié a les tendències actuals?
Agradablement perdut. Per fer aquest disc, no teníem referents molt marcats, ni intentàvem sonar ni copiar ningú.

La font gelada és un espai al qual només s'hi pot accedir a través de la música

Al full promocional et situen entre Pau Riba i Sufjan Stevens.
Fantàstic! (riures). Sí que puc dir que fent el disc no pensava en el Sufjan Stevens, ni tampoc amb el Pau Riba. Tot i que els dos són ultrareferents. A vegades sí que vols sonar a algú molt concret. Fins i tot, hi hagut vegades que a algunes cançons les he titulat provisionalment amb noms de grups. 'Wilco', 'Eels'...

No ha estat així en aquest disc?
En aquest disc no he posat cap nom de grup com títol provisional. Sí que en la seva primera versió, a 'La font gelada' l'anomenava 'Country', per com sonava. Va ser a l'estudi que li vam donar la forma definitiva, ja allunyada del country. 

Ernest Crusats  plantes / Foto: Montse Giralt
La font gelada és el primer disc en solitari d'Ernest Crusats plantes / Foto: Montse Giralt

Si miréssim el teu perfil d'Spotify, què descobrirem, què escoltes, últimament?
Aquest any, molt probablement, Big Thief i l'Adrianne Lenker, la seva cantant, en solitari, s'han dut el premi als més escoltats. Miro de mantenir-me al dia. Tot i que penso que mantenir-se al dia també és escoltar els vells discs dels Beatles. Però sí, cada cop escolto més música i cada cop m'interessen més grups. Cada cop tinc més referents. Però en aquest disc, insisteixo, simplement he intentat fer el meu camí. Un fet a què dono molt valor. 

En aquest disc simplement he intentat fer el meu camí

Tenir una veu pròpia.
Sí. I si alguna cançó em recordava a alguna cosa que ja havia escoltat abans, per a mi perdia tot el sentit. L'abandonava. 

Has descartat moltes cançons?
No. En el procés de creació, vaig escrivint. Hi ha idees que perduren, perquè les identifico com a vàlides. Les que no, les descarto. Tot i que de vegades, m'obsessiono i segueixo insistint, fins que me n'adono que no hi ha res a fer. 

Frustra?
No. No ho visc com una frustració, prefereixo quedar-me amb les idees de què sí que acaben sorgint cançons. I les que no entren en el sac no les considero ni cançons. Potser són preescalfaments per arribar a les bones, que són aquelles que per a mi tenen un sentit, un interès i una raó de ser. Les cançons han de tenir una màgia. Fer per fer, ja no faig res. 

Les cançons han de tenir una màgia. Fer per fer, ja no faig res

Quan saps que una cançó està acabada?
Són intangibles. Hi ha cançons en què veus clar que ja has acabat, que ja no cal tocar res més. I si les toques més, les malmetràs. D'altres, en canvi, et demanen més hores. A vegades, això ho acabes aconseguint a l'estudi: entres amb una cançó que no està del tot enllestida i allà acabes d'arrodonir-la. 

Aquí és on entraria la figura del productor, no?
Sí. Per a mi és importantíssim. Més jo, que treballo les cançons ben sol. És quan les confrontes amb una altra persona a qui respectes pel seu criteri, que el que et pugui dir pot ajudar a modular l'opinió que tens sobre les teves cançons. 

En el teu cas, aquesta figura ha estat Jordi Matas. 
Sí. I tenim una anècdota que és ben paradigmàtica d'això que estic dient. El single del disc, 'Porta oberta', va ser l'últim tema que vam gravar. Era una idea que tenia mig perduda en una carpeta a l'ordinador. Recordo que estàvem a l'estudi escoltant algunes de les idees en què estava treballant i me'n vaig anar cap aquesta cançó. Sabia que tenia alguna cosa especial, però ni de bon tros era candidata a entrar en el disc. Finalment, gràcies a la intuïció del Jordi, ha estat el single. 

Per què ell com a còmplice?
És una persona que admiro. A més, per aquest disc volia un guitarrista, i en Jordi, a més de ser un súper productor, és un guitarrista extraordinari. Volia gravar el disc tocant en directe, era la persona indicada per fer-ho. Volia donar-li protagonisme com a productor, pero també com a intèrpret. 

En Jordi, per la seva feina amb en Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, és el gran guru del pop metafísic, però a La font gelada, tot i percebre's certes pulsions metafísiques, ha deixat fluir tota la teva personalitat. 
La intenció era fer un disc genuí. Fer un camí plegats que no haguéssim recorregut, ni ell ni jo, prèviament. 

Parlàvem de la importància de les lletres, i aquest, certament, és un disc gairebé poètic. 
Les lletres és la part del procés a què he dedicat més estona. Tot i que mirava de crear al mateix temps música i lletra. Si no sorgien en paral·lel... Anteriorment, ja havia intentat treballar primer la melodia i després la lletra, però així corres el risc que tinguis una bona melodia però que la lletra sembli impostada. A La font gelada volia que tot sonés natural. Que res resultés artificial.  

Aquest és un projecte en què vinc treballant de fa temps. Un disc que tinc molt apamat. Ara necessito començar a tenir feedbacks de com el veu i el sent la gent

Vas tocar el disc en directe per primera vegada al Mercat de Música Viva de Vic. Jugant a casa, devia ser una nit especial. 
Va ser especial, clar. Aquest és un projecte en què vinc treballant de fa temps. Un disc que tinc molt apamat. Ara necessito començar a veure feedbacks de com el veu i sent la gent. Amb només un concert, quan el públic encara no coneix les cançons, és molt complicat.

Quina és la primera persona a qui ensenyes les cançons?
Depén. Algunes les va escoltar un persona en particular. També tinc algun amic íntim que a vegades m'ajuda a repassar les lletres. Però aquesta vegada el gran gruix de les cançons les va escoltar per primera vegada en Jordi Matas. Tot i que no és un procés que comparteixi gaire. En aquesta sentit soc força solitari. 

Aquest és un disc que he escrit per a mi

Com és el moment en què ensenyes una cançó a la persona a qui va dedicada, a qui tenies en ment quan la vas escriure?
Sincerament, no sé què dir-te. Tot i que sí puc afirmar que aquest és un disc que he escrit per a mi. 

Ara que has publicat el disc, ja no és teu, és de tothom. Et costa abandonar les cançons?
No. Necessito que les cançons deixin de ser meves i compartir-les amb altres persones. Ara que ja estan publicades, exacte, són tan meves com vostres. 

Ernest Crusats  escala pati / Foto: Montse Giralt
Ernest Crusats, torna a ser ell / Foto: Montse Giralt

Quan ha estat l'última vegada que has escoltat el disc?
Ja em costa escoltar-lo. Estic una mica saturat. Però justament ahir vaig estar escoltant-lo. Em van arribar unes imatges que vam estar enregistrant aquest estiu amb una càmera de súper 8. Volem que sigui un videoclip, però vull trobar la cançó que millor encaixi amb les imatges. 

Les cançons les vas escriure el 2019. Encara et sents identificat amb l'Ernest que les va compondre?
Més que sentir-me identificat amb aquestes cançons, em sento a gust. A nivell emocional, però, ja no estic en el mateix punt en què estava aleshores. I és agradable adonar-se que emotivament ja no soc la mateixa persona que va escriure aquestes cançons. Això vol dir que he evolucionat. 

Necessito que les cançons deixin de ser meves i compartir-les amb altres persones

Créixer com a persona, d'això va el disc. 
Mola que aquest sigui el feeling que et transmet el disc. 

I els discos de La Iaia, els continues escoltant?
A vegades em poso alguna cançó... Sempre que em poso discos de La Iaia penso que no ho fèiem malament (riures). M'agrada el que escolto. Em sento molt a gust amb el meu passat amb el grup.