"No m'agraden gaire les ocasions especials, però aquest és un concert diferent". Ferran Palau actua aquest vespre a la sala Paral·lel 62 (si no teniu entrada, afanyeu-vos, queden poques), i encara que no li agradi, serà una ocasió especial. Després de cinc anys d'activitat frenètica en què no ha deixat de girar pel nostre país presentant alguns dels millors discos publicats a casa nostra els darrers anys: la triada Blanc, Kevin i Parc és indiscutiblement sublim, el nostre catedràtic en pop metafísic s'acomiada temporalment dels escenaris. Serà el tancament d'una etapa. Serà l'inici d'un nou capítol en la seva trajectòria. No sabem, no sap quan tornarà, però ens promet que ho farà. I això ja ens reconforta. "No m'agrada que es creïn expectatives, estic més còmode en la normalitat absoluta. Aquests concerts no m'entusiasmen per la sensació de nervis i neguiteig que em creen, però estarà molt guai. Espero poder-ho gaudir".
No és un adeu per sempre, tan sols un adeu per un instant, oi?
Ni tan sols és un adeu. És una pausa, com faria qualsevol altre artista. Passa que jo he trigat més a decidir-me a fer-la.
Els teus darrers cinc anys han estat d'una activitat frenètica.
Estava acostumat a anar amb la pastanaga davant. He anat empalmant concerts i discos sense parar. Paro perquè ara el que m'interessa és provocar alguna cosa nova. Una idea a què vaig donant-li voltes des de la publicació del meu últim disc, Joia, que és un àlbum amb què he volgut tancar una etapa. Fa temps que tinc clar que cal oxigenar el projecte. Per mi, però també per a la gent que em segueix. Les coses tenen cicles. No volia que la meva pel·lícula estigués eternament en cartellera.
Paro perquè ara el que m'interessa és provocar alguna cosa nova
Contràriament a la gran majoria de companys de gremi, a tu la pandèmia, pel format del teu directe, per tots els discos que has publicat aquests darrers anys, no et va perjudicar. Més aviat, tot el contrari.
No em puc queixar gens. He tocat tot el que he volgut i més. És increïble que en un país tan petitó com el nostre, hagi pogut fer tants concerts. Podria seguir tocant i segurament no m'aniria malament, però crec que m'anirà millor si faig aquesta aturada.
No seria honest continuar tocant?
Necessitem marcar-nos noves fites. Fer músiques noves. Explorar nous terrenys. Refer el nostre repertori per tenir aquesta sensació de novetat. Quan fa tants anys que toques les mateixes cançons una vegada i una altra, pots cansar-te, nosaltres i el públic.
Renovar idees.
Em ve molt de gust posar-me a treballar en un disc nou i gravar-lo sense estar de gira. Aïllar-me mentalment i no fer res més que música i a veure què surt.
Joia, ja ho has dit, era l'avançament d'aquest final. Un disc estrany perquè era com el retorn al so dels teus inicis en solitari. L'avançament del final d'alguna cosa o l'inici d'una altra (que en realitat és el mateix perquè quan tanques una etapa, inevitablement, comences una de nova).
És un disc estrany, cert. Un disc molt auster. Són cançons que tenia allà i que tampoc sabia molt bé què fer amb elles perquè no tenien cabuda en el so dels meus darrers discos. I sí, Joia també ha estat un disc per començar de cap i de nou. I això no vol dir renegar de res del que he fet aquests darrers anys. Ni reinventar-me per fer una cosa diferent pel simple fet de fer una cosa diferent. De cap manera.
No hi ha res que em faci més feliç que pensar que he aportat alguna cosa a una escena i un país
En aquests darrers cinc anys, també t'has convertit en allò que anomenem un artista de culte. Només cal escoltar iCat FM un matí per adonar-se de la influència que estàs tenint en la nostra escena musical actual.
Sí, escolto moltes coses que em recorden al que faig jo. Però d'aquí a ser un artista de culte... Crec que falta certa perspectiva de temps per valorar la meva obra. Ara passen tantes coses tot el temps i totes, aparentment, tan rellevants, importants i històriques... Sembla que tot sigui transcendental, però cal aquesta perspectiva. Tant de bo que en el futur es valorin els meus discos, però ja veurem. No hi ha res que em faci més feliç que pensar que he aportat alguna cosa a una escena i un país.
T'agrada reconèixer-te en les cançons dels altres?
(Riu) No ho sé, una mica sí i una mica no. És una barreja de sentiments i sensacions. Però en general sí que m'agrada, sobretot quan són bandes o artistes més joves que jo.
De fet, a diferència de molts dels teus companys generacionals, tu no només has mantingut la teva base de seguidors sinó que has sabut arribar a gent molt jove.
Aquest era un fet que m'ha preocupat durant anys: si jo em faig gran, i el meu públic es fa gran, i tenen fills, i deixen d'anar a concerts... Sempre he tingut al cap mon pare explicant-me que el Jaume Sisa, i molts d'altres noms de la seva generació ho havien hagut de deixar durant un temps perquè no tenien públic. Una escena que es va fer molt gran fins que va arribar un moment en què es van trobar que no tenien feina. Això sempre m'ha preocupat. Però veure que arribo a gent molt més jove, i a gent molt més gran, també, m'ha tranquil·litzat, perquè em sento a la flor de la meva creativitat. A veure si soc capaç de prolongar-ho en el temps. Tampoc m'he proposat mai fer música especialment per a la gent jove, perquè el resultat seria extremadament patètic.
Produir i treballar amb gent molt més jove, com la Carlota Flâneur, l'Iris Deco, la Maria Hein, els B1n0 t'ha ajudat a aproximar-te a la seva generació?
No crec que tingui res a veure. Les produccions que faig per a altres artistes és gairebé un somni de fan. Poder incidir en la música d'una artista que t'agrada molt, és una fantasia. M'encanta colar-me en nous grups i espais de treball i veure què surt de tot allò. És molt excitant. Però, tot i que tampoc tinc en ment fer una gran carrera com a productor, si sorgeixen oportunitats, m'hi llançaré.
Estàs treballant en cap producció nova?
Probablement faré la producció del nou disc de la Maria Hein, però vull centrar-me en el meu pròxim disc.
Vull tornar a sentir aquesta sensació d'innocència creant música
Ja tens material?
Fa un temps que vinc escrivint coses. Passa que aquesta vegada són, sobretot, idees sense tancar. Tinc plantejaments de cançons que es podrien nodrir prenent diferents camins. La idea és canviar el sistema de gravació amb què hem fet els últims discos amb el Jordi (Matas, el seu guitarrista i productor) i el Joan (Pons, el seu bateria i líder del projecte El Petit de Cal Eril). La idea és anar quedant per anar tocant les cançons i que aquestes vagin prenent forma. Un sistema molt més similar al que vam seguir quan vam gravar Santa Ferida o Blanc, uns anys en què no tenia tants concerts i les gravacions s'allargaven molt més. Vull tornar a sentir aquesta sensació d'innocència creant música.
No t'agraden les ocasions especials, però imagino que aquesta nit hi haurà sorpreses.
Doncs no moltes (riu). La Louise (Sansom, la seva parella i cap del seu segell discogràfic, Hidden Track Records) m'insistia a preparar sorpreses per aquest concert, però és que a mi... les ocasions especials... (riu). Tocar a Barcelona ja és un fet especial. I a partir d'aquí, el que tinc ganes és de fer un concert normal acompanyat del meu públic. Hi haurà algun convidat, farem una mica de Joia, tocarem algun tema més antic que fa temps que no tocàvem, però ja està.