Ho vaig saber pel Pep. Jo estava a Riba-roja d'Ebre, que aquest cap de setmana eren festes. I aleshores vaig rebre el seu whats: "S'HA MORT EL VINCENÇ PAGÈS JORDÀ", així, en majúscules, emfatitzant, en un entorn comunicatiu en el qual és molt complicat matisar l'emotivitat del contingut, la pèrdua d'un dels nostres favorits. Va ser com un cop de puny a traïció a la boca de l'estómac, d'aquells que t'agafen amb la guàrdia baixa i et deixen sense alè durant segons que semblen minuts que semblen dies. I aleshores la cerca a Internet buscant respostes. Putu càncer. I aleshores anar a la barra del ball i fer-ne una pel millor jugador de whist de tots els temps.
Un llibre total
Al Vicenç (em permetreu la cordialitat?), el vaig descobrir a L'hora del lector, un programa, meravellós, de literatura que emetien al Canal 33, presentat i dirigit per l'Emili Manzano, amb una nòmina de col·laboradors que incloïa noms com Xavier Antich, Víctor Amela, Javier Pérez Andjuar, Marina Espasa... i, clar, l'entranyable Ramon Colomna i el seu inquietant alterego, el Doctor Tornasol. El programa el devíem mirar el Pep i jo i tres freaks més amb què compartiríem aquesta estranya malaltia que és la passió per la lectura. Va durar quatre temporades, el programa. Em sembla un petit-gran miracle.
Va ser l'11 de desembre de 2009. En Manzano va començar el programa parlant de la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà, Els jugadors de whist. D'entre els molts elogis que li van caure, al Pagès Jordà, em vaig quedar amb el que li va dedicar l'Amela. El de la Contra, un home a què aleshores pagava la pena escoltar, va dir que era un llibre total. No vaig necessitar més per anar l'endemà a la llibreria i comprar-me'l. Sí, era un llibre total. Més que llegir-lo el vaig devorar. Des d'aleshores, la meva llista de prioritats vitals han estat:
3. Tenir un programa de ràdio i presentar-lo com ho fa Miqui Puig amb el seu 'Pista de fusta'
2. Ballar com Guillem Gisbert dels Manel cada vegada que toquen en directe 'Boomerang'
1. Escriure com Vicenç Pagès Jordà
Biografia oficialista
Ara i aquí em tocaria explicar-vos que Vicenç Pagès Jordà, Premi Nacional de Cultura 2014, va néixer a Figueres el 1963 (joder, Vicenç, per què has fotut el camp tan aviat!!!???) per convertir-se amb els anys en un dels grans reformuladors i innovadors de la literatura catalana. Un creador de mirada inquieta que intentava eixamplar els límits de l'escriptura en el nostre idioma amb cadascuna de les seves obres. Les biografies oficialistes diuen que va guanyar la Biennal de Barcelona el 1989, reconeixement de què sorgiria la primera referència de la seva obra bibliogràfica, el recull de contes Cercles d'infinites combinacions. Després, un catàleg tan llarg com eclèctic com extraordinari. Busqueu, llegiu i devoreu títols com El món d'Horaci (Empúries, 1995), Carta a la reina d'Anglaterra (Empúries, 1997), Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998), La felicitat no és completa (Edicions 62, 2003), Dies de frontera (Proa, 2014), La música i nosaltres (Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, 2017), Memòria vintage: del primer home a la Lluna a Pulp Fiction (Empúries, 2020). I amb aquests, dues obres que haurien de ser matèria obligada a escoles, instituts, universitats, llars d'infants i residències d'avis: Els jugadors de whist (Empúries, 2009) i Robinson (Proa, 2017). Diuen que aquest novembre tenia a punt una novetat: Kennedyana, personal radiografia de la família Kennedy. Veurà la llum, en català i castellà, a través de l'editorial Navona.
Un mal jugador de whist
La vida és curiosa, capriciosa i a vegades molt cabrona. Al Vicenç el vaig entrevistar no menys de cinc vegades, però no el vaig arribar a conèixer mai en persona. Atabalat amb les classes que impartia a la universitat, les col·laboracions de crítica literària que feia per a diversos mitjans, els llibres... sempre les acabàvem fent per telèfon o mail. La primera vegada va ser el 2011, l'any que em vaig suïcidar periodísticament amb un projecte d'entrevistes anomenat 365 dies 365 entrevistes. Mai he tingut tants elogis com aleshores, mai he patit tant econòmicament com aquell any. Deu anys després, tot i que va ser per correu electrònic, quan em pregunten quines són les millors entrevistes que vaig fer durant aquella aventura inviable, la resposta sempre és la mateixa:
1. Quim Monzó
2. Víctor Valdés / Santi Santamaria
3. Vicenç Pagès Jordà
Més enllà de contactar amb ell per entrevistar-lo, de tant en tant el molestava i li preguntava per quin creia que era el millor llibre de Foster Wallace o el millor disc de The Clash. Pitjor encara, l'enviava projectes de novel·les que han acabat arraconades en calaixos i discs durs. Sempre em va encoratjar a continuar escrivint tot i ser evident que no era més que un mal jugador de whist.