David Carabén
Barcelona, 1971
Ordenat i aventurer 
Cantant i avatar de Mishima

-La música és un art estrictament temporal. No la pots congelar.  La música quan es para és silenci, desapareix. No obstant això, quan t’agrada una banda o una música desenvolupes una relació amb elles com si fossin gairebé de llocs, d’espais de l’ànima. Et porten a un racó del teu ésser o esperit i allà et retrobes

-Benaurats siguin els que no necessiten informar-se o viure molt, els que no són molt inquiets i no necessiten obtenir respostes ara mateix. Jo sí que m’hi trobo bé, buscant respostes i proposant maneres d’explicar el problema o la pregunta. Com les cançons que fem amb Mishima, que tenen més preguntes que respostes.

-La mentida és un lubricant social molt comú, és una cosa que necessitem per funcionar, però que de tant en tant també ens decep i en som víctimes. Un dels primers instruments de socialització és la mentida. En el món de l’espectacle és la suspensió de credibilitat. Per gaudir de la vida t’has de deixar enganyar.

-No sé d'on sorgeixen les idees. Sempre he confiat molt en la distracció i el badar. Sortir del poble, de la ciutat, de les muralles i anar al bosc. Allà és on trobes les teves pors. Trobar-te en un lloc que et fa por però és fèrtil. Quan estàs més enllà del que tu domines és on surten les noves idees. Per convocar aquests boscos t’has de deixar guiar més per l’instint que no pas per l’autoconsciència limitadora.

David Carabén 2   Pere Francesch  ACN
Mishima acaben de publicar el seu nou disc, L'aigua clara.  Pere Francesch ACN

-Quan puges a l’escenari projectes la millor versió de tu mateix. I et vesteixes millor i intentes estar en forma i ficar la veu que trobes que serà més seductora o que interpretarà millor aquell tema. A mi m'agradaria ser el paio que canta a Mishima. Jo no soc ell, però voldria ser-ho. El cantant de Mishima és un avatar meu.

-La millor cançó que he escrit? Em va a èpoques. En algun moment penso que és una i després canvio. Però ‘Por de mi’ o ‘Sé que ets tu’ són cançons de les quals estic molt orgullós.

-Un dia vam tocar a la Diagonal de Barcelona i van venir 1.500 persones (perquè tocava Antònia Font). L’endemà tocàvem a Torroella de Montgrí i no hi havia ningú. Jo aquesta sensació de no poder arribar a tothom no l’he tingut mai perquè Mishima no ha arribat mai a tothom

-Els membres de Mishima hem treballat molts anys en un projecte que era com una quimera i hem vist com a poc a poc s’ha fet realitat una part d'aquest somni. La relació que estableixes amb els companys de banda és molt peculiar: som íntims amics, però fora del grup cadascú té els seus amics. És necessari desconnectar els uns dels altres. 

-En una cultura com la nostra, ser músic és saber que viuràs en la incertesa. En el nostre cas, has de fer moltes cançons que estiguin bé durant molts anys per poder tirar endavant.