A Palerm (regne de Sicília), 2 de febrer de 1392, fa 633 anys, es casaven la reina Maria de Sicília (vint-i-nou anys), rebesneta —per banda paterna— dels reis Pere II de Catalunya-Aragó i Constança I de Sicília —els conqueridors de l’illa amb els almogàvers (1282)— i neta del rei Pere III de Catalunya-Aragó —per banda materna—, amb l’infant Martí —anomenat el Jove— (divuit anys), fill de Martí (germà petit del rei Joan I i futur rei Martí I) i net, també, del rei Pere III. Maria i Martí, cosins germans i ara esposos, incorporarien definitivament el regne de Sicília —vinculat al Casal de Barcelona des de feia 110 anys (1282)— a l’edifici polític catalanoaragonès. Però per què les cancelleries de Barcelona i de Palerm van transformar el model originari (dues corones - dos parents) per un de nou (dues corones - una testa)?
L’origen de la reina Maria de Sicília
Per a donar resposta a la qüestió resulta imprescindible conèixer la història de la reina i el paper que hi va jugar. Maria, nascuda el 1363 —en plena crisi general pels efectes de la pesta negra—, va perdre la mare —Constança d’Aragó— durant el part i el pare —el rei Frederic III— pocs anys després. El 28 de juliol de 1377, amb catorze anys i com a única descendent del difunt monarca, era coronada reina de Sicília. Tot seguit, els estaments del poder sicilià nomenarien una regència —fins a la majoria d’edat de la reina— formada per quatre vicaris que serien l’origen del conflicte: els funcionaris reials Artal d’Alagó i Guillem de Peralta (aragonesos radicats a Sicília), Francesco Ventimiglia (genovès establert a Sicília) i Manfredi Chiaramonti (l’únic sicilià de la terna i cap d’una família oposada políticament als reis sicilians del Casal de Barcelona).
La trama vicarial
Jaume I, a mitjans del segle XIII, havia proclamat que “Catalunya era el millor regne d’Hispània”, entenent Hispània com el conjunt dels seus dominis a la península Ibèrica. I, poc després, el seu fill, Pere el Gran (l’espòs de Constança Hohenstaufen), es referiria al conjunt dels seus dominis com la Hereditas Catalanensis (l’herència catalana). I no estaven equivocats, si més no en el paper que jugava Catalunya com a motor de la corona i com a protagonista de l’expansió marítima. Un segle llarg després, a Sicília, i durant la minoria de Maria, els dos vicaris aragonesos de la regència trairien el seu rei natural —Pere III de Catalunya-Aragó— i, secretament, negociarien i pactarien el matrimoni de la reina siciliana amb Gian Galeazzo Visconti, duc independent de Milà. Sicília estava a punt de ser separada de l’òrbita política i familiar del Casal de Barcelona.
El “segrest” de Maria
La cancelleria de Barcelona va tenir coneixement de la trama ordida pels vicaris de la regència a través d’un espia a la cort de Palerm: Guillem Ramon de Montcada (un alt funcionari sicilià d’origen català). Tot seguit, el rei Pere III va avarar un estol que interceptaria i destruiria les naus del cofoi nuvi milanès i impediria la seva arribada a Palerm (Pisa, 1377). No obstant això, aquell “avís a navegants” —i mai més ben dit— no va aturar els vicaris de la regència, que iniciarien negociacions amb altres candidats. El rei Pere III desballestaria definitivament la trama vicarial quan va ordenar a Montcada “segrestar” Maria i conduir-la al palau reial d’Augusta —a l’est de l’illa—, on seria protegida per almogàvers catalans (1380). Després va ser trasllada a Càller, a l’illa catalana de Sardenya (1382), i posteriorment a Barcelona (1384).
El prometatge de Maria
Quan Maria va arribar a Barcelona, va passar a residir al palau reial del seu avi, el rei Pere III (1384). Tenia vint-i-un anys, i a partir d’aquell moment, la cancelleria barcelonina valoraria els possibles candidats amb qui casar la reina siciliana. Els fills mascles de Pere III (Joan i Martí, oncles de Maria) ja estaven casats. I el rei només tenia un net mascle: Martí (deu anys), fill de Martí i nebot de Joan, que seria l’escollit. Pere III comptava que el seu hereu Joan —futur Joan I— no tindria fills mascles (com així acabaria sent) i que el tron passaria a Martí —futur Martí I l’Humà— (com així, també, acabaria sent), o, fins i tot, directament a Martí el Jove —el promès de Maria. D’aquesta forma, les cancelleries de Barcelona i de Palerm superaven la fórmula “dues corones - dos parents” i Sicília quedaria definitivament incorporada a l’edifici polític catalanoaragonès.
La restauració de Maria al tron de Palerm
El que succeiria tot seguit seria una repetició del que havia passat un segle abans, amb l’assassinat i la usurpació de Manfred I (1266) i la conquesta catalana de Pere i Constança (1282). Quan Martí el Jove —el promès de Maria— assoleix la majoria d’edat, els nuvis són casats (1392) i el rei Joan I (l’avi Pere ja era mort) avara un gran estol per a conduir la reial parella al tron de Palerm i restaurar la legitimitat. Des del “segrest” de Maria (1380), Sicília havia estat governada per la terna vicarial, però, el 1392, Alagó, Peralta i Ventimiglia ja eren morts, i Chiaramonte governava despòticament des del seu palau de Kalsa (que curiosament més endavant seria la residència dels virreis i dels inquisidors hispànics). El 3 de març de 1392 —després de dotze anys de govern il·legítim— Maria i Martí s’asseien al tron de Palerm, al vell Palau dels Normands.
Martí, rei de Sicília
Martí es va asseure al tron de Palerm com a uxor regis (marit de la reina), però, com era costum a l’època, la seva condició de gènere li permetria prendre el comandament de l’exèrcit sicilià. I aquest detall no és una qüestió sense importància, Maria i Martí només van tenir un fill —Pere (Palerm, 1398)— que va morir prematurament, i, el 1401, moria Maria, als trenta-set anys i a causa de la pesta. Martí quedava vidu i sense cap plançó de la reina i, en aquell moment, va fer valer la seva condició de cap militar del regne i es va fer coronar rei de Sicília, en solitari. Mentrestant, a Barcelona ja s’havien complert els càlculs de Pere III: el seu hereu i successor Joan havia mort sense descendència masculina i el seu altre fill —Martí I, anomenat l’Humà—, pare de Martí, flamant rei de Sicília, ja s’asseia al tron de Barcelona.
Per què es volien concentrar les dues corones?
Pere III de Catalunya-Aragó va ser un rei autoritari, és el que els historiadors moderns anomenen un monarca preabsolutista. Pere III seria el rei de la plenitud de l’Imperi militar i comercial català a la Mediterrània, però, sobretot, seria un monarca del seu temps, que contemplava la decadència del règim feudal i que empentava per a provocar el seu enderroc. Pere III s’enfrontaria als estaments nobiliaris valencià i aragonès i els derrotaria (Guerra de la Unió, 1347-1348), que es resistien al progressiu desequilibri de forces de l’eix Corona-Noblesa-Església (el dibuix clàssic del règim feudal) en benefici, naturalment, de l’estament reial. L’objectiu de Pere III, com a rei preabsolutista, i el dels seus successors, sempre va ser la concentració de totes les corones del Casal de Barcelona (de la nissaga Bel·lònida) sobre una sola testa.