Barcelona, 1 de maig de 1844. Fa 179 anys. Els comerciants Josep Maria Serra i Muñoz, Josep Rafael Plandolit i Matamoros i Manuel Girona i Agrafel, obtenien autorització del govern del liberal de Luis González Bravo, per a la creació d’una entitat financera que seria anomenada Banc de Barcelona, el primer banc comercial i industrial de la història peninsular. A partir d’aquest fet, que es produiria en plena primera Revolució Industrial, Manuel Girona assoliria una extraordinària rellevància. El seu esperit emprenedor i la seva trajectòria exitosa, el convertirien en un personatge prestigiós que li permetria ser present en totes les grans iniciatives empresarials i polítiques de la seva època: banquer, industrial, constructor, mecenes, alcalde i president de la Cambra. L’home-orquestra de la Revolució Industrial catalana.
D’on venia Manuel Girona?
Poc després de la guerra de Successió (primer quart del segle XVIII) els besavis de Manuel Girona, havien creat una botiga tèxtil a Tàrrega que havia tingut molt èxit i que els havia facilitat l’ascens social. Ignasi, el pare de Manuel, ja era fruit d’una aliança matrimonial entre dues nissagues rellevants de comerciants locals de Tàrrega que, fent gala del seu poder econòmic, l’havien enviat a Barcelona a cursar estudis de comerç a la Casa de la Llotja i a concertar matrimoni. Primer amb Antonia Agrafel, amb qui tindria tres fills, i en quedar-se vidu, amb la germana de la difunta, Rita. Manuel Girona i Agrafel, nascut a Barcelona el 1817, era el primogènit de la parella formada per Ignasi Girona (Tàrrega, 1761 – Barcelona, 1867), comerciant, i Rita Agrafel (Barcelona, segle XIX), filla d’un rellotger suís establert a la capital catalana.
El Banc de Barcelona
Quan Manuel Girona (Barcelona, 1817 – 1905) i els seus socis van crear aquella entitat financera pionera, Catalunya vivia un gran procés de transformació econòmica i social: la primera Revolució Industrial. Però aquell formidable impuls no disposava d’un aparell financer de suport. Els únics bancs operatius (San Fernando, Isabel II i Cadis), que eren de titularitat pública, no tenien estructura per a donar resposta al repte industrial. Ni concedien préstecs, ni descomptaven lletres, ni negociaven pagarés. Les fàbriques catalanes havien de caure en mans d’usurers privats que les asfixiaven. I el Banc de Barcelona va néixer amb l’objectiu d’afavorir l’accés al crèdit de comerciants i d’industrials, d’oferir tipus d’interès raonables i, sobretot, de generalitzar l’ús dels comptes corrents bancaris.
El Canal d’Urgell
El Canal d’Urgell seria l’obra civil més important de la Catalunya del segle XIX. Després de dos segles llargs de projectes que es morien en un calaix de l’administració, el 1853, Manuel Girona, director de l’empresa constructora Girona Hermanos, Clavé y Compañia, assumia la construcció d’una xarxa hidràulica que canviaria, per sempre, la fesomia del territori. Entre 1853 i 1861, es va construir un canal principal de 144 quilòmetres de longitud, i canals i séquies secundàries que sumaven més de 200 quilòmetres de longitud. Aquella infraestructura gegantina convertiria un immens secà en la zona irrigada més extensa de Catalunya. El Canal d’Urgell trencaria les tendències demogràfica i econòmica negatives que collaven les terres de Lleida des de finals de l’edat mitjana, i transportaria el territori a la modernitat.
L’alcaldia
Després del cop d’estat del general Martínez-Campos (1873) que va posar fi a la Primera República Espanyola, els monàrquics van forçar el retorn dels Borbons. Però no en la persona d’Isabel II, que estava molt desprestigiada, sinó en la del seu fill i hereu Alfons XII. Manuel Girona, com a membre del monàrquic i pintoresc Partit Liberal-Conservador, d'Antonio Cánovas del Castillo, inventor del “turnismo” (el pacte de l’alternança liberals-conservadors que era la columna vertebral del fenomen del caciquisme), va ocupar l’alcaldia de Barcelona entre maig de 1876 i març de 1877. Un efímer mandat que l’alcalde Girona no desaprofitaria: amb l’alcalde Rius i Taulet (que el va precedir i el va succeir), posaria els fonaments de l’organització de l’Exposició Universal de 1888, el gran esdeveniment de la Barcelona del XIX.
La Companyia General de Tabacs de Filipines
El talent empresarial de Manuel Girona es posa de manifest quan, amb tan sols setze anys (1833), aconsegueix la representació per a Catalunya d’una fàbrica andalusa de canonades de plom, que eren una gran novetat per al negoci constructiu de l’època. Però, l’experiència empresarial que millor explica el seu perfil inversor és la seva participació en la Companyia General de Tabacs de Filipines. L’any 1881 es va associar amb un grup d’inversors (entre ells l’esclavista Antonio López) i van crear la Companyia de Tabacs, amb seu a Barcelona, que es dedicaria a la plantació i recol·lecció de tabac, i a la fabricació, exportació i comercialització de cigars. Més endavant, ampliaria la seva oferta amb els sabons, les fibres vegetals, el sucre i l’alcohol.
La Cambra de Comerç
L’any 1847, el govern liberal del general Narváez usurpava la font de finançament de la Junta de Comerç de Catalunya, institució creada el 1758 per a restaurar la institució del Consolat de Mar, fundat per l’estament mercantil de Barcelona el 1258 i liquidat pel règim borbònic el 1714. La Junta de Comerç, saquejada, havia perdut la seva xarxa d’ensenyaments tècnics, tan útils mentre Barcelona va tenir la Universitat segrestada (1714-1834), i havia perdut la seva seu: la Casa de la Llotja. L’any 1886, Manuel Girona va liderar la creació de la Cambra de Comerç de Barcelona, que es declarava hereva del Consolat de Mar i de la Junta de Comerç. Va ser el seu primer president (1886-1901) i va recuperar la seu històrica de la Casa de la Llotja.