He llegit la darrera novel·la d’en Xavier Bosch per trobar respostes. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Diagonal Manhattan (Columna) va ser un matí, mentre em dutxava tot escoltant la ràdio. Vaig pensar que anunciar una novel·la per la ràdio, al nostre país i amb el nostre sistema literari, era un senyal inequívoc que el llibre en qüestió no podia tenir gaire valor literari. “Un llibre per ser venut” sempre parteix d’un lloc pervers. Malgrat tot, que en Xavier Bosch sempre sigui entre els autors més venuts –bo i fabricant llibres per ser entre els més venuts– no deixa de descol·locar-me. Hi ha d’haver alguna cosa més que una brutal campanya de màrqueting al darrere, que hi és, per explicar l’èxit de Bosch any rere any. És un èxit simptomàtic d’una dinàmica present i dominant al sistema literari català. Per això he triat el llibre d’en Xavier Bosch: perquè vull saber què explica de la literatura i del món literari català el seu èxit en xifres. I, sobretot, perquè vull esbrinar què expliquen aquestes xifres sobre les necessitats del país.
He triat el llibre d’en Xavier Bosch perquè vull saber què explica de la literatura i del món literari català el seu èxit en xifres. I, sobretot, perquè vull esbrinar què expliquen aquestes xifres sobre les necessitats del país
Literatura sense viatge transformador
Diagonal Manhattan és una novel·la sense cap idea definida de fons. L’autor hi casa tot de dèries com un trencaclosques des de l’ambició que la novel·la hi farà prou per casar-ho. En una Barcelona dels anys vuitanta amarada de clixés, una agència de publicitat dirigida per Òscar Casas i Brauli Leveroni fa eslògans i diners. En Brauli Leveroni, un dels socis, fa un regal a la seva filla Edda: l’envia un any a l’agència de publicitat de la Bianca B. Miller, a Nova York, perquè s’endinsi en el que és el món laboral del seu pare. Els capítols transcorren o bé a la Diagonal de Barcelona, o bé a Manhattan, i aquesta alternança és el que dona títol al llibre. Cada capítol s’enceta amb una cita sobre el món publicitari que ho amara tot d’un to xavinorriguesc. “Cites sobre publicitat”, copiar i enganxar. No sé si m’explico. Tampoc cal ser una guilla per intuir que l’autor és fan de Mad Men, i que fer-ne una adaptació superficial és l’escenari per relligar-hi tot de temàtiques –sempre abordades des d’una òptica que sigui plaent al lector, amb una sensibilitat impostada– que li atorguin l’aparença de fondària.
Diagonal Manhattan és una novel·la sense cap idea definida de fons. L’autor hi casa tot de dèries com un trencaclosques des de l’ambició que la novel·la hi farà prou per casar-ho
En Brauli Leveroni és un Donald Draper de marca blanca, Barcelona és tal com la descriuria la personalitat més estereotipada de la Gauche Divine i Nova York és la Nova York que podria escriure qui ha vist Gossip Girl o Sex and the City sense haver-hi estat mai, ni tan sols sense haver parlat amb algú que hi viu. Tot és pla. Els personatges tenen una caracterització escassa i mancada de subjectivitat que els impossibilita tenir cap mena d’arc evolutiu mentre avança la novel·la, i l’estil de Bosch acompanya aquesta manera de fer: sense res que suposi una dificultat, sense cap possibilitat que la novel·la requereixi una dimensió de concentració més o menys intensa. Trobar mots per descriure un estil d’escriptura és possiblement una de les tasques més enrevessades dels qui fem ressenyes, però amb Bosch la metàfora del Chat GPT hi funciona a la perfecció: si agaféssim tots els llibres que el país ha distingit amb els premis més ben dotats aquest any i li demanéssim a la intel·ligència artificial que escrivís una novel·la fent servir l’estil mitjà –de mitjana– de tots ells, sortiria Diagonal Manhattan. Escrivint sobre Cornèlius, l’almogàver (Columna), Borja Bagunyà explica a La Lectora que “és la mena de lectura que ja sabem llegir perquè ja l’hem llegida manta vegades i que produeix la mena d’efecte tebiot i anestesiant de les converses que ratifiquen punt per punt les opinions que ja teníem dels afers del món en el moment de posar-nos a parlar”. Funciona per Rahola i funciona per Bosch.
Tot és pla. Els personatges tenen una caracterització escassa i mancada de subjectivitat que els impossibilita tenir cap mena d’arc evolutiu mentre avança la novel·la, i l’estil de Bosch acompanya aquesta manera de fer: sense res que suposi una dificultat, sense cap possibilitat que la novel·la requereixi una dimensió de concentració més o menys intensa
Les veus més carrinclonament lletraferides expliquen que llegir-se un llibre és com fer un viatge, i que mai tornes d’aquest viatge essent la mateixa persona que eres quan el vas emprendre. Bé, doncs amb Diagonal Manhattan passa una cosa extraordinària: tornes essent exactament la persona que eres quan vas emprendre el viatge. Tot està tan meticulosament preparat perquè res d’allò que hi passa suposi un conflicte al lector, que res no meni a cap expedició introspectiva, ni a cap sentit nou de les coses. No hi ha cap estridència que suposi una sacsejada moral, ni cap idea que dugui el lector a replantejar-se allò que ja tenia per segur. Deia l’Arià Paco a Núvol que “molts llibres d’ara estan fets amb tot el tema moral ja resolt abans d’escriure”. M’explicava també la Laura Huerga a Revers que “la bona literatura ha de tenir un punt de repte i de desafiament, per la forma, pel fons o per la narració. Ha de tenir un punt provocador perquè està ben fet”. A Diagonal Manhattan hi ha relacions paternofilials, i mort, i amants, i sexe, i publicitat, i lesbianisme. Totes aquestes qüestions estan adreçades de manera que el lector no pateixi cap transformació. També és un talent, suposo, trobar la manera d’aconseguir-ho. I potser aquest és un dels secrets que explica l’èxit de vendes de Bosch. Anestesia, permet fugir una estona i, alhora, no fa fer cap esforç: ni moral, ni intel·lectual, ni sentimental.
El procés i el sistema literari català
He deixat escrit que una de les qüestions que Bosch hi toca –o hi pretén tocar– és el sexe. És un punt on em vull detenir, perquè aquesta priorització de la comoditat del lector obté l’efecte contrari del que vol obtenir. Edda Leveroni, la filla de Brauli Leveroni, i Bianca B. Miller, directora i propietària de l’agència de publicitat de Manhattan, mantenen una relació sexo-afectiva que a la novel·la no s’acaba de definir, perquè elles tampoc no l’acaben de definir. Deixant de banda que Bosch fa servir les referències més tronades i ensucrades per descriure els personatges femenins del seu llibre –”ulls de mel”, “llavis de maduixa”–, la manera com s’hi parla de sexe és arquetípica pel que fa a com la literatura catalana de les vendes parla de sexe: amb sobreentesos suats i de no gaire bon gust. És una contenció amb vocació literària que, en el seu oxímoron, deserotitza allò que pretenia erotitzar. Escriu Bagunyà a La Lectora sobre el llibre de Rahola, també, que “fa pensar tota l’estona en la manera com els nostres avis parlaven d’"acudits verds" o «picants»”. Fa cringe, que diu ara la jovenalla. L’erotisme no és pornografia i passa pel cap abans que el cos: no cal que el sexe, en una novel·la, et condueixi a fer-te una palla per poder ser-hi representat d’una manera consonant i literària. Però el sexe a Diagonal Manhattan, més que possibilitar que el lector eixampli el marc d’allò que considera provocador o sensual –o, directament, sexual–, o més que ser-hi perquè forma part de la vida, fa venir ganes de tancar el llibre. “Va petonejar-li el coll com qui estampa un segell de cera en una carta d’amor. Després, es va entretenir, suaument, en el contorn dels mugrons. La Bianca, al setè cel, es deixava fer. Catapultades pel desig, l’Edda va resseguir melic i malucs fins a desembocar, sense pressa, en la perla polida”. La “perla polida” és el clítoris, estimats lectors. I tot això deixant de banda que en Xavier Bosch aprofita qualsevol ocasió per parlar de mamelles, però aquí no hi farem retrets: ningú acaba de triar mai del tot amb què s’obsessiona.
Un lector que, empès pel sistema de premis i la llista de més venuts, encreua vendes i premis amb valor literari, és un lector destinat a comprar-se el llibre amb previsions de ser el més venut o el més premiat any rere any
He obert la peça exposant que la meva intenció era escatir els motius de l’èxit de vendes d’en Xavier Bosch, i he desplegat la peça destacant-ne els que em sembla que són més significatius. Òbviament, un llibre pensat per ser venut té –abans que el manuscrit, i que la idea, i que l’objectiu, i que la visió literària– una campanya de màrqueting. He explicat que Diagonal Manhattan la té i l’ha tinguda. També té la vocació de sedar el lector, d’abstraure’l de la seva realitat sense incomodar-lo –malgrat que amb el sexe obtingui l’efecte contrari–, de confirmar-li tot allò que ja pensa sobre el món. També té l’aptitud de no generar cap conversa pública al seu voltant, és clar. I de falcar un sistema que promou la idea elitista que per ampliar el públic a qui es dirigeix, el que cal és abaixar el nivell. Però un lector que, empès pel sistema de premis i la llista de més venuts, encreua vendes i premis amb valor literari, és un lector destinat a comprar-se el llibre amb previsions de ser el més venut o el més premiat any rere any. El següent llibre més polit, i amb menys punxes –i amb menys ànima–, i que li faci els copets a l’esquena més ben fets. És així, suposo, com en Xavier Bosch –i tots els grans grups editorials– s’asseguren l’èxit pel Sant Jordi de l’any vinent.
El problema no és del lector català, el problema és d’un sistema literari farcit de silencis i clientelisme que ja comença a fer massa pudor de naftalina
També he obert la peça asseverant que m’interessava poder explicar què explica l’èxit de vendes d’en Xavier Bosch sobre les necessitats del país. Pel que fa al sistema literari, em penso que no ens diferencia gaire dels sistemes literaris d’arreu, amb el petit incís que això és un país petit i potser la crítica literària està més capada d’arrel que a d’altres indrets. I, sobretot, que el sistema literari català competeix d’una manera descarnada amb el sistema literari castellà, que també té la seva mena de llibres “xavierboschians” i els seus èxits de vendes. És amb l’argument de la competència i de la recatalanització del públic que s’esquiven debats com aquests. De totes maneres, el lector català consumeix el fato que se li ofereix, però, consumint-lo, perd la capacitat d’albirar que tot és calculat i l’oportunitat de construir la idea d’allò que considera que és bona literatura per ell mateix. I el problema no és del lector català, el problema és d’un sistema literari farcit de silencis i clientelisme que ja comença a fer massa pudor de naftalina. I que es deixa disputar premis i institucions de prestigi per aquesta mena de llibres. La conseqüència d’aquesta roda és Diagonal Manhattan. Ahir, al cotxe, vaig procurar d’explicar-li a la meva mare quin creia que era el problema de la novel·la. Ella, que no té gaires estudis, però sí que té saviesa, em va contestar: és com el procés. No li van caldre gaires aclariments, ella i jo ens vam entendre. És com el procés, sí. I Xavier Bosch podria sortir d’aquesta roda de fer sempre el mateix llibre fent una novel·la –o un assaig– sobre una cosa que l’interpel·lés de veritat. Que li permetés de posar-hi l’ànima i l’estil. Que li permetés trobar la força dins seu per, fent servir la literatura de vehicle, transportar, sacsejar, i fer viatjar de veritat el lector. Un llibre sobre mamelles, per exemple. Potser no hi faria tantes peles, però empès per les idees més que pels pempins, faria l’esforç de dur el seu marc de pensament més enllà i, amb ell, el nostre. Això estaria bé.