Aquesta setmana dinava a una barra amb un amic que té un bar i xerràvem sobre aquells bars de tota la vida que tanquen o estan a punt de perdre’s fins que algú els agafa i els dona nova vida. Sol ser un disbarat quan els nous propietaris fan tabula rasa i pensen que un bar nou on abans hi havia un bar amb solera podrà competir amb el pòsit que li han donat diverses generacions de clientela. I no. Per això, quan algú agafa un bar de sempre i el manté, sigui qui sigui, és una cosa a celebrar.
De vegades serà un particular i d’altres serà un grup gran com Confiteria, perquè sovint es necessita un bon múscul financer per alçar de nou la persiana de molts bars en perill d’extinció i apostar en la línia de la nostàlgia actualitzada. Això passa, precisament, a El Cafè del Centre. El mític bar modernista del carrer Girona, obert des de 1873, primer com a casino i després com a cafeteria i cerveseria, és a dir, com a un bar multihorari, com sempre han estat, fins fa ben poc, els nostres bars.
Vivim en una ciutat on és possible prendre un cafè, unes braves, un menú del dia, envoltat d’art i pàtina
Hi paro un migdia, tard, per fer un àpat ràpid que és també una reunió de feina, i resulta ser el lloc idoni per a tal context. La sala s’ha anat buidant, però, per sort, aquí no tanquen i l’horari és continu, de 13 h a 00 h. Sí que dono les gràcies per aquest menú del dia gairebé fora de temps que fem, al preu de 19,90 €, on trio l’esqueixada de bacallà amb tomàquet confitat i les gírgoles a la crema amb un toc d’amontillado. I per postres: poma al forn amb panses, pinyons i una mica de nata.
Els tres plats són la materialització d’aquella idea desitjosa que s’ha gestat minuts abans dins del meu cervell en llegir el menú. Apareixen amb celeritat, ben executats, sense errades i responen a la perfecció allò que esperaríem en un menú del dia que tingui aquest cost. De fet, inclús dona una mica més, que ja se sap que això és la clau mestra de l’hostaleria per ficar-se ben endins dels nostres cors i fer-nos tornar, i fer-nos parlar bé del lloc, i fer-me escriure així d’El Cafè del Centre.
És cert que El Cafè del Centre ha canviat una mica. Abans era més fosc. I més fred. Tenia un aspecte més viscut. Tot això feia que si no el coneixies, si no t’hi portaven, inclús sent d’aquí o de la vora, com jo, potser no hi anessis mai. Ja sol passar amb llocs que després són emblemàtics, com aquest, que a més a més és establiment d’interès segons l’Ajuntament de Barcelona gràcies al patrimoni modernista que ha preservat al llarg dels anys. No ho sabem prou, no ho apreciem prou, i després plorem, per això cal dir-ho i recordar-ho: vivim en una ciutat on és possible prendre un cafè, unes braves, un menú del dia, envoltat d’art i pàtina.
Per si jo no soc prou convincent, el fa poc traspassat cronista de la ciutat, també icònic i emblemàtic, a qui Barcelona deu la seva mirada curiosa i emotiva, Lluís Permanyer, feia aquesta magnífica descripció d’El Cafè del Centre, quan va reobrir: “Quan hi entreu, hi trobareu les referències tan estimades: el paviment de rajoles quadrades blanques i negres, les quatre columnes de farga que ordenen amb elegància la divisòria, la línia delicada i subtil de garlandes modernistes que emmarquen el sostre color vainilla i mantenen així un ritme semblant que remata la capçalera floral del rotund banc corregut, el rellotge de casino enganxat als grans fulls diaris del calendari, les característiques taules rectangulars de marbre blanc, el mirall al seu marc sinuós, el cadiratge que podria ser cosí germà de l’estilós Thonet, les restaurades pintures de Martí Teixidor, el taulell del 1960 integrat ja en l’ambient, la històrica carta amb els preus teclejada en una màquina cansada al costat de la policroma vidriera emplomada i al sentimental àlbum de fotos mural amb Jean Paul Belmondo i Messi inclosos”. Llarga vida als bars i a la memòria d’en Permanyer.